Democràcia amenaçada, història i educació

OPINIÓ
Ramon Breu

 

Una de las qüestions més preocupants i que més criden l’atenció en el panorama polític dels darrers temps, almenys als qui hem passat dècades a les aules entestats en explicar Història, és la normalització de la banalització del feixisme i la creixent influència de les formacions polítiques d’extrema dreta.

La utilització frívola de conceptes com genocidi o del qualificatiu nazi per part de no pocs mitjans de comunicació o de personatges públics (s’ha arribat a titllar de nazis als qui a Catalunya volen posar urnes perquè la ciutadania pugui decidir grans temes que l’afecten); o la manipulació i el desconeixement del procés que coneixem amb el nom d’Holocaust en determinats entorns mediàtics, ens ha, com a mínim, de posar alerta. L’arribada al poder de l’extrema dreta i de la dreta extrema a diferents països del nostre continent: Itàlia, Àustria, Polònia o Hongria no és més que el certificat de defunció de les polítiques europees de memòria i la constatació de que l’explicació de la història del segle XX ha estat equivocada o insuficient.

Som de l’opinió que una de les causes de la mala salut de la democràcia a l’Estat espanyol és la manca d’una educació democràtica. En un país amb una història marcada per l’autoritarisme i la intolerància, vam creure que un cop acabada la dictadura passaríem a ser tots automàticament demòcrates, per l’efecte miraculós de l’aleteig d’un Esperit Sant reformador i liberal.

Al no posar en pràctica una pedagogia de la democràcia no s’han esborrat prejudicis per corregir atavismes culturals relatius, per exemple, a les relacions homes/dones o pel que fa a la pluralitat lingüística i identitària dels territoris que anomenem Espanya. Ha mancat una veritable lluita cultural contra les herències del feixisme espanyol.

Al menyspreu a les víctimes del franquisme i a les seves idees que va imposar la Transició, cal unir-hi l’absència d’una educació en la memòria democràtica per a tots els escolars. És una evidència que en els centres educatius, no només en els programes, sinó a la pràctica real, la història recent, els problemes socials més immediats o les qüestions més conflictives del nostre passat més recent queden ignorades, silenciades o bé se’n passa de puntetes. 

Els nostres adolescents, en el millor dels casos, posseeixen una memòria trencada, desmanegada sobre la dictadura i els seus orígens i conseqüències, un saber fragmentat com una mena de zàping televisiu

A la inactualitat de l’ensenyament de la història, afavorida pels programes, les inèrcies de la professió docent i per la pròpia cultura escolar, s’hi suma una consciència històrica molt precària. Tenim una memòria col·lectiva de perfils molt difuminats i contradictoris sobre els successos més conflictius del nostre passat, i molt especialment de la Guerra Civil i del franquisme. Els nostres adolescents, en el millor dels casos, posseeixen una memòria trencada, desmanegada sobre la dictadura i els seus orígens i conseqüències, un saber fragmentat com una mena de zàping televisiu. Sembla que el món educatiu no acabi d’entendre que el debat sobre la memòria serveix per afermar la democràcia i promoure els valors cívics.

La memòria és una narració simple i subjectiva però imprescindible per ajudar a entendre el nostre lloc en el món i el dels altres. Aquesta memòria democràtica ha estat pràcticament absent a les aules, tret d’iniciatives, com sempre, voluntaristes. Però a més de la memòria, cal una ciència històrica activa i seriosa que expliqui la complexitat de fenòmens tan traumàtics com el nazisme o el franquisme. S’ha d’explicar com van ser possibles, s’ha d’explicar els seus mecanismes i les seves complicitats ideològiques; analitzar els seus patrocinadors, la seva gènesi i les seves conseqüències.

La confusió i el desordre regnen a l’Estat espanyol en el que fa referència als conceptes sobre la història immediata i l’avui. En la docència de la història contemporània hi ha situacions delicades, perquè la seva explicació afecta una visió del present. Però no només aquí sinó arreu. Explicar el colonialisme francès o belga o anglès a l’Àfrica o a Europa no és una tasca fàcil quan l’alumne pot ser un nét d’un militant del FLN torturat o d’un francès mort per una bomba mentre prenia un cafè. La realitat és complicada, però el silenci no és la solució.

En la globalització neoliberal que ens aclapara vivim en una situació alienant en que no tenim ni un espai ni un temps concrets, en que estem abocats a la imposició de la dictadura del present i el futur, sense passat, i per tant, sense identitat, i abocats a l’anòmia i a la despersonalització.

Hi ha qui pensa que el passat no té res a veure amb nosaltres, que és una cosa arxivada en biblioteques, en els llibres d’història, i que només ens pot interessar per curiositat. Però el present no és autònom ni s’explica ell mateix, depèn de tot allò que prèviament ha passat. Cal saber el passat per interpretar el present. Perquè si no contemplem el passat ens deshumanitzem. No parlar del passat, no ensenyar el passat, no aprendre del passat, produeix monstres.

 

Les opinions i els comentaris dels autors i col·laboradors de la secció d’opinió són lliures i personals. L’Associació de Mestres Rosa Sensat no es fa responsable dels mateixos, ni tampoc de l’ús que puguin fer tercers dels articles publicats.

Estigues al dia!

A través del nostre butlletí estaràs al dia de les formacions, activitats, publicacions i novetats de l'Associació.
Subscriu-t'hi