David Bueno: “Tots som aprenents”

David Bueno va néixer fa cinquanta-dos anys a Barcelona, i tal com ell mateix confessa a «La importància dels més petits», al blog Educar Avui, des de ben petit li va agradar aprendre coses noves. Va estudiar biologia, i es va especialitzar en genètica. És professor de Biologia a la Universitat de Barcelona, i també ha estat investigador en altres universitats, com la d’Oxford. Ha estat professor d’EGB i ha impartit classes de batxillerat. De fet, durant anys ha estat un dels professors encarregats de pensar les proves de Ciències de la Selectivitat. Darrerament ha decidit unir dues de les seves passions, l’estudi del cervell i l’educació, en un sol projecte: la neuroeducació, o, com ell prefereix dir-ho, la neurociència aplicada a l’educació, tema sobre el qual recentment ha publicat el llibre Neurociència per a educadors.

Des de fa un temps es parla molt de neuroeducació. No es deu estar convertint en una moda?

Certament, tot el que porti el prefix neuro en aquests moments és una moda. I en educació també. Però, més enllà de la moda, el que és cert és que tots els treballs de neurociència ens estan donant uns coneixements útils per dissenyar estratègies pedagògiques. Ara hi ha la moda, però la moda passarà i llavors quedaran els fruits.

Hi ha qui diu que la neurociència no aporta res de nou a l’educació…

És veritat que la major part de les qüestions que la neurociència aporta a l’educació ja se sabien, però fins ara se sabien a partir d’hipòtesis i estratègies pedagògiques que podien ser molt diverses. I la neurociència, ara, ens diu quines d’aquestes estratègies funcionen, i com ho fan. Ens ensenya a conèixer com aprèn el cervell, què fa que es motivi més, per exemple gràcies a la sorpresa, que estimula la motivació del cervell. Ara ho sabem de forma científica.

Si més no, podem descartar els mètodes que sabem que no funcionen, o que tenen conseqüències nocives per a la persona a llarg termini, com ara utilitzar estratègies lligades a la por, la por del fracàs o la por de suspendre. La neurociència ens aporta una visió clara sobre què estimula més el cervell i què és el que té més beneficis a mitjà i llarg termini.

No es tracta només de ser adults, sinó de fer adults que sàpiguen utilitzar la seva vida per al seu propi bé i per al dels altres

No estan gaire lluny en el temps altres períodes de la nostra història en què la por i el càstig eren consubstancials a un determinat tipus d’escola. Per sort, hem estat capaços de superar-la…

Certament. El cervell s’adapta a qualsevol cosa. És l’òrgan del cos que té més facilitat per adaptar-se, i al final tots acabem per ser adults. Però no es tracta només de ser adults, sinó de fer adults que sàpiguen utilitzar la seva vida per al seu propi bé i per al dels altres. Aquest crec que ha de ser l’objectiu final de l’educació: formar persones que sàpiguen conèixer com ser felices, i que sàpiguen generar una societat prou feliç al seu voltant.

Fins ara, la renovació i la innovació de l’educació s’han treballat gairebé en exclusiva des de la pedagogia. Ara sembla que l’ús de la ciència es comença a introduir en els processos de millora educativa. Quin paper ha de tenir la neurociència en aquests moviments d’innovació educativa?

La ciència i la neurociència no són cap substitut, ni ho han de ser, de la pedagogia. La pedagogia ha de continuar fent la seva feina. A mi m’agrada comparar-ho amb un engorjat on tenim la nostra pràctica diària a l’aula a una banda i el cervell, amb tot el que sabem d’ell, a l’altra. I la pedagogia és el pont que uneix el cervell amb la nostra pràctica diària. Tal com nosaltres eduquem estarem modelant el cervell.

En alguns aspectes l’educació comença abans de néixer, en els últims tres mesos com a fetus

Realment coneixem com funciona el cervell?

Comencem a tenir les primeres pinzellades generals per saber com està funcionant. Sabem, per exemple, que un aprenentatge que no tingui emocions associades el cervell el considera inútil. Sabem que d’emocions n’hi ha moltes, i que tot i que no són intercanviables totes activen el cervell d’una manera determinada.

Moltes vegades es parla, per exemple, de si l’educació comença als 0 anys, als 3 mesos, als 3 anys o als 6. Quan comencem a educar? Doncs una de les coses que s’està comprovant els darrers anys, i fins i tot els darrers mesos, és que en alguns aspectes l’educació comença abans de néixer, en els últims tres mesos com a fetus, i que ja podem influir en alguns punts fins i tot abans de néixer. Aquestes coses ja les intuíem, però és ara que ja les sabem de ciència certa, i sabem també per què passa.

En quina mesura els darrers mesos com a fetus ens predeterminen el futur?

Tots estem condicionats des d’abans de néixer, però no estem predeterminats a ser el que acabarem sent. I la diferència és molt gran. Això no vol dir que l’entorn exterior en què ha viscut la seva mare abans de néixer no condicioni el futur d’una persona, o el seu entorn durant els primers mesos de vida. Si la persona ha viscut en un entorn amenaçador, agressiu, el cervell desenvoluparà més connexions a la zona que permet ser més impulsiu per respondre a l’amenaça, i segurament aquesta persona serà més impulsiva durant tota la vida.

