Rosa Sensat ha estat sempre atenta a les necessitats constants dels infants i, per tant, a la formació dels mestres que se’n cuiden.» Així definia l’advocat i pedagog Jordi Cots l’essència de l’associació de mestres que va contribuir a fundar ara fa 50 anys. Mig segle després, conversem amb Francina Martí, Irene Balaguer i Maria Vinuesa, secretària, presidenta i tresorera de l’associació, respectivament. Amb la xerrada amb aquests tres puntals de la casa, amb les quals intentarem esclarir quines són aquestes necessitats educatives avui i com les encara Rosa Sensat, donem per encetada la publicació d’El Diari de l’Escola d’Estiu.
Quin és el llegat de Rosa Sensat després de 50 anys d’activitat? Quin és el testimoni que reben els mestres actuals de la tasca de l’associació?
Irene Balaguer (IB): La defensa de l’escola pública vinculada a la renovació pedagògica, un ampli moviment internacional que defensa que l’escola s’allunya de la visió tradicional que la majoria hem viscut. I això a casa nostra passa també per la recuperació de la llengua i la cultura catalanes.
Jordi Cots deia que un dels aspectes que més valorava de Rosa Sensat, al seu parer, és que sempre ha identificat les necessitats dels infants en cada moment. Quines són aquestes necessitats avui?
IB: N’hi ha unes de bàsiques i contínues. Una que no ve d’ara és que els infants siguin protagonistes de l’acció educativa. En canvi, un repte que sí que és actual és el d’incloure la gran diversitat, sobretot cultural però no només, que es dóna a les escoles. Per això quan va iniciar-se l’onada migratòria vam pensar que era important viatjar a països que feia anys que vivien en un context de multiculturalitat per veure com abordaven aquesta situació.
Francina Martí (FM): Un altre repte en el món d’avui és el derivat de la societat de la informació. Abans l’escola transmetia la informació, però ara s’ha de centrar a donar criteris per seleccionar la informació rellevant: donar a infants i joves la formació perquè escullin, de tot el que hi ha en la societat, què és rellevant per a ells i què els pot ajudar a avançar.
Això canvia el paper del mestre.
IB: Però és favorable al plantejament d’escola que nosaltres tenim. El plantejament enciclopèdic, en què hi havia només una veritat absoluta, ha de quedar enrere. Cal una feina activa amb els infants perquè elaborin criteris per saber què és més proper a la veritat i què són escombraries. En aquest sentit, hi ha un potencial extraordinari en les noves tecnologies. Si Célestin Freinet, gran mestre que va incorporar la impremta a l’escola, estigués viu, veuria un gran potencial als actuals canals de comunicació.
En 50 anys Rosa Sensat ha recuperat models pedagògics que se saben de referència, alguns nascuts fa més d’un segle, però tot i així el pas d’aquesta teoria a la pràctica segueix topant amb grans obstacles. Per què?
Maria Vinuesa (MV): La veritat és que en aquests moments creiem que hi ha un retrobament de molts mestres amb aquestes teories. Durant molts anys s’havien deixat de banda, i ara tornen a entrar al si del professorat. Evidentment, els cal una actualització, una nova interpretació d’acord amb el moment actual, però segueixen sent tan vigents com fa anys.
Sou optimistes, doncs.
IB: Necessàriament. Un pessimista, que es dediqui a una altra feina! Per què no es generalitza la innovació? Perquè demana un canvi profund de mentalitat, i canviar mentalitats és de les coses més difícils que hi ha. I hi ha un altre element que comentava Philippe Meirieu a Lió: els que prenen les decisions educatives saben que la pedagogia activa té èxit, és positiva, fa persones lliures que pensen per elles mateixes, crítiques, que treballen en grup, i això per a les forces dominants, que marquen els sistemes, és perillós. L’exemple més clar és haver hagut d’aguantar el ministre Wert, que va en contra d’aquesta educació.
MV: Hi ha hagut grans canvis en la nostra societat i l’escola no hi ha de ser aliena: els canvis hi han d’entrar, però en educació són molt lents, perquè requereixen una preparació forta i profunda. I si com a mestre portes una pràctica de molts anys, et costa.
FM: I no només és que els mestres en siguin conscients, sinó que els mateixos nens i nenes ho fan evident. És insostenible que en un institut els adolescents seguin en una cadira de 8 a 14 h. Els mestres a vegades reproduïm el que hem viscut, la nostra experiència com a estudiants, però la societat ha canviat tant que mantenir una estructura tan rígida és inaguantable. Això ens fa replantejar amb urgència un canvi radical, d’espai, de temps, de continguts, de tot plegat.
Per tant, creieu que el professorat també ha de fer autocrítica?
FM: La feina del mestre no és solitària, sinó d’equip. És tot l’equip qui ha de canviar. Sempre han existit els mestres estrella, més populars, però una flor no fa estiu. Ha de ser una feina en equip, i això costa. Perquè alguns equips són inestables, no tenen continuïtat.
