Volem posar de manifest que, per a nosaltres, la posada en escena amb motiu del 8 de març en tots els àmbits de la societat (tertúlies als media amb un nombre mai vist de dones, pel·lícules amb protagonisme femení, premis als treballs sobre la llibertat de les dones…), i específicament als centres escolars (cartells amb feministes referents, redaccions sobre els drets de les dones, xerrades reivindicatives, etc.), acaba sent, malgrat els esforços sincers de moltes d’aquestes iniciatives, una confirmació de l’excepcionalitat d’aquestes mostres i de la tornada a la «normalitat» l’endemà.
“La posada en escena amb motiu del 8 de març en tots els àmbits de la societat acaba sent, malgrat els esforços sincers de moltes d’aquestes iniciatives, una confirmació de l’excepcionalitat d’aquestes mostres.”
És clar que s’ha de fer tot això, però s’ha de fer cada dia, tots els dies de l’any, durant els divuit anys d’escolarització, per avançar cap a una transformació radical del sistema. Volem una educació que tingui en compte, com a mínim, les premisses següents:
- Potenciar el pensament crític en cada activitat. Per fer pedagogies feministes a les aules, cal fer crítica política i social amb els nostres infants. Cal desactivar la por, entendre que l’educació sempre és política i que el sistema ens ha volgut fer creure que existeix una falsa neutralitat a les aules. Les feministes sabem que allò neutral no és més que una manera de reproduir les desigualtats estructurals.
- Visibilitzar les desigualtats de la vida quotidiana i parlar de les seves causes a tota la comunitat educativa: distribució de les càrregues de treball a l’entorn familiar, ocupació de càrrecs al mateix centre, segregació horitzontal per tipologia de tasques, ocupació dels espais… I fer visibles i qüestionar totes les formes d’exclusió (biaixos de racisme, xenofòbia, capacitisme, classisme, misogínia, masclisme, colonialisme, especisme…) des d’una perspectiva interseccional.
- Reivindicar la llibertat de tots els infants i adolescents en la recerca de la seva identitat, sense prejudicis ni falses creences, sense estereotips i superant el binarisme de gènere. Han d’exercir el seu dret a ser qui vulguin ser, i tots els seus interessos en aquesta recerca han de ser valorats des de l’escola com a importants i defensats per tota la comunitat educativa. Aquesta premissa s’estén també a les persones adultes.
- Recuperar els sabers de les dones, que han estat exclosos de l’escola androcèntrica, i que són de dos tipus: els que han coincidit amb els sabers acadèmics, com la literatura i la ciència, per exemple, i uns altres que sostenen la vida i que anomenem sabers de les cures, que han estat invisibilitzats o se’ls han apropiat els homes, com és el cas de la cuina. Aquests sabers no apareixen automàticament, cal aprendre’ls a l’escola, i per fer-ho cal subvertir el currículum. Cal donar visibilitat a la genealogia feminista a les escoles. El paper de les dones no pot ser un afegit als temaris, perquè les dones són i han estat motor de la història sempre. Són història de resistència. No podem permetre que les nenes i noies dels nostres centres creixin amb la farsa que el feminisme és una espècie d’invent neoliberal aïllat d’altres lluites col·lectives ni tampoc que tinguin la sensació, creada de forma intencionada, que comencen de zero.
- Posar en valor de manera específica l’etapa d’infantil (0-6 anys) per la seva paradigmàtica importància en el procés de construcció de la representació del món, de la mateixa persona i de les relacions interpersonals. I, a partir aquí, fer una consideració desjerarquitzada i atorgant el mateix reconeixement a mestres i professorat de totes les etapes, modalitats i nivells educatius, en condicions equitatives. L’escola bressol ha de rebre una consideració social en consonància amb la seva importància cabdal com a base de tot el procés educatiu, i el batxillerat i la formació professional (sense marques de gènere) han de gaudir d’un mateix prestigi.