Però això no vol dir que si després l’entorn canvia i es converteix en més amable aquesta impulsivitat continuï potenciant-se. Per tant, continuant amb l’exemple, aquesta persona estarà condicionada a ser més impulsiva que altres per l’entorn agressiu i amenaçador que ha viscut els primers mesos de vida, però no estarà predeterminada a ser molt més impulsiva tota la seva vida. Tot es pot reconduir, i aquesta és la feina de l’educació i dels professionals: disminuir la incidència d’un entorn desfavorable en aquelles persones que l’han patit aportant elements per tal que el seu cervell estigui actiu i motivat.

Però aquest condicionament no ens pot fer relativitzar la tasca educativa de l’escola i el mestre?

No ho crec. És cert que el mestre es troba amb un cervell d’un infant que en bona part ja està fet, però encara li queda molt camí per recórrer. Vindria a ser com una escultura. Em sembla que va ser Miquel Àngel, o Leonardo da Vinci, qui va dir que quan veia un bloc de marbre l’escultura que volia fer ja era dins, i que l’únic que feia era treure la pedra que sobrava per fer l’escultura.

Si conèixer el cervell és tan important per a l’educació, què necessitarien saber els mestres sobre la neurociència que encara no saben?

El primer que haurien de saber és com funciona el cervell. Faria falta una formació bàsica sobre com va canviant el cervell, i conèixer-ne els tempos. I també haurien de saber com d’importants són les emocions per a l’aprenentatge. Haurien de saber que dins el cervell hi ha una correlació entre les emocions i els aprenentatges, i el sol fet de saber-ho ja suposaria un element important per reenfocar, no pas canviar, la nostra pràctica educativa.

Per tant, caldria introduir dins el currículum de la formació inicial dels mestres l’assignatura de neurociència?

Sí, i hauria de ser una de les de primer curs per poder saber des de bon inici amb què treballarem, per conèixer les peces amb les quals haurem de fer la nostra feina. Si l’educació la fem a través del cervell, que és l’òrgan que ens permet aprendre, és important que coneguem com és des de bon principi.

La neurociència també pot servir per desmitificar teories o corrents pedagògics?

Certament. Moltes vegades la neurociència també serveix per desmitificar teories, com la de les intel·ligències múltiples. Quan la va proposar Gardner a mitjans dels anys vuitanta, aquesta teoria va suposar una revolució, perquè va permetre trencar el tòpic de la intel·ligència com una funció molt restringida basada en la logicomatemàtica, la lingüística i poca cosa més. Va permetre veure que la intel·ligència era molt més complexa. Ara bé, la neurociència el que ens ha permès demostrar és que la intel·ligència no està fragmentada. No hi ha una logicomatemàtica, una lingüística, una intel·ligència interpersonal i una de naturalística. No, n’hi ha una de sola, i per tant pensar que hi ha moltes intel·ligències no és realista. Hem de desmitificar la idea de les intel·ligències múltiples, la qual cosa no vol dir que no continuï sent útil com a recurs pedagògic, ja no com a hipòtesi científica.

Les emocions són crucials per sobreviure

I les noves proves d’aptitud personal (PAP) per accedir al Grau de Mestre, poden passar la prova del cotó de la neurociència?

Sí. La PAP que s’ha fet aquest any és només una prova pilot per veure com pot funcionar en el futur, doncs molt bé. Però no ha de ser la prova definitiva per fer el tall per poder estudiar o no per a mestre, perquè hauria d’incorporar altres coneixements i aptituds, com per exemple l’empatia. Un mestre ha de tenir empatia amb els seus alumnes. Si la prova cobreix altres aspectes més relacionals, llavors no solament serà útil, sinó necessària. De moment, però, no sembla que ho sigui.

Les emocions són importants per a l’aprenentatge?

Les emocions són crucials per sobreviure. Són patrons de conducta que es desencadenen sense que ens n’adonem. Després, quan les racionalitzem, es poden reconduir, però el seu origen dins del cervell és automatitzat. Llavors, com que són crucials perquè ens permeten respondre ràpid, qualsevol cosa que tingui emocions associades el cervell la interpreta com a clau per sobreviure, i si és clau per sobreviure ha de recordar-la per poder-la utilitzar quan calgui. Això vol dir que per a qualsevol coneixement que aprenguem és important que porti alguna emoció associada.

En la conferència que va fer per a l’inici de les escoles d’estiu d’enguany, fa unes setmanes, va parlar de la diferència entre les paraules «ensenyar» i «aprendre» i va dir que li agradava més utilitzar «aprendre» que «ensenyar». Per què?

És una diferència d’actituds. L’actitud de com ens relacionem amb les altres persones, i també amb els nostres alumnes. La relació sempre ha de ser bidireccional. Quan nosaltres volem ensenyar, també estem aprenent coses dels altres. Tots anem a aprendre coses a l’aula: els alumnes unes coses i nosaltres unes altres de diferents. Tots aprenem, i això potencia el sistema d’aprenentatge mateix. Els alumnes s’emmirallen en els professors, i si el professor va a l’aula a aprendre desperta ganes d’aprendre en els seus alumnes. En definitiva, tots som aprenents.

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!