MV: Jo crec molt en la taca d’oli. A vegades t’adones dels canvis a partir d’observar el teu company. Tenim una feina delicadíssima, tenim al davant infants i joves, i mentre repensem i discutim l’educació al davant tenim alumnes que van passant. Hi ha equips que canvien perquè una, dues o tres persones han començat a fer-ho en profunditat.
Quin és el paper de Rosa Sensat en aquest context?
IB: El que intentem és treballar en tots els fronts possibles, però la prioritat és la formació continuada dels docents. Per fer arribar aquest missatge de canvi al conjunt de la societat, en el nostre cas, ens és més fàcil a través dels mestres que formem.
MV: Posem a l’abast dels mestres espais de reflexió, també, perquè es reuneixin i es trobin. Una de les coses que es troben a faltar als centres són espais de reflexió pedagògica per poder parlar del que veritablement és important. Una de les coses que promovem, i els mestres ho saben, és l’oferta d’espais en què puguin venir i debatre allò que els interessa i necessiten.
Francina Martí, Irene Balaguer i Maria Vinuesa. / PABLO RAMÍREZ
Rosa Sensat es va inventar la formació quan no n’hi havia, o quan la que hi havia era nefasta. Quina és la importància de la formació continuada en una societat cada cop més canviant com és la nostra?
IB: La formació continuada és imprescindible. Per això la nostra feina és tan atractiva, perquè sempre hi ha novetats, transformacions socials, qüestions per plantejar-se, tant des del punt de vista pedagògic com des del didàctic o el social. Un dels defectes que tenim és que anem una mica massa endavant, però sempre hi ha d’haver algú que obri camí.
Un altre dels factors clau per a l’èxit educatiu és la implicació de les famílies. Com valoreu el seu pes als centres?
FM: Hem anat fent la llei del pèndol. Hi havia certa participació directa que ara ha fet un pas enrere, pensant per exemple en els consells escolars, que la LOMCE menysprea. La societat tira endavant, i la normativa, enrere. Però el que compta és la voluntat de les famílies. Crear aquest vincle de confiança no és fàcil, però quan s’aconsegueix realment s’ajuda l’infant a créixer.
MV: Les famílies estan cada cop més interessades en l’educació. Se’n preocupen i tenen moltes ganes de participar, però hi ha un gran camí per recórrer. La participació dins l’escola és encara molt epidèrmica, però és que partim d’on partim.
IB: I ha de ser una participació real en la presa de decisions, no només organitzant festetes.
MV: Ajudar a muntar disfresses està molt bé, i és una part de la participació, però participar ha de ser alguna cosa més real. I aquí ens deixaríem la participació dels infants, en què estem a les beceroles.
Per què?
MV: N’hi ha molt poca. D’entrada, a Primària els infants no poden ni participar al consell escolar… Als instituts sí, però la participació dels infants en la vida i en el dia a dia de l’escola és molt residual. Caldria –i això nosaltres, que som a la Taula per la Infància i l’Adolescència ho demanem– defensar el seu dret a participar en tot allò que els afecta.
IB: Molts pedagogs de principis del segle XX es van anticipar ja a la Convenció dels Drets dels Infants, del 20 novembre de 1989, una llei mundial que ens obliga, entre altres coses, a escoltar i respectar els infants. Desgraciadament, no n’hem après, encara. Els mestres que consideren els infants com a protagonistes sí que se’ls escolten, però en determinades decisions de caràcter general de l’escola no se’ls permet exposar l’opinió.
Un altre paper de Rosa Sensat que no voldria oblidar és el de recuperació de la memòria històrica, en aquest cas pedagògica. En els primers anys de la seva fundació es va intentar desenterrar la feina feta durant la Segona República. Encara queda feina per fer?
IB: En pedagogia és important recuperar els grans pensadors, però també els mestres més o menys anònims que han fet grans coses. Aquesta mirada a la memòria ens serveix per mirar endavant. I no es tracta de repetir el pensament o l’acció d’aquells mestres, perquè el context és un altre, afortunadament, sinó d’inspirar-nos-hi.
FM: És important que aquest coneixement recuperat no formi part d’una vitrina de museu, sinó que l’incorporem en la pràctica diària. És el gran repte. Les generacions passen, i sovint entre els mestres observem cert desconeixement de pedagogs i pràctiques educatives realment innovadores de fa més de 100 anys. Això com a institució ens preocupa. Inclús a vegades es presenten pràctiques com a innovadores quan ja estan inventades de fa temps. Els mestres hem de fer les coses sabent per què les fem, no només perquè és tendència o moda, sinó amb fonaments.
Per acabar, posem-nos futuristes. Rosa Sensat compleix 100 anys. Què us agradaria que l’associació no perdés? Quina essència del projecte voldríeu que es mantingués invariable?
IB: Les qüestions de fons poden seguir sent les mateixes. Delors va plantejar els quatre pilars d’una educació per al segle XXI: aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a viure junts i aprendre a ser. Doncs és això. Canviaran els instruments i els espais -esperem!–, però el que és essencial no es perdrà. Els canvis que viuran els que arribaran als 100 anys de Rosa Sensat seran fantàstics, i no hem de ser dogmàtics, hem d’estar oberts i veure què és fonamental perquè les persones puguin pensar per elles mateixes i ser lliures.
