Infant i societat. Art i joc, processos de creació a la infància

No és cap novetat dir que l’infant aprèn a través del joc. Però, malauradament, cal repetir-ho, i argumentar la importància del joc lliure per al creixement vital de l’infant. I observant el seu joc es constata com s’assembla al món de l’art, perquè són espais de llibertat, de transgredir les normes, d’inventar mons possibles, on la connexió amb un mateix és intensa, on el jo es va construint de forma genuïna, establint sinergies amb els altres, i construint el món.

«Tampoco podía llamarse Margrit la muchacha sentada frente a mí sin mirarme, con los ojos perdidos en el hastío de ese interregno en el que todo el mundo parece consultar una zona de visión que no es la circundante, salvo los niños que miran fijo y de lleno en las cosas hasta el día en que les enseñan a situarse también en los intersticios, a mirar sin ver con esa ignorancia civil de toda apariencia vecina, de todo contacto visible, cada uno situado en su burbuja, alineado entre paréntesis.»

Julio Cortázar


Enfilar-se fins a les branques més fines.

Expandir-se amb els amics.

Grimpar sense necessitat de mirar a terra.

Abraçar-se rodolant.

Replegar-se sobre si mateix.

Ballar amb les ones fins a acabar ben xop.

Amagar-se dins la foscor més negra.

Recórrer el territori sense aturar-se.

Planejar arran de terra.

Rodolar sense rumb.

Desfilar sense vergo­nya en escenaris desconeguts.

Endinsar-se en llocs amagats.

Dibuixar relacions amb els altres.

Vestir-se amb la pell de l’altre.

Trobar tresors enterrats a la sorra.

Inventar sons sense saber-ho.

Crear circuits d’aigua en qualsevol bassal.

Aquestes són moltes de les coses que ells fan i nosaltres no. Aquestes són algunes de les coses que ells fan, si els deixem l’espai i el temps per fer-les. En totes aquestes accions, els seus cossos remenuts i àgils adopten centenars de postures diferents que contrasten amb el nostre cos rígid adult, excessivament centrat en la part racional del nostre cos, que repeteix gestos mecànics cada vegada més centrats en el ritme constant d’un teclat. Els nostres cossos, semblen el suport de les nostres idees, obligacions i pensaments. En canvi, els cossos dels infants són completament permeables, i cada part de les seves parts és necessària per arribar a aquell cim tan alt, per aconseguir el rastre imprecís del dibuix, per aconseguir ajuntar diferents materials fràgils i construir aquell personatge inventat.

No és cap novetat dir que l’infant aprèn a través del joc. Però, malauradament, cal repetir-ho, i argumentar la importància del joc lliure per al creixement vital de l’infant. Múltiples pedagogs, mestres i artistes han defensat la part lúdica com a font d’aprenentatge significatiu; però malgrat això els infants cada dia juguen menys. A l’escola s’hi acostuma a anar a aprendre, la tarda està farcida d’activitats extraescolars, a casa cal fer els deures, els moments d’oci s’acaben reduint a temps de pantalla. Poc temps els deixem per badar, per improvisar, per inventar-se jocs i crear aventures fantàstiques amb els seus amics, germans, veïns.

Recuperem algunes idees clau que reforcen la importància del joc com a espai per a l’aprenentatge i per al creixement dels infants:

Jugar para un niño es la posibilidad de recortar un trocito de mundo y manipularlo, sólo o acompañado de amigos, sabiendo que donde no pueda llegar lo puede inventar. […] El juego es mucho, es mucho para los hombres y las mujeres y creo que es, casi todo, para los niños y las niñas.

Tonnucci, Imagine Elephants

Un niño que juega solo no está solo: está con sus pensamientos, con su imaginario, con el otro que está ausente. En el juego, el niño trae al presente una experiencia interior vivida en relación con sus padres y con el entorno.

Bertrand Acoutourier

El juego es un invernadero para poder combinar pensamiento, lenguaje y fantasía.

Jerome Bruner

Jugar es una actividad fascinante. Cuando es observada en los seres humanos, dicha actividad conmueve, emociona, intriga y divierte, ya sea por el misterio que sugiere, dada la apariencia cifrada que posee, ya sea por los recuerdos de infancia que suscita en el observador y por la sorpresa que provoca, haciendo reír.

Alfredo Hoyuelos, Territorios de la infancia

El juego nos da la seguridad de la simulación, nos permite vivir y revivir cosas que, de otra manera, serían peligrosas o incluso imposibles.

André Stern

Així el que ens permeten el joc i el procés creatiu és precisament construir pensament des de dintre cap enfora, i no a l’inrevés. El sistema educatiu actual està històricament basat en la recepció, per part de l’infant, de continguts que provenen del seu exterior, els quals ha d’anar entenent i guardant en el seu interior. A poc a poc, aquesta acumulació li impedeix sentir els seus interessos i necessitats, que el fan diferent del company que està al seu costat, així com de qualsevol dels adults que té a prop, ja sigui la mestra o els pares. El joc i la creació permeten dilatar el temps i l’espai necessaris perquè cadascú vagi trobant respostes a les preguntes que es va fent en relació amb el món i els altres. Sense aquest espai de llibertat, anem modelant els infants segons les expectatives i necessitats que, com a adults, els projectem, tractant els infants com a petits éssers incapaços, l’energia dels quals s’ha de motivar, en lloc de constatar, com diu André Stern (2016) en el seu llibre Jugar, la quantitat i la varietat de coses que el nen adquireix cada dia, en lloc d’observar amb respecte el seu desenvolupament imparable, exponencial i sorprenent.

