Com fer que l’avaluació deixi de ser una cursa desigual

L’experta en processos de socialització durant la infància, Tullia Musatti i Neus Sanmartí, docent, química i especialista en didàctica de les ciències, van debatre sobre la necessitat d’adaptar l’actual sistema d’avaluació i redefinir els continguts i matèries que cal impartir a l’escola

Entrevista a Neus Sanmarti a la 50a Escola d’Estiu de Rosa Sensat from Rosa Sensat on Vimeo.

El nostre sistema educatiu és com una cursa que situa en la línia de sortida corredors de tots els tipus: els ràpids, els lents, els que gaudeixen corrent i els que no els agrada gens. En arribar a la línia de meta, però, només importa una cosa: el temps que cadascú ha tardat a cobrir el recorregut. És un simple número, que sovint no té en compte les circumstàncies que envolten el corredor, allò que ens converteix en vencedors o perdedors.

Pocs escenaris defineixen millor l’actual model d’avaluacions del sistema educatiu, que valora l’aprenentatge dels seus alumnes –tan diversos– a partir d’un examen igual per a tots. Entendre això és el primer pas per capgirar l’actual sistema d’avaluació dels estudiants i qüestionar què és més important, si els processos o els resultats. Aquesta va ser la tesi de fons de la conferència «L’avaluació, de què? De qui? Per què? Com?», presentada divendres passat per Joan Maria Girona i on hi va haver la presència de Tullia Musatti, experta en processos de socialització durant la infància, i Neus Sanmartí, professora de didàctica de les ciències a la UAB i experta en models d’avaluació.

Tot i entendre que el procés educatiu d’un infant no pot veure’s reflectit només en una xifra, trobar nous models que substitueixin els establerts no és una tasca fàcil. Entre algunes de les propostes s’hi troba la de Tullia Musatti i el seu equip d’investigació, que han dissenyat un sistema d’avaluació participativa –que ja han aplicat amb èxit a algunes localitats d’Itàlia– que vol involucrar en el procés des de famílies i educadors fins a la mateixa Administració. Aquest model està dirigit sobretot a nens i nenes de 0 a 6 anys, que tot i no estar en edat d’escolarització obligatòria es troben en un moment fonamental de l’aprenentatge.

Un dels principals trets d’aquesta proposta és que valora per davant de tot el resultat en la qualitat de les experiències dels infants. Un cop plantejat un objectiu concret, cal veure si les accions dutes a terme han aconseguit el que es volia o si cal definir-ne de noves. Aquí també es té en compte la documentació utilitzada durant el procés, en concret el que Musatti anomena el «diari setmanal», on els mestres anoten el que ha succeït al llarg de tota la setmana i posen a disposició dels pares i de la resta d’actors implicats les seves experiències, dubtes i suggeriments.

Qui avalua què i per què

Sigui quin sigui el model emprat, però, cal no oblidar quin és l’objectiu d’aquest seguiment. Per què cal avaluar? Per Sanmartí, l’objectiu només pot ser un: acompanyar els infants en el seu aprenentatge, però mai voler-los corregir, i molt menys acabar reduint-los a una nota. Una conclusió que dóna peu a una altra pregunta essencial: ha de ser el professor qui avaluï? Per aquesta docent, no ha de ser el mestre sinó la mateixa persona qui s’ha d’autoavaluar, per reconèixer el seu aprenentatge i les seves mancances.

Amb la solució a aquestes preguntes, però, encara cal formular la més difícil: el què. Què s’avalua? Quins continguts cal aprendre? «Els nens han de saber el mateix que tu saps, abans de començar la classe i sense mirar el llibre», opina Sanmartí. En un món canviant, i on les noves tecnologies han irromput en tots els aspectes de la vida quotidiana, no permetre que l’escola adapti els seus continguts a aquest nou panorama i les possibilitats que ofereix és, per ella, una cosa absurda. «Estem obligant els nens que memoritzin coses que ni nosaltres recordem», conclou Sanmartí, que argumenta que s’ensenya els alumnes a memoritzar xifres quan cap adult ho fa.

Per acabar, un dels problemes –o dificultats– més grans amb què topa l’escola és la d’obligar tots els nens i nenes a dur el mateix ritme de treball, d’aprenentatge i de maduresa. «Tots han d’arribar a un mínim de coneixement, però no tots haurien d’estar obligats a fer-ho en el mateix moment», critica Sanmartí. Una de les alternatives a aquest dilema el troba en les rúbriques, eines d’avaluació que per a una mateixa matèria ofereixen diversos materials, cada un d’un determinat grau de complexitat, amb la finalitat que sigui l’alumne qui valori i esculli el que més s’adapta a les seves aptituds o situació.

Per aplicar tot això, és clar, cal temps i paciència per veure’n els resultats. Un temps al qual sovint no s’està disposat a renunciar, si implica que els nens deixin d’aprendre allò que es considera important. En contra d’aquesta posició, Sanmartí sentencia: «Si seleccionem bé què ensenyar, veurem que són menys coses de les que ara estem fent. No hi ha temps més perdut que aquell invertit a ensenyar coses que no els serveixen per a res i que sovint obliden a l’endemà.»

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?
Fes-ho ara!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!