- Feminitzar els nens i els nois a través de la desconstrucció de la masculinitat hegemònica, tan tòxica per a ells i per a les altres persones, a través del desenvolupament i l’expressió de la seva sensibilitat i emocions i de la comprensió dels sentiments i necessitats de qui els envolta. És molt generalitzat el comportament de nois que es dediquen a perseguir-se, empaitar-se, pegar-se, tirar-se per terra els uns als altres…, les formes violentes com a única manera de poder tocar-se i manifestar-se afecte. Des de les pedagogies feministes creiem que tenim la responsabilitat d’educar en una comunicació més amorosa dels afectes i en el respecte pel propi cos i el de les altres persones. I ara que estem sentint molt a parlar de la importància de trencar amb la desigualtat de les noies i dones en el món de la ciència, cal trastocar el discurs i educar els nens i nois en el món de les cures. Cal que els nois i els homes ocupin els espais de cures, i cal fer explícit que les cures són el motor de la vida i de la nostra pròpia existència com a espècie.
- Des de les pedagogies feministes reivindiquem la importància del «treball reproductiu» i del fet que s’eduqui posant en valor allò que realment sosté la vida.
- Enfront de l’enfocament tecnocràtic de l’escola que proposa la societat patriarcal, nosaltres defensem posar la vida al centre, cosa que es concreta formant persones que aprenguin a pensar, a respectar-se i a relacionar-se entre elles. Hi ha un cert consens en parlar del moment actual com de profunda crisi econòmica, social, sanitària, amb un perillós auge del neofeixisme, però des dels feminismes fa molts anys que insistim que es tracta d’una crisi total de cures. Les cures constitueixen la cara B del sistema capitalista heteropatriarcal, que no pot existir sense el treball no remunerat, o amb salaris de misèria quan entra al mercat, de les dones. Tot el treball considerat «productiu» no podria subsistir sense que algú, algunes, sostinguin amb el seu treball, considerat «reproductiu», la criança i educació dels infants, la cura de persones grans o malaltes, la intendència de la llar. Invisible, menyspreat, en condicions de precarietat i tanmateix radicalment imprescindible. Com a educadores feministes tenim l’obligació de visibilitzar-lo, valorar-lo, ensenyar-lo i practicar-lo en cada acció educativa. Les cures no poden quedar fora dels espais educatius sinó que han d’inundar els centres.
- Reivindiquem l’educació sexual durant tota l’escolaritat, des dels 0 als 18 anys, de forma transversal, i ens comprometem a desmuntar les imatges de l’amor romàntic que tanta violència masclista generen contra les noies i les dones. L’escola feminista és un espai d’empoderament i de prevenció de totes les violències (tan aguditzades durant el confinament).
“Enfront de l’enfocament tecnocràtic de l’escola que proposa la societat patriarcal, nosaltres defensem posar la vida al centre, cosa que es concreta formant persones que aprenguin a pensar, a respectar-se i a relacionar-se entre elles.”
Davant la perversió d’un sistema que menysprea les cures alhora que les necessita per sostenir el seu model de creixement econòmic destructiu i descontrolat, nosaltres volem anomenar la nostra feina, posar-la en valor i destacar-ne el caràcter essencial. Som moltes les docents que portem a la pràctica pedagogies feministes a les diferents aules i centres educatius, i d’això se’n parla poc i, sobretot, no té cap mena de reconeixement.
El 8 de març és un dia de lluita que, més enllà d’omplir les escoles de lila i de dones invisibilitzades al llarg de la història, cal que serveixi d’altaveu per a aquelles pràctiques que es porten a terme en diferents centres però que no ocupen el lloc que haurien d’ocupar perquè ni tan sols se les anomena. Moltes docents implementen pedagogies feministes sense ni tan sols saber-ho, i això, lluny de crear comunitat, ens aïlla. Cal que creem més escoles feministes i més xarxa entre nosaltres de manera urgent. I, perquè creguem en l’educació emancipadora, l’alumnat ens omple d’optimisme; en paraules d’una jove mestra, «Em miro, amb admiració, les i els alumnes a classe mentre debaten algun tema que ha sorgit en entrar a l’escola al matí. Les observo i només em queda aprendre d’elles, dels nous models identitaris que construeixen i defensen, intentant obrir-se pas enmig de dos mons: el món passat al qual intentem sobreviure, tan complex i incert, des d’on intentem acompanyar aquestes noves generacions, i el món futur, encara per escriure.»
Visca el 8 de març, i visca, visca, visca les mestres i profes feministes!!!
GT Educació feminista: Gènere i currículum
Març de 2021
