Educar de 0 a 6 anys. Descobrint la Caputxeta

Al Grup de Treball Art i Literatura de l’Associació de Mestres Rosa Sensat hem analitzat alguns contes clàssics, i n’hem buscat també les versions il·lustrades de diferents autors. En aquest cas volem presentar la descoberta que hem fet sobre un dels contes més coneguts i versionats de la tradició europea, la Caputxeta Vermella.

Gràcies al Grup de Treball Art i Literatura de l’Associació de Mestres Rosa Sensat vaig poder endinsar-me en el misteriós món de la Caputxeta. Va ser al llarg del darrer curs, quan al grup vam decidir aprofundir sobre algunes versions de contes clàssics. De seguida vaig saber que volia descobrir la Caputxeta.

Quan vaig decidir cercar informació, títols antics (i també molts de moderns amb variants de la mateixa història), no podia imaginar-me que aquest clàssic de la literatura popular em deixaria tan captivada i alhora sorpresa. Segurament es tracta del conte clàssic amb més versions. Ha seduït grans il·lustradors antics i contemporanis, com Gustave Doré, Frédérick Mansot, Philippe Brasseur, Bruno Munari, Akiko Miyakoshi, Roberto Innocenti, Daria Palotti, Fabián Negrín… entre molts d’altres.

És sabut per molts que el conte de la Caputxeta Vermella guarda darrere de cada personatge i de cada acció un elevat nombre de simbolismes i una possibilitat clara de psicoanalitzar la història, tal com va fer en el seu moment Bruno Bettelheim (Viena, 1903-1990).

De la mateixa manera, sabem que el primer que va recollir el conte oral, l’any 1695, va ser Charles Perrault, que va transformar la història introduint la moralina al final del conte, amb uns versos finals que avisen les adolescents dels «llops perillosos» que, amb paraules dolces i enganys, poden portar-les al llit. Molts anys després en van fer la seva versió els germans Grimm, l’any 1857, introduint la figura del caçador que salva la nena i treu l’àvia de la panxa del llop. En l’actualitat hi ha mil versions de la història inspirades en la nena que és la Caputxeta Vermella, amb detalls i picades d’ullet, en molts àlbums il·lustrats i reproduccions de la versió més coneguda de la història a càrrec d’il·lustradors i il·lustradores contemporanis que, utilitzant tècniques artístiques diverses, ens delecten amb belles interpretacions.

I arribats a aquest punt, amb tanta popularitat, versions i psicologia, em va assaltar un dubte, gairebé amb la mateixa força amb què s’hi deu enfrontar un investigador seguint una pista: quin és l’autèntic origen de la Caputxeta Vermella? On va néixer? Quines en són les arrels, que s’han difuminat i potser, una mica, oblidat amb el pas de tants anys?

Cercant, viatjant en el temps, em vaig trobar a l’edat mitjana.

La història, l’oralitat d’aquesta història, va néixer en aquesta època obscura i decadent. Més enllà dels murs d’un poble s’estenia el bosc; allò prohibit, desconegut i terrorífic. Allà on vivia el bzou (l’actual llop), que en aquell moment era una mena d’home llop o home monstre.

I·lustracio de Gustave Doré al llibre Caperucita Roja de Charles Perrault (1883)

La nena d’aquesta història no porta cap caputxeta, tot i que sí que surt de casa per anar a veure la seva àvia. Li porta una ampolla de llet i pa calent. Aquest tipus d’aliments prenen un simbolisme gairebé mitològic, ja que la nena els porta a l’àvia com una ofrena, com si la vellesa de la dona li otorgués un aire diví. Pel camí es troba el bzou, que li fa escollir entre un camí d’agulles de cosir i un altre d’agulles de cap. Ella escull les agulles de cosir, ja que representen el camí fàcil.

El bzou arriba primer a casa l’àvia. La mata i l’esquartera. Se’n menja la carn i se’n beu la sang, i en guarda una mica al rebost. El canibalisme és una pràctica primitiva amb la qual es vol absorbir el poder dels altres. Quan la nena arriba a casa, el bzou la convida a menjar-se les restes de l’àvia. Mentre la nena menja, el gat l’intenta advertir que s’està menjant la seva àvia, però la nena no en fa cas, com la majoria d’adolescents.

Després el bzou la convida a despullar-se i a ficar-se al llit amb ell. La nena li pregunta: «On deixo la roba?», i el bzou li contesta: «Llença-la al foc, ja no la necessitaràs més.» En aquest punt hi ha una clara connotació sexual, una iniciació de la nena que es fa dona al món desconegut del sexe i la nuesa.

Arribats aquí, la nena fa el famós interrogatori que tant coneixem («quines ungles tan llargues que tens, quines orelles tan grans que tens…») fins que li diu: «Quina boca tan grossa que tens.» Evidentment, el bzou li diu que és per menjar-se-la millor. Ella li respon que necessita sortir del llit per fer les seves necessitats i el bzou, desconfiat que s’escapi, li lliga un fil de llana al turmell i l’altre extrem del fil a la seva mà. Però la nena és llesta, així que en sortir de casa lliga el fil de llana a un cirerer i s’escapa. El bzou se n’adona, però ja és tard.

Més endavant, en versions posteriors, comença a aparèixer la figura del caçador que mata el bzou. Un dia aquest bzou es convertirà en llop, i la nena, en Caputxeta.

Aquesta versió tan antiga, oral i potser difuminada en el temps, representa l’inici del famós conte popular. No té res a veure amb la infància. S’hi parla de sexe, sang i fetge, i canibalisme! Però més enllà d’això, de la cruesa de la història o del reflex terrorífic d’una societat pobra i rodejada de perills, hi ha algunes veritats amb què ens identifiquem. Les nenes no sempre fan coses dolces o discretes, de vegades busquen el perill, el posen a prova.

No hi ha caputxetes ni belleses edulcorades. Hi ha una protagonista desobedient i rebel, que no vol escoltar la veu del gat, que l’alerta de què està passant. Però també és una protagonista capaç: quan les coses es posen negres, les resol ella mateixa i amb les pròpies estratègies. Li crida l’atenció aquesta part fosca, el sexe, la mort i el bzou, i tanmateix decideix salvar-se quan ha comprès que tant de perill no serà beneficiós. Hi ha un camí, una evolució i un aprenentatge.

Hi ha aquell antic sentiment que les coses i la vida són com venen, són com són, i que la resolució és a les nostres mans. Un sentiment de realitat, d’atracció per allò obscur, i de la soledat de qui decideix seguir un camí trampós però apassionant. De tant en tant hauríem de recuperar aquests clàssics i transmetre’ls als nostres infants tal com són. No cal cercar aquestes versions tan sanguinàries de la transmissió oral, però sí aquella història que es va convertir en conte, en un conte antic.

Malgrat no tenir avui la vigència que tenia en el seu moment, hi ha una màgia fosca que és primària i autèntica, i per tant, necessària. Poden existir personatges ferotges que se’ns mengin –llops, ogres o dracs–, ens poden fer por, poden acabar malament o potser sortir-se amb la seva. Avui dia trobem a faltar versions on la nena és la protagonista de l’acció per salvar-se de l’engany del llop.

No cal ser explícits amb els infants, però tampoc cal evitar-los el mal o el perill a qualsevol preu. A la vida tots sentim por, i també vivim la mort, perquè hi és. A través de molts contes populars, els infants poden identificar-ho, situar-se i mostrar o canalitzar diverses emocions. No cal canviar els contes populars. No cal convertir un llop en vegetarià o evitar un personatge dolent i canviar-lo per un altre d’ensopit que no passa a l’acció. Explicant contes als més petits, ens adonem que els fascinen els personatges que fan por. Sovint és l’anticipació de l’adult, i la interpretació que en fa l’adult quan diu «no podem explicar que el llop es menja l’àvia», allò que frena el relat. Cal que no oblidem que els infants no interpreten la realitat de la mateixa manera en què ho fem els adults. I a més els personatges dolents condensen les pors, són una eina per posar nom a les pulsions internes i als neguits que costen d’identificar i posar-hi paraules.

Els contes segueixen un fil, un ritme, un camí que pot acompanyar l’infant en el seu creixement si hi ha un adult que li fa companyia durant la lectura. És el mateix camí que segueix la Caputxeta, el mateix camí que seguia molts anys enrere aquella nena sense nom que desafiava el mateix bzou dels boscos tenebrosos.

Helena Morillas, mestra d’educació infantil i il·lustradora.

Personalment les il·lustracions d’Adolfo Serra són de les que més em varen fascinar, al seu llibre Caperucita roja (2011).


Bibliografia
Almodóvar, A. R., i Marc Taeger. La vera storia di Cappuccetto rosso. Pontevedra: Kalandraka, 2005.
Bettelheim, Bruno. Psicoanálisis de los cuentos de hadas. Traducció de