Claus estratègiques (educatives) per transformar la nostra obra d’art

A Escola d’aprenents, la Marina Garcés es refereix a l’educació com “un conjunt de pràctiques que defineixen, juntes, quin art d’acollir l’existència està disposada a donar-se cada societat”(1). Des d’aquesta perspectiva lúcida i alhora bonica, tots i totes som artistes. Ja sigui per una decisió conscient (la d’educar) o per exigències del guió. Tots i totes estem definint la nostra manera d’acollir l’existència, que és la nostra obra d’art, col·lectiva i en permanent disputa. L’obra d’art que estem disposades a donar-nos com a societat, a cada espai i a cada moment històric. Una obra que es decideix al camp de batalla de l’educació. Obres d’art, però, n’hi ha de bones i de molt dolentes.

L’amor cap a totes les formes de vida, humanes i no humanes, és l’únic abonament que pot fer créixer les arrels del bosc de l’emancipació col·lectiva.

L’art d’acollir l’existència, doncs. A la civilització occidental condemnen les existències a una dualitat macabra: l’homogeneïtat o l’exclusió. Totes aquelles existències que no són homologables als estàndards socialment acceptats es neguen i es violenten. Les existències en penombra de la Canyada Real (2), les milers de famílies desnonades en plena pandèmia sense alternativa residencial (3) o les més de 4.000 existències negades que la mar de Canàries s’ha empassat en 2021 (4) formen part de la nostra obra d’art. Els condicionants d’aquesta exclusió estan repartits de manera desigual en funció de diferents eixos com el gènere, la classe, la raça, la procedència, l’edat i l’espècie. Com diu la Yayo Herrero, fa molt temps que la cultura occidental es va divorciar de la terra i dels cossos (5). La terra i els cossos, les existències alienes, hi són per a ser consumides i dominades, no pas admirades ni cuidades. El poder i la dominació són els cisells amb els quals estem esculpint una obra d’art cada cop més lletja i més despietada.

“Si bé és veritat que l’educació no pot ser més que una obra d’amor, és essencial definir de quin amor es tracta” (6), afirma el teòleg de l’alliberament Giulio Girardi. Obres d’amor, de nou, n’hi ha que alliberen i n’hi ha que són presons. L’amor romàntic, el que ha de fer mal per ser-hi, el que tot ho pot, sovint esdevé pretext de violència patriarcal. Poques forces hi ha més destructives que el que es presenta com a amor i en realitat és voluntat de dominació (7). D’altra banda, l’amor cap a totes les formes de vida, humanes i no humanes, és l’únic abonament que pot fer créixer les arrels del bosc de l’emancipació col·lectiva. Entremig, tota una gamma de grisos: la disputa pel possible. La disputa que determina les maneres d’acollir l’existència i d’estimar d’una societat.

Aquestes maneres de fer, però, no ens han vingut predeterminades. Ni han estat sempre així, ni han de ser com són ad eternum, tot i que els imaginaris culturals dominants ens hagin convençut del contrari. Com hem dit, es tracta d’una disputa constant. Hi ha moltes persones traçant maneres diferents d’acollir l’existència i d’estimar, a totes les latituds (encara) habitables. Denunciant que els cisells que estem fent servir no són desitjables, i manufacturant de nous amb els quals transformar el motlle d’aquesta civilització que agonitza. Cisells artesanals, que hi tenen molt a veure amb la dignitat i la justícia. Maneres diferents d’educar i d’educar-nos, que transformin radicalment el fons, l’esquelet, el què i el perquè, i no només el com, les formes, com s’obstinen a receptar les noves pedagogies. L’educació defineix la nostra obra d’art: la dels sentits i les possibilitats de l’existència; la de com, amb qui i per què (ens) estimem.

Quina obra d’art volem donar-nos com a societat? L’educació és, per tant, l’espai on les diferents respostes a aquesta pregunta entren en disputa. Suposo que tota disputa —si més no aquelles que val la pena disputar— necessita una estratègia, des dels escacs fins al què sopem avui. Estratègia educativa, en aquest cas, que dialogui i ens faci dialogar. Per a establir els fonaments d’aquesta estratègia crec que és necessari identificar un seguit de qüestions clau que poden il·luminar el camí dels aprenents cap a la conquesta de la seva llibertat. Tot això tenint molt present que ens dirigim a escenaris de menor disponibilitat material i energètica i, per tant, de conflicte creixent. Són temps de canvi, ens costi més o menys (privilegis). Lluny de pretendre donar lliçons o receptes, comparteixo la meva reflexió (8) sobre quines podrien ser algunes d’aquestes qüestions clau que guiïn la nostra pràctica educativa:

 

1. Construir marcs explicatius holístics de l’emergència climàtica i la crisi civilitzatòria

Per què es vol ampliar l’aeroport de Barcelona? Com és que hi ha gent que s’hi oposa? El temporal Glòria, per què va succeir? I la covid-19? Com és que fa més calor que mai (9)? Per què el canvi climàtic afecta més a les dones (10)? Això que estem en emergència climàtica, ben bé què vol dir? Com es relaciona la Gran Acceleració amb la crema massiva de combustibles fòssils? Com pot ser que el 10% més ric de la població sigui responsable de prop del 50% de les emissions mundials (11)? El preu de l’electricitat, perquè puja tant últimament? I per què protesta la gent a Kazakhstan? Pot arribar això a passar aquí? Si Jeff Bezos marxa 11 minuts a l’espai, com és que no deixa marxar als seus treballadors a casa quan arriba un tornado (12)? És això violència? I que a Catalunya un 21,7% de persones estiguin per sota del llindar de risc de pobresa (13), quin tipus de violència és? Des de quan existeixen aquestes desigualtats (14)? Què ens ha portat a acceptar-les com a societat?

Com a primera clau estratègica: explicar què està passant de veritat, assenyalar responsables.

Anant una mica més enllà… com funciona el capitalisme? Quina relació històrica té amb l’estat nació? Què és el patriarcat? Hi ha pobles que s’organitzen d’una altra manera? I nosaltres, algun cop ho hem fet diferent? Què vol dir aquest nosaltres? El creixement econòmic, ens fa realment més feliços? Qui es beneficia? Perjudica a algú? Es pot créixer de manera infinita en un planeta amb límits biofísics? És desitjable intentar-ho? Què vol dir una vida bona? Significa el mateix a diferents cultures? Que hi hagi una educació ambiental, vol dir que n’hi ha d’altres que no ho són? Totes aquestes preguntes són només exemples del que proposo com a primera clau estratègica: explicar què està passant de veritat, assenyalar responsables. Que els aprenents siguin capaços d’analitzar i relacionar els processos i els mecanismes complexos que ens han portat fins a societats basades en les desigualtats i en la destrucció de la biosfera.

 

2. Trobar maneres diferents de satisfer les nostres necessitats basades en la construcció d’autonomia i en el respecte cap a totes les formes de vida

La satisfacció de les nostres necessitats als països occidentals està en mans del mercat i de l’Estat. La nostra supervivència i el nostre benestar depenen en gran part d’aquestes institucions que, com hem vist, operen negant i violentant una bona part de les nostres existències. És ben clar que cap de les dues satisfan avui dia les necessitats de totes d’una manera digna. Ben al contrari, la seva feina és la de satisfer els desitjos il·limitats d’uns pocs i blindar els seus privilegis. A més a més, la desintegració dels anomenats Estats del benestar i la pujada dels preus dels productes bàsics són alguns dels trets previsibles del declivi de la nostra civilització en el qual estem immersos (15). En aquest context n’hi ha, però, de fars en la foscor: resistències comunitàries practicant la seva autonomia i lluitant per defensar-la, a diferents escales i territoris, que poden ser font d’inspiració per a (noves) pràctiques educatives transformadores.

Desdibuixar l’antropocentrisme i l’ego (assumint la nostra ecodependència i interdependència) com a procés de construcció d’individus crítics i diversos que fan amb els altres.

Des de les cooperatives de consum i d’habitatge fins al Sindicat de Manters. Des de les escoles (16) i els gimnasos populars (17) fins als cargols zapatistes. Des dels col·lectius de dones migrants fins a la PAH, passant pels projectes de autogestió i defensa de la terra i del món rural com Fraguas (18) i Barchel (19). Des de la sobirania energètica del barri d’Errekaleor (20) fins al 8M i les defensores de la vida i el territori a Amèrica Llatina. Embrions postcapitalistes, projectes polítics que construeixen autonomia, que lluiten contra el poder i la dominació no sols denunciant sinó també emancipant-se dels qui els exerceixen. Que es demostren capaços, en definitiva, de donar-se o apropiar-se de les capacitats que els havien estat negades (21). Autonomia que és política i és material però, que també ha de ser individual, doncs implica desdibuixar l’antropocentrisme i l’ego (assumint la nostra ecodependència i interdependència) com a procés de construcció d’individus crítics i diversos que fan amb els altres (22). Els moviments socials emancipadors són exemples i miralls del que hauria de ser l’escola. Aquesta és la segona clau estratègica: les escoles com a centres socials educatius (23) que practiquen i defensen l’autonomia.

 

3. Estimular un pensament utòpic que doni un nou significat al concepte d’austeritat energètica i material que exigeix qualsevol societat sostenible

La distopia està de moda. A mesura que capitalisme fossilista xoca contra els límits biofísics del planeta, les narracions distòpiques que dibuixen com a inevitable un horitzó apocalíptic van guanyant (encara més) terreny en l’imaginari col·lectiu. La multiplicació de relats distòpics no està exempta d’ideologia sinó que juga a favor de l’ordre imperant en incentivar la desmobilització i el derrotisme o l’adopció d’activismes defensius, limitats a la queixa i la denúncia (24). És cert que al Nord global “o ens empobrim, o morim matant” (25). Però això no vol dir que el futur hagi de ser necessàriament un lloc hostil. Precisament, ser capaços de construir una idea de vida bona, fins i tot de vida en plenitud, en un escenari de contracció del nostre metabolisme econòmic és la disputa que determinarà el futur del món (26).

No tots els mons imaginables són factibles, per sort o per desgràcia.

La proximitat del col·lapse ecològic, de fet, destapa la urgència de redirigir les nostres societats cap a una major riquesa relacional en lloc d’un ús més intensiu de materials i energia. Aquesta riquesa relacional proporciona més benestar i protecció que l’aïllament, la fragmentació i la desigualtat (27), i pot arribar de la mà de moltes de les solucions orientades a la sostenibilitat com ara la reducció de la mobilitat motoritzada, alguns ritmes lents i la disminució de les hores de treball assalariat. Us podeu imaginar que, arran d’això, fóssim capaços d’articular-nos al voltant del suport mutu i la cooperació? Les espècies que ho fan tenen més possibilitats de sobreviure (28). No tots els mons imaginables són factibles, per sort o per desgràcia. Però no hi ha dubte que només podrem construir aquells mons que siguem capaços d’imaginar. La tercera clau estratègica radica en què els aprenents siguin capaços d’imaginar futurs desitjables de dignitat i justícia (29), com a pas imprescindible per a construir-los.

Raúl Almendro
Biòleg, especialitzat en educació 
amb perspectiva de justícia social i ambiental
Forma part de l’equip d’Edualter 
i del grup Gresc@ de la UAB

