Ja fa un temps que l’escola es mou a una velocitat trepidant. L’arribada de la pandèmia va accelerar encara més tots els seus engranatges i, encara ara, tremola i se la fa trontollar a cops d’opinió d’uns i altres.
L’escola ha passat de ser la gran oblidada a la més jutjada i criticada. Poc reconeixement i amb la sensació que actualment l’opinió dels docents molesta, una situació que ens beneficia poc i ens posa a tots i totes en el punt de mira més incòmode.
Està clar que socialment l’escola aixeca polseguera. El Departament i les seves decisions canviants, poc pactades i immediates, compartides als mitjans de comunicació abans que als seus treballadors, sense cap consens, no ajuda massa, al contrari, es creen confusions, mals entesos, interpretacions contradictòries, tot un malestar.
Mentrestant, anem surfejant onades d’uns i altres, suportant retallades i altres problemes enquistats que dificulten el dia a dia dins les aules.
Les ràtios altes, la burocràcia que desvia l’atenció i no deixa ocupar-se del que hauria de ser la màxima prioritat (els nens i les nenes), les poques hores de coordinació i treball entre mestres que ajudarien a planificar i millorar la nostra pràctica educativa, oxigenant el temps i possibilitant debats pedagògics que tanta falta ens fan. Tot un munt de dificultats i poques solucions que no ens fan fàcil la nostra tasca.
Quan les cordes es tensen, tot el malestar és més agre i menys suportable. Aquesta situació ha suposat que maneres de pensar diferents entre docents es manifestessin amb més claredat i que les diferències fossin més agreujades. Mestres que defensen una manera d’entendre la docència i la metodologia d’una manera contrària a la dels altres.
Baralles poc afortunades, que a vegades, mostren unes actituds irrespectuoses d’uns i altres, sabent que som un col·lectiu que hauria de ser un model en molts casos.
Deixeu-me ser agosarada i atrevir-me a exposar que part d’aquesta polaritat ha estat agreujada pels sindicats que, en alguns casos, s’han posicionat en l’àmbit pedagògic.
Són els sindicats qui ens han d’orientar a escala pedagògica? Una pregunta que llenço i que cal que la reflexionem.
Ens necessitem uns als altres per lluitar i preservar els nostres drets laborals, aquí els sindicats ens ajuden i són un punt fort. La resta es construeix des de cada centre segons la seva realitat i a partir d’un debat i projecte consensuat per cada claustre. Posicionar-se sobre el que és o no una bona pedagogia augmenta el malestar entre centres.
La situació és complexa i les tensions i tibantors dels últims cursos han estat difícils de gestionar.
Per tot això, cal que ens cuidem, cuidar-se uns als altres, deixar que ens cuidin, buscar moments per cuidar-nos… Ens ho diem, ho escolto i se’n parla.
Potser sí, és moment de cures.
Però…
Què entenem uns i altres per cuidar-se?
Em preocupa la interpretació que es pot fer del sentit d’aquesta paraula.
Cuidar-se vol dir deixar de fer el que estem fent i fer-ho de forma més superficial? Vol dir atendre fins on pensem que l’esforç ja és suficient? On està el límit de «suficient»?
Cuidar-se és fer menys, per què ja fem prou?
On queden les responsabilitats? Perjudica els nens i nenes aquesta cura?
Per alguns, cuidar-se i protegir-se podria significar deixar fer, sense una presència, sense un acompanyament. Passar l’estona.
Atendre les necessitats bàsiques dels infants i oblidar o deixar per temps millors la protecció dels seus drets, la creació de contextos d’aprenentatge ferms i amb significat.
Dir-nos «ens hem de cuidar» podria donar permís a un abandó de la nostra tasca com a mestres i deixar d’assumir responsabilitats importants.
Matisem aquesta paraula quan la compartim entre nosaltres. Diguem-la, però busquem-li un significat que no perjudiqui els infants.
Girem i aprofundim en allò que la cura podria significar, donem-li un valor constructiu que millori les coses.
Cuidar-se podria ser trobar-nos més sovint fent formacions de qualitat, participant en taules de debat on la nostra veu sigui un altaveu per reivindicar els nostres drets i els drets dels infants.
Busquem moments conjunts dins de l’escola on de forma distesa parlem de nosaltres, de com estem, practiquem escolta real entre companys i ajudem-nos en el dia a dia.
Compartim documents, expliquem-nos el que ja tenim fet i reduïm la burocràcia tant com puguem.
Aliem-nos en plenaris de directors, alcem la veu de forma conjunta quan alguna actuació o una demanada sembla abusiva o poc respectuosa pels claustres i sobretot pels infants i les seves famílies, no deixem que veus individuals diguin el que pensa un col·lectiu, ens afebleix enormement. Si tots hi estem d’acord, alcem-nos conjuntament i l’efecte serà més efectiu. No sabem ni som conscients de com la veu conjunta dels mestres i sobretot dels equips directius pot envestir i iniciar veritables canvis.
La cura és necessària, estem vivint moments complexes i només exercint amb professionalitat i sensibilitat trobarem l’equilibri entre què necessitem i el que s’espera de nosaltres.
No pervertim el significat de la paraula «cura». Interpretem-la amb professionalitat i aquesta cura serà la sortida i la força que necessitem per demostrar-nos a nosaltres mateixos i a la societat que una educació de qualitat en moments convulsos és possible.
Mar Hurtado, Mestra i cap d'estudis de l'escola El Roure Gros de Santa Eulàlia de Riuprimer
