Irene Balaguer recorda el periodista Carles Capdevila i li agraeix que hagi estat el portaveu dels més silenciats, dels més silenciats de tots: la infància.
Vaig saber que havies marxat pel Facebook d’una amiga granadina, que senzillament deia: «Gracias, Carles.» El dubte sobre què volia dir em va durar poc, perquè, com un reguerot de pólvora, anaven apareixent comentaris, i tots eren per a tu. Tots deien coses boniques, crec que n’estaries content.
La veritat, Carles: ara, ara que has marxat, tinc una sensació estranya, de buidor. Aquests dies he fet un repàs intensiu de textos teus, de textos dels teus amics adreçats a tu o a la teva feina, de vídeos i més vídeos d’actes que has fet arreu, de les converses que entorn del teu treball i la teva persona es feien a casa, a la feina, amb els veïns, amb els amics, tant joves com grans. Ara veig que t’he gaudit poc.
Quan vas iniciar el programa de televisió Qui els va parir, vaig mirar-lo dos o tres dies però ho vaig deixar córrer. Em va semblar que es prenia poc seriosament el que deien els infants i que podia contribuir a fer créixer el tòpic que els nens són graciosos, sobretot quan s’equivoquen. Molt possiblement em vaig equivocar amb tu, encara que potser també podria ser que tractant-los i escoltant-los et passés allò que molts cops passa: que els infants et seduïssin.
Carles Capdevila rebent el Guardó Marta Mata
Aquests darrers anys t’he pogut conèixer personalment i això m’ha permès conèixer un Carles Capdevila tot terreny, creant un diari, com a director fent equip, mantenint els infants i joves com a protagonistes en el nou diari, com a persones que cal criar i educar, «les criatures», que t’agradava dir, una aposta tan arriscada com pròpia de la teva personalitat.
La teva nova situació laboral en cap cas et va fer distant: vas mantenir la proximitat de sempre, has estat un mestre de la política en favor de la infància i l’educació. I ho vas fer de la millor manera, amb una gran convicció i una irònica intel·ligència, sempre amb un somriure elegant.
Vaig escoltar amb atenció i respecte la teva intervenció en rebre el Guardó Marta Mata, que cada any lliura l’Associació de Mestres Rosa Sensat. Ara l’he visionat diverses vegades, Carles: és impactant; com deia el doctor Estalella, ets un home fort, bo i savi.
És lògic i comprensible que la meva amiga de Granada escrivís «Gracias, Carles», perquè ets una persona que es fa estimar. Gràcies, Carles, per fer de portaveu dels més silenciats, dels més silenciats de tots: la infància.
