He parlat sobre teatre i educació en diferents fòrums i plataformes, fins i tot aquesta casa que promou la revista Perspectiva Escolar em va publicar un dossier amb el mateix títol que el d’aquest monogràfic que ara teniu a les mans. Ben mirat, ara penso, us podria remetre a aquest dossier i dir-vos, lectors d’aquest article, que el compreu i el llegiu abans que passi a millor vida, ja que fa pocs dies em van informar que el treuen de circulació, i que si estava interessat en els exemplars existents en estoc, me’ls farien arribar. Vaig dir-los que sí i que miraria de fer-los arribar als diferents àmbits teatrals. Tot sigui per a una noble causa! I, quina és, aquesta causa? Doncs el teatre en tota la seva magnificència i, especialment, el teatre a les escoles i instituts i, en general, en l’educació, al qual, i com us he dit abans, he dedicat tres quartes parts de la meva vida. El teatre com a eina pedagògica, com a valor formatiu, com a recurs, com a gaudi. El teatre, en totes les seves facetes. Aquesta ha estat, i encara ho és, la meva causa. No vull, però, parlar-vos del seu valor intrínsec perquè crec que ja hi haurà companyes que ho facin en aquest monogràfic. Vull aprofitar el convit que m’han fet per exposar-vos una visió més crítica del tema i manifestar sense embuts la desídia de tots aquells que haurien pogut fer (i poden fer) alguna cosa perquè el teatre tingués carta de naturalitat a l’educació. Parlem una mica de tots ells, com, per exemple, els qui han governat i governen el país, que juguen a fer malabarismes amb les polítiques educatives segons el signe ideològic, i de vegades el caprici, que regeixi. Jo l’he tastat, aquest tarannà, i l’he patit, per entossudir-me a creure en el valor formatiu del teatre. I entre les moltes accions empreses, vull destacar-ne una que, al meu parer, segueix vigent. Entre el 1985 i el 1990 vaig promoure i dirigir l’Escola d’Estiu de Tallers de Teatre (EETT) a Cervera. Era un lloc de trobada de tots els nivells teatrals: professionals i amateurs, i també adreçat al món educatiu. Va ser aleshores, i fruit de moltes xerrades, que es va elaborar el projecte PACTE (Pla d’Acció i Consolidació del Teatre a l’Ensenyament) i que va ser presentat per l’EETT i l’Associació d’Actors i Directors Professionals de Catalunya a la Generalitat, l’any 1994. Governava aleshores Convergència i Unió, que no se’n va fer ressò i no va donar cap mena de resposta. Anys més tard i amb el tripartit al poder (2003) el vàrem tornar a presentar, aquest cop, però, canviant «Ensenyament» per «Educació». Per a molts, i jo en soc un d’ells, aquest canvi de definició tenia una connotació ben especial i prou significativa. Hi havia l’esperança que la sensibilitat dels polítics promotors del canvi seria una altra, però ens erràvem de mig a mig. La resposta ve ser la mateixa. Així és que bé puc capgirar el refrany i dir: «Diferents gossos, mateixos collars». Segurament pensaven que la nostra reclamació a favor del Teatre a l’Educació era una minúcia al costat dels grans reptes educatius que, els qui governaven, es proposaven d’assolir. El projecte PACTE, però, era només la proposta d’elaborar un llibre blanc sobre la realitat del teatre a l’educació. PACTE era, com es deia en el preàmbul del projecte, unes «Sigles que defineixen un projecte que vol establir les bases de treball perquè el teatre, en les seves múltiples manifestacions i aplicacions, tingui una presència sòlida en l’àmbit de l’Educació». Com veieu, aquesta necessitat, i després de 25 anys, segueix essent imperiosa, si volem que el teatre sigui reconegut com a eina educativa. Però, anem més enllà i deixeu-me parlar d’altres responsables que podrien fer alguna cosa pel Teatre a l’Educació. Em refereixo a l’Institut del Teatre de la Diputació de Barcelona, una institució que ha deixat de banda una branca per a mi tan important com la de la formació de mestres de teatre. Aquí es torna a produir una nova paradoxa. Quan els estudis teatrals van passar a ser de grau superior amb quatre anys de carrera per la reforma educativa del 1990, la LOGSE, vaig pensar, il·lús de mi, que aquella titulació promouria la presència de professors de teatre als centres d’educació. No cal dir que això no ha succeït i la raó bàsica ha estat que l’IT ha prioritzat la formació d’actrius i actors, directors, etc., és a dir una formació pensada de cara a l’espectacle. Com a institució hauria pogut pressionar l’Administració perquè el teatre entrés de ple a les escoles i els instituts, i amb un reconeixement dels especialistes equiparable a un mestre de música o plàstica. Bé és cert que s’han fet algunes passes, però que jo sàpiga, a l’IT segueix sense existir la branca de pedagogia teatral, una formació que podria generar molts llocs de treball. I per tancar el cercle d’aquells agents que podrien fer molt més del que fan pel Teatre a l’Educació, he de parlar dels mestres, una peça clau que, certament, fan possible que hi hagi teatre a l’escola, però que no li donen la importància que es mereix i que es guanya dia a dia. Els mestres haurien de ser els primers de demanar que el teatre tingui una presència reconeguda i estable. No crec pas que cap pedagog o cap persona que es dediqui a educar pugui negar la validesa del teatre com a eina formativa, bé sigui per l’evidència d’una pràctica instintiva que en fa el mateix mestre, utilitzant el joc teatral, o com a manifestació lúdica que s’incorpora de mil formes escèniques a la quotidianitat dels centres formatius. El teatre a les escoles es manifesta de moltes maneres. Hi ha, però, tres presències que cal definir i on s’ha d’incidir:

1. El teatre que es fa a l’escola
2. El teatre que va a veure l’escola
3. El teatre que es porta a l’escola

De les tres, la segona i la tercera tenen un caràcter passiu en quant no són els nois que generen teatre sinó que són els receptors d’una oferta que molt sovint neix lluny dels criteris escolars, esdevenint, per tant, consumidors d’un producte que no sempre té unes garanties de qualitat. Pel que fa al teatre que es fa a l’escola, aquest té múltiples facetes i es manifesta de moltes maneres. Perquè no solament l’hem d’entendre com el resultat d’una acció interpretativa, sinó que l’hem de considerar també com una eina de treball a aplicar en qualsevol terreny: en les matèries d’un programa, en les festes i tradicions, en els jocs, etc.

“El projecte PACTE era la proposta d’elaborar un llibre blanc sobre la realitat del teatre a l’educació”

No cal dir que el col·lectiu d’un centre amb una bona dinàmica teatral aplicada a totes les seves manifestacions quotidianes gaudeix molt més de l’oferta passiva del teatre que els arriba de fora que no pas aquells que el consideren una manifestació esporàdica i buida de contingut. El recorregut que té el teatre a l’educació no només és molt ampli sinó que també suscita noves maneres d’entendre l’educació ja que la seva essència és l’experimentació i la recerca, i fàcilment s’adapta a qualsevol proposta i l’enriqueix. D’aquesta evidència són testimonis —si ho volen— els mestres, i el seu posicionament a favor del teatre esdevindria un factor de summa importància a l’hora de reclamar la seva presència i la seva consolidació. Caldria fer menció dels que fem teatre a les escoles i instituts i centres formatius. No cal dir que en el nostre treball, gairebé sempre en condicions precàries, rau el nostre compromís. Però també és cert que no sempre el compromís és fiable i que molts recorren a l’exercici del mestratge teatral com a alternativa temporal a la manca de feina actoral. La provisionalitat fa que el compromís no sigui ferm i estigui subjecte a l’oferta laboral dels escenaris. Hi ha, però, un sector de la professió compromès amb la feina pedagògica i que hi dipositen una alternativa professional alhora que vocacional. Tot aquest col·lectiu, però, hauria de tenir un marc formatiu que els donés eines per desenvolupar la feina. «Sense cap eina no hi ha cap feina», diu el refrany. En aquesta línia, fa temps, vaig temptejar la possibilitat de crear una Escola d’Estudis de l’Ensenyament Teatral (EEET), on es complementaven la formació teatral i la pedagògica. Va ser un projecte engrescador, però de difícil execució precisament per la inexistència d’un marc laboral que garantís que els alumnes tinguessin una sortida fiable i de continuïtat. Hi ha un bon nombre de persones compromeses amb l’ensenyament teatral que exerceixen la seva feina de manera precària, com he dit, però disposades a comprometre’s en el procés de consolidació del Teatre en l’Educació. I, quin ha de ser aquest procés? En el projecte PACTE apuntava vuit àrees de treball:

• consolidació
• promoció
• difusió
• projecció laboral
• formació
• infraestructures
• investigació
• gestió

 

  “El teatre com a eina pedagògica, com a valor formatiu, com a recurs, com a gaudi. Aquesta ha estat, i encara ho és, la meva causa”  

Consolidació de tot allò que s’està fent i crear un front comú perquè es reconegui la feina i es promocioni. Promoció per obrir nous fronts, noves propostes i iniciatives no previstes en l’actualitat que es complementin amb les existents. Difusió, perquè el teatre penetri en les estructures de l’educació i es pugui exercir una acció de sensibilització que beneficiï el fet teatral en totes les seves manifestacions. Alhora també, difondre la seva presència per donar-li valor. Projecció laboral, pel que pot suposar de creació de nous llocs de treball per als professionals del sector. Formació. Cal definir quin tipus de formació s’ha de tenir per exercir de professor de teatre i quin lloc ha d’ocupar aquest nou col·lectiu de treballadors dins de les estructures docents. Infraestructures. Per revisar les infraestructures existents, moltes d’elles deficitàries, i dissenyar les noves perquè siguin adequades. Investigació. Perquè qualsevol pas envers la consolidació del Teatre a l’Educació ha de néixer amb un esperit dinàmic i renovador, obert a una veritable aventura d’investigació i projecció social. Solament s’aconsegueix avançar si tenim en compte que tot allò que fem s’ha de fer amb un esperit de recerca. Gestió. Per poder gestionar les iniciatives i els projectes i contemplar la creació de mecanismes per tal de preparar persones i serveis que puguin garantir una bona implantació del Teatre a l’Educació. Tant de bo aquest monogràfic serveixi per sensibilitzar els qui cal sensibilitzar i avancem cap a la planificació d’una educació que compti amb el teatre, perquè és una eina més que útil en el procés formatiu de les persones.   Ignasi Roda Professor i director de teatre Dramaturg