Joc i art

Fa molts anys que soc professora d’educació artística a la facultat de Ciències de l’Educació, encara més anys que soc artista, i des de fa uns quants anys també soc mare. Com a professora a la formació de mestres, intento que els estudiants experimentin algun o diversos processos de creació, i així puguin tornar a jugar, investigant en un terreny més ampli que el purament acadèmic: el món de l’art. Si aconseguim que, com a adults, tornin a connectar-se amb la part de la imaginació i de la creació, explorant llenguatges artístics que els permetin expressar-se d’una forma diferent a l’habitual, haurem aconseguit que connectin amb la pròpia infància, que redescobreixin el plaer de la fantasia i la invenció, i que esdevinguin mestres sensibles, capaces d’acompanyar els infants a l’escola de forma creativa, respectant la seva expressió a través del joc i dels processos creatius més genuïns.

Com a artista conec bé la sensació de crear del no-res, el joc d’inventar històries a través del dibuix, de jugar amb l’atzar mantenint un esperit de recerca constant, de construir escenografies a través del color, d’equivocar-me i tornar a començar, de connectar-me amb mi mateixa tot buscant referents que m’acompanyin en el costerut, a vegades, terreny de l’art.

L’espai del taller és l’espai on tot és possible, on quan entres no saps exactament què hi passarà, l’espai on les regles del joc són àmplies, on l’atzar i la recerca constant són elements quotidians, on el color i la línia van construint petits relats estètics, desitjant que l’esperit de llibertat en què s’han creat s’encomanin un cop les obres surtin del taller. Així la creativitat no esdevé una facultat mental separada, sinó una característica dels nostres processos de pensament diaris.

Com a mare, observo des de primera fila com els meus tres fills aprenen, dia rere dia, a través del joc, de la invenció i de la creació. Em meravellen les seves potencialitats imaginatives –com les de qualsevol infant a qui se

li permet jugar– i la pluralitat de les posicions dels seus cossos, que varien segons les necessitats del seu joc. Per sort, tots tres van a una escola, on creuen fermament en el joc com a motor de coneixement, posicionant l’infant en el centre del propi procés d’aprenentatge. Així, ells són infants que juguen, i molt. Observar el seu joc diàriament, m’ha reactivat la necessitat dels espais de llibertat i invenció i de connexió amb un mateix, per poder relacionar-se amb els altres, tot construint un món més creatiu.

Observant el seu joc m’he adonat que el món de l’art i el del joc són similars, perquè són espais de llibertat, de transgredir les normes, d’inventar mons possibles, on la connexió amb un mateix és intensa, on el jo es va construint de forma genuïna, establint sinergies amb els altres, i construint el món. L’emoció esdevé el motor del joc i la invenció, tenyint les experiències amb aprenentatges significatius i reveladors.

Dibuixos protagonistes

Mirant com juguen, he tingut la necessitat de dibuixar els seus cossos en aquest moment de concentració, i així és com va néixer la sèrie de dibuixos Protagonistes. Cada dia veig milers de gestos que per a ells són naturals, espontanis, necessaris, però que des de la mirada d’adulta em meravellen, sobretot perquè, sense saber-ho, estan plens de curiositat, de fantasia, d’una energia especial i una concentració que explota en el moment que aconsegueixen crear aquell experiment, grimpar fins a dalt de l’olivera, fer entrar la pilota per l’escaire… Tot just després d’aquest instant, la seva concentració es desfà com una muntanya de cartes que rep un cop de vent, i es transforma ràpidament buscant un nou repte per assolir. En totes aquestes accions els seus cossos prenen multitud de posicions diferents. El cos forma part del joc, el joc esdevé la forma de conèixer el món, el moviment és necessari.

Actualment estic fent un registre de les formes que agafen els cossos de diferents infants en tots aquests moments de concentració, d’invenció, de joc. I allà hi sóc jo, quieta, amb els ulls ben oberts, amb la càmera preparada, amb la caixa d’aquarel·les a punt per tacar el paper, com una caçadora d’instants. El dibuix que apareix és el rastre que aquell moment ha existit. I qui el mira pot reconèixer gestos similars dels infants que l’envolten. En aquests dibuixos els infants són els protagonistes de l’aventura de viure, del seu dia a dia, carregat d’esgarrapades, descobertes i petits tresors, que fan que la infància sigui tan genuïna i transparent.

Gemma París, professora de la Unitat de Didàctica de les Arts Plàstiques, Facultat de Ciències de l’Educació, Universitat Autònoma de Barcelona.


Bibliografia
Abad, J.: «Escenografías para el juego simbólico», Aula de Infantil, núm. 32, novembre-desembre 2006 (pàg. 10-16).
Aucouturier, B.: Los fantasmas de acción y la práctica psicomotriz, Barcelona: Graó, 2004.
Bruner, J.: Acción, pensamiento y lenguaje. Madrid: Alianza, 2002.
Cabanellas, E.: Territorios de la infancia. Diálogos entre arquitectura y pedagogia, Barce­lo­na: Graó, 2005.
Stern, A.: Jugar, València: Litera Libros, 2016.
Winnicott, D. W.: Realidad y juego, Barce­lo­na: Gedisa, 1997.
Imagine Elephants: http://imaginelephants. com/es/

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues

Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!