Bibliografia consultada
  1. Marina Garcés. Escola d’aprenents. Barcelona: Galàxia Gutenberg, 2020, p. 47.
  2. Guillermo Martínez. «La Cañada Real se prepara para susegundo invierno sin luz». El Salto, 2 de gener de 2022. https://www.elsaltodiario.com/comunidad-madrid/canada-real-segundo-invierno-sin-luz
  3. Guillermo Rodríguez. «Los desahucios suben a niveles prepandemia a pesar del decreto que los paraliza». El Salto, 6 d’agost de 2021. https://www.elsaltodiario.com/vivienda/subida-desahucios-decreto-escudo-social
  4. Natalia G. Vargas. «El mar de Canarias se tragó la vida de más de 4.000 migrantes en 2021». elDiario.es, 3 de gener de 2022. https://www.eldiario.es/canariasahora/migraciones/mar-canarias-trago-vida-4-000-migrantes-2021_1_8627277.html
  5. Sarah Babiker. «Yayo Herrero: “El gran reto es generar diferentes formas comunitarias en unas culturas absolutamente individuales”». El Salto, 6 de gener de 2022. https://www.elsaltodiario.com/ecofeminismo/yayo-herrero-gran-reto-generar-diferentes-formas-comunitarias-en-culturas-absolutamente-individuales
  6. Giulio Girardi. Por una pedagogia revolucionaria. Barcelona: Editorial Laia, 1977,pp. 76-77.
  7. Jorge Riechmann. Fracasar mejor (fragmentos, interrogantes, notas, protopoemas y reflexiones). Zaragoza: Olifante, 2013.
  8. Altres companys han fet reflexions abans en la mateixa línia, com ara Luis González Reyes. «Educar en tiempos de colapsosistémico». El Salto, 10 de setembre de 2020. https://www.elsaltodiario.com/educacion/luis-gonzalez-reyes-coronavirus-educar-tiempos-colapso-sistemico
  9. Eduardo Robaina. «Los últimos ocho años son los ocho más calurosos desde que hay registros». La Marea, 14 de gener de 2022. https://www.climatica.lamarea.com/8-anos-mas-calurosos-registros-historicos/
  10. Pablo Rivas. «El cambio climático afecta más a las mujeres a pesar de que contribuyen menos a provocarlo». El Salto, 13 de desembre de 2018. https://www.elsaltodiario.com/cambio-climatico/cop24-afecta-mujeres-contribuyen-menos-provocarlo
  11. Chancel, L., Piketty, T., Saez, E., Zucman, G. et al.WorldInequality Report 2022. París: WorldInequalityLab, 2021, p. 122 (Figure6.5b).https://wir2022.wid.world/www-site/uploads/2021/12/WorldInequalityReport2022_Full_Report.pdf
  12. Juan Bordera. «El turbocapitalismo, Amazon, y la muerte». Ctxt, 15 de desembre de 2021. https://ctxt.es/es/20211201/Firmas/38163/amazon-edwardsville-tornado-muerte.htm
  13. Institut d’Estadística de Catalunya. Enquesta de condicions de vida. Any 2020 [Nota de premsa]. 15 de juliol de 2021. https://govern.cat/govern/docs/2021/07/15/08/14/98d9648e-8982-4b9a-a503-743fceda3bce.pdf
  14. Resulta especialment esclaridora la distinció entre civilització igualitària i civilització dominadora com a els dos grans marcs civilitzatoris que ha conegut l’ésser humà que s’argumenta a Ramón Fernández Durán i Luis González Reyes. En la espiral de la energía: Historia de la humanidaddes de el papel de la energía (pero no solo). Madrid: Libros en Acción, 2014.
  15. Carlos Taibo. Colapso: capitalismo terminal, transiciónecosocial, ecofascismo. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2016, p. 127.
  16. Guillem Martí. «Aprendre des de les lluites». La Directa, 15 de setembre de 2020. https://directa.cat/aprendre-des-de-les-lluites/
  17. Adrián Crespo. «Ganxo d’esquerra i combat nul». La Directa, 16 de novembre de 2021. https://directa.cat/ganxo-desquerra-i-combat-nul/
  18. Raúl Almendro. «Fraguas: la resistencia de una alternativa ecosocial autogestionada para repoblar la España vaciada». Ecología Política, 2019, nº 58: 98-102.https://www.ecologiapolitica.info/?p=13005#respond
  19. Ester Fayos. «Renàixer de les ruïnes». La Directa, 30 de novembre de 2021. https://directa.cat/renaixer-de-les-ruines/
  20. Igor Goikolea. «Errekaleor, una islailuminada por el movimiento popular». El Salto, 14 de juliol de 2018. https://www.elsaltodiario.com/autogestion/errekaleor-una-isla-iluminada-por-el-movimiento-popular
  21. Marina Garcés. op. cit., p. 71.
  22. Sobrevivir Al Descalabro. Entrevistamos a Adrián Almazán [Vídeo]. 18 de desembre de 2021. https://www.youtube.com/watch?v=bQw4-x3Yj6g
  23. Tal com ho va expressar la Marta Pascual a Andrea Gago Menor i María Aneiros. «Estamos en una doctrina del shock que aprovecha cada embestida para atornillar el neoliberalismo». Pikara Magazine, 29 de desembre de 2021. https://www.pikaramagazine.com/2021/12/estamos-dentro-de-una-doctrina-del-shock-que-aprovecha-cada-embestida-que-de-la-crisis-para-atornillar-mas-el-sistema-neoliberal/
  24. Francisco Martorell Campos. Contra la distopía: la cara B de un género de masas. Valencia: La Caja Books, 2021.
  25. Marlenne García Muñoz. «O nos empobrecemos, o morimosmatando». Revista 15/15\15, 22 de desembre de 2021. https://www.15-15-15.org/webzine/2021/12/22/o-nos-empobrecemos-o-morimos-matando/
  26. Emilio Santiago Muíño. Rutassin mapa: horizontes de transiciónecosocial. Madrid: Los Libros de la Catarata, 2016.
  27. Fernando Cembranos. «Resiliencia psíquica y social ante el colapsoecológico». Ctxt, 21 de novembre de 2017. https://ctxt.es/es/20171115/Firmas/16244/Resiliencia-colapso-ecologico-alternativas-medio-ambiente-Fernando-
  28. Piotr Kropotkin. El suport mutu: un factor d’evolució. Barcelona: Virus editorial, 2021. (Obra original publicada en 1902).
  29. Un exemple interessant de concreció utòpica de la idea de luxosa pobresa es pot trobar a Emilio Santiago Muíño. «Lujosa pobreza: retrospectiva de una revolución cultural». L’Internationale Online, 11 de maig de 2020. https://www.internationaleonline.org/research/politics_of_life_and_death/127_lujosa_pobreza_retrospectiva_de_una_revolucion_cultural/

 

 

 

 

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?
Fes-ho ara!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!