Consciència crítica radical

Començaré de manera provocadora: l’escola ha de ser radical!  I també crítica. O, més ben dit, l’escola ha de ser radicalment crítica.

Què vull dir amb això? Segons el diccionari, la paraula “radical” té dues accepcions principals. La que s’acostuma a utilitzar més sovint és: “Que canvia del tot, de dalt a baix, una cosa, com és ara, en política, les institucions establertes” (diec2). Tanmateix, en té una altra que considero molt interessant: “Que afecta l’arrel mateixa d’una cosa, el principi d’una cosa”. L’escola ha de ser radical pel que fa a aquesta segona accepció. Ha de ser radical alhora de valorar, afavorir i potenciar el pensament crític. És l’únic antídot vàlid per fer front als radicalismes dogmatitzants, que periòdicament afloren en tots els àmbits de la vida, sovint de manera dissimulada en propostes populistes que apel·len a les emocions primàries.

Un dogma és un punt d’una doctrina que es proclama autoritàriament com a cert, incontestable o fonamental, i que, en conseqüència, cal creure o afirmar indiscutiblement. El pensament crític, en canvi, consisteix en fer judicis raonats a partir d’una anàlisi conscient de la situació, tant ampli i plural com sigui possible. El pensament dogmàtic i el crític són dos processos mentals aparentment contraposats, però tanmateix ambdós sorgeixen de manera natural del funcionament del cervell. Pot semblar que el pensament crític cal aprendre’l, però tanmateix és innat en l’espècie humana, i es comença a manifestar des de la infantesa. Quan un infant mira amb els ulls ben oberts tot el que hi ha al seu voltant i les situacions que s’hi produeixen, està preconscientment analitzar-ho tot per integrar-ho al seu cervell. No és un pensament crític com l’entenem els adults, atès que no hi ha una reflexió conscient i li manquen pràcticament tots els elements lligats a les experiències prèvies, però tanmateix utilitza de forma innata aspectes analítics els quals, a poc a poc, van configurant la seva personalitat i la manera com es relacionarà amb ell mateix i amb l’entorn.

El pensament crític i analític implica descontextualitzar els arguments (el component crític) i avaluar-los racionalment (el component analític), en comptes de justificar qualsevol observació o succés nous a través dels preconceptes que es tenen. El pensament crític se sustenta en els coneixements previs específics del domini en qüestió, és a dir, en l’experiència, i en el control cognitiu que permet avaluar-ne la validesa racional, molt especialment dels arguments que a priori semblen contraposar-se als preconceptes. Altrament es produeix l’anomenat biaix cognitiu, que implica que fem molt més cas a les dades que recolzen els preconceptes que ja teníem que no pas a les que els contradiuen.

És en aquest context que l’escola ha de potenciar de manera radical, és a dir, des de l’arrel mateixa, i com a eix transversal bàsic irrenunciable, la consciència crítica. Permetre que els alumnes siguin no només espectadors dels seus propis aprenentatges, sinó afavorir i potenciar que siguin també productors i directors de la seva pròpia trajectòria vital. Cal afavorir que analitzin l’entorn natural, social i curricular i que aquesta anàlisi els permeti generar bones preguntes. No respondre els seus dubtes, sinó ajudar-los a produir preguntes que els estimulin la reflexió crítica. Respondre les pròpies preguntes és molt més estimulant i motivador que no pas que te les respongui algú altre. També cal afavorir la seva curiositat, que tanmateix és innata, potenciant la recerca a partir dels seus interessos. Mutilar la curiositat per poder seguir un currículum massa rígid és una de les maneres més efectives d’evitar potenciar la consciència crítica. I ens cal fer tot el contrari. 

I també cal que nosaltres mateixos, els professionals de l’educació, ho visquem d’aquesta manera. Que analitzem la nostra tasca docent de manera crítica i analítica, mai dogmàtica (àdhuc aquest escrit, que us encoratjo a què no us el creieu de manera irreflexiva sinó que el critiqueu i que, com es diu vulgarment, “buscar-li cinc peus al gat”), fugint dels preconceptes, per ser font d’inspiració als nostres alumnes, exercint una influència estimuladora sobre el seu intel·lecte i les seves emocions.

Repeteixo, cal que l’escola sigui un lloc conscientment crític des de les seves arrels més profundes, per fer dels alumnes no només espectadors sinó també productors i directors de la seva vida.


David Bueno i Torrens |

Director de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU-1ST
Secció de Genètica Biomèdica, Evolutiva i
del Desenvolupament de la Universitat de Barcelona

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!