I davant la vida quotidiana de l’escola, omplir de sentit i de valor els dies únics ens permet acompanyar els infants de forma plena amb l’objectiu que els aprenentatges siguin continuats, significatius i contextualitzats.
Davant tantes malinterpretacions del paper de la mestra a l’escola bressol, avui veiem rellevant recordar les sàvies paraules de Pepa Òdena, un any després de la seva mort. Allunyades de receptes, fórmules màgiques o còpies de xarxes socials; sense formacions encapsulades sinó amb el convenciment de que llegir i rellegir els referents ens farà bé per saber on som i on anem.
Volem destacar un fragment del relat que va escriure la mestra de mestres a la revista Infància 128, de 2002:
Algú profà en la professió podria pensar: Si els infants juguen sols…la mestra què fa?
Pot semblar que no fa res: no dirigeix cap activitat, fins i tot hi ha moments que està asseguda en una cadira…
Però, qui pensés així vol dir que no coneix el què passa entre bastidors…
Mentre els infants juguen, la mestra vol fomentar la capacitat de cada un dels infants de triar i de decidir la pròpia acció, sabent que l’activitat és de l’infant i que no cal interferir-la. Juguen i aprenen en les activitats i a més hi troben plaer. Aquesta és la vida que la mestra els està preservant i facilitant.
I és l’actitud de la mestra la que voldria ressaltar.
Una actitud que sorgeix d’un convenciment, el de la persona que confia profundament en els infants, creu en les seves possibilitats, sap que són molt més capaços del que els adults els atribuïm normalment.
Se’n fia i els dóna un marge de confiança en les seves iniciatives que els permet sempre anar més enllà i, per tant, avançar amb seguretat, ser creatius i forts personalment.
Els sap responsables i els dóna les responsabilitats de què són capaços.
Dialoga amb ells i el diàleg genera creixement, tant de la mestra com dels infants.
Estima i busca la llibertat, una llibertat constructiva.
Però també els marca molt bé els límits: hi ha coses que no es poden fer o que es poden fer d’una altra manera, i en això no cedeix per- què tenir clar el camí dóna seguretat a l’acció.
Cada un explora al seu ritme i interès.
En tot cas, quan cal, intenta negociar perquè amb el raonament l’infant entengui i s’avingui a cedir en el que sigui necessari.
Utilitza preferentment les frases positives; en lloc de prohibir, suggereix una acció positiva a fer, tot explicant per què no convé fer l’altra.
La seva professionalitat fa que es mantingui l’atmosfera de calma en un col·lectiu que bull d’activitat.
Parla molt amb cada un dels infants perquè sap que, en aquestes edats, cal parlar-los individualment, de tu a tu; llenguatge i acció es complementen i reforcen el procés de creixement.
No aixeca la veu, s’acosta a aquell infant a qui vol dir alguna cosa i s’adreça personalment a ell.
Parla amb tots procurant fer-ho especialment amb aquells que sempre passen desapercebuts, perquè no vol que quedi cap infant ‘oblidat. Gairebé mai no sents la seva veu planant per sobre dels infants i omplint molestosament l’espai sonor de tot el grup.
No improvisa les activitats, prepara i preveu, i, amb el que ella ha preparat, els infants creen.
Cada dia els sorprèn amb alguna novetat, un material nou, un canvi en el mobiliari…
Té paciència per esperar que sigui l’infant qui descobreixi, qui aconsegueixi allò que pretén.
En tot cas, sempre procura estar disponible quan l’infant li demana ajut.
Té molt clares les normes de convivència i fa que els petits les vagin coneixent i les respectin.
Riu de tant en tant, sempre que pot i la situació ho permet, i si cal provoca situacions divertides perquè sap que l’alegria és font de salut i, massa sovint, a l’escola bressol trobem infants amb cara seria o trista.
La concepció d’infant i de l’educació, la preparació, remota i diària de la feina, les actituds en el seu quefer quotidià, conformen una manera de fer de mestra que he intentat descriure i que seria important poder veure més sovint a l’escola bressol.
Gràcies Pepa pel teu llegat. Ara només ens queda no perdre el rumb!
