Recordo la primera Escola d’Estiu. Recordo, sobretot, una trobada que hi vaig tenir amb el senyor Martorell. Aquella Escola d’Estiu es va fer al Col·legi Nostra Senyora de Lourdes, de les monges filipenses. Una munió de mestres es movia per tot l’edifici amb espontaneïtat. Si més no, és la memòria que en conservo. Era un moment històric, ho sabíem, però em sembla que es vivia sense una especial transcendència. Per mi, la naturalitat marcava l’esdeveniment. La mateixa creació de Rosa Sensat s’havia fet i imposat, segurament perquè era tan necessària, amb aquesta naturalitat.
Doncs bé, circulant per la casa i pujant per una escala interior poc il·luminada, em vaig topar amb el senyor Martorell. Ell anava sol i jo també. Ens havíem conegut, però jo no podia esperar que em tingués present. En creuar-nos el vaig saludar: «Passi-ho bé, senyor Martorell». Ell no volgué deixar-se complimentar mecànicament. Va aturar-me i em demanà on ens podíem haver conegut. No sé si n’hi hauria gaires que haguessin obrat així. Tota la vida me’n recordaré. També va ser una manera d’entroncar amb la nostra tradició pedagògica de començament del segle passat i de la República.
De fet, el senyor Martorell havia participat en una activitat que anomenàvem Sessions de Pedagogia (1963-1966), una iniciativa que havia sorgit d’algunes de les escoles creades als anys seixanta i de la preocupació de Pax Christi per l’educació. El senyor Martorell hi vingué el febrer de 1965 a parlar d’educació cívica, i ja abans jo l’havia visitat per exposar-li un projecte del CICF sobre una escola de preparació lliure per al Magisteri a la qual em refereixo més avall. Les Sessions de Pedagogia no volien ser reunions d’intel·lectuals, «sinó un conjunt de mestres i professors que volen vitalitzar la feina quotidiana»; volia evitar constituir-se en «un grup de persones reunides al voltant d’una que en sàpiga molt». Però la participació del senyor Martorell (sempre dèiem, i encara diem, senyor Martorell, o senyor Galí) la consideràrem una presència càlida, neta. Més endavant em va deixar el seu exemplar de La mesura objectiva del treball escolar, d’Alexandre Galí, per fer-lo servir a l’escola Thau, i un dia em parlà llargament de l’Escola de Mestres de Joan Bardina.
Tots plegats érem uns autodidactes en pedagogia, amb tot i la nostra formació universitària. Compràvem llibres de vell editats abans de la guerra civil, dels anys vint i trenta, singularment de les edicions Francisco Beltran, que havia publicat les obres, entre altres, de Claparède, Decroly, Dewey, Dottrens, Ferrière, i també de la col·lecció Labor, on hi trobàvem Froebel, Kerschensteiner, Lourenço Filho, Mallart, etc. Jo havia sentit parlar per primera vegada d’Adolphe Ferrière a la directora de l’Escola Mireia, Maria Bondia, que encara havia hagut d’obtenir el títol de Pedagogia a Madrid. Altrament, llicenciats en Filosofia i Lletres, Llengües Clàssiques o Ciències Exactes (Costa i Llobera, Talitha, Sant Gregori, Ton i Guida) que haurien format part normalment del segon ensenyament es dedicaven al parvulari i a la primària, etapes que el règim no prioritzava.
I va ser el moment de Rosa Sensat. Tot hi portava. Marta Mata en fou l’instrument providencial. Ella ja tenia a casa, amb la seva mare, Àngels Garriga, la nostra tradició pedagògica viva. El curs 1965-1966 fou el darrer de Sessions de Pedagogia. Molts de nosaltres vàrem passar a integrar els quadres de Rosa Sensat. Tot amb tot, no es pot dir, em sembla, que les Sessions fossin un dels seus precedents; en tot cas serviren per evidenciar la falta que ens feia.
Més aviat es podria considerar un precedent, bé que frustrat, la iniciativa de la Institució Cultural del CICF, una escola de preparació lliure per al Magisteri. El CICF —que ja tenia una Escola de Jardineres d’Infància—me’n va encomanar la responsabilitat. El programa comprenia les assignatures del pla oficial de l’Escola Normal estatal, i a més dedicava una especial atenció a matèries com Expressió Oral i Escrita, Criteri Literari, Artístic i Musical, Psicologia i Sociologia de l’Educació, Aspectes del Món Actual, etc. Tot això es feia de set a deu del vespre. No podia sortir bé. Era massa. Havíem fet, sense saber-ho aleshores —per tant, no volíem ni comparar-nos-hi—, un plantejament semblant al de l’Escola de Mestres de Joan Bardina. El projecte havia despertat il·lusió. I tingué les seves coses bones. Però el senyor Galí, ben aviat, en unes sessions que dedicà als professors d’aquesta escola per explicar-nos la història de les cinc escoles normals no estatals catalanes del primer terç del segle passat, va predir que la nostra escola de preparació lliure per al Magisteri no tenia futur. Per ell, la delicada tasca de formació de mestres només podia ser post-Normal. És el que va fer Rosa Sensat.
El primer curs de tarda de Rosa Sensat ja és llegenda. El suggeriment de recuperar les escoles d’estiu d’abans de la Guerra Civil va fer-lo Enric Lluch, amb aquella manera suau que ell tenia de dir les coses, el mateix dia de la presentació pública de Rosa Sensat. Després, en un model eficaç, els cursos d’hivern i les escoles d’estiu s’han anat realimentant. I a pesar de les vicissituds per les quals ha passat Rosa Sensat, les escoles d’estiu sempre han conservat aquella naturalitat, i fins l’alegria, que va caracteritzar la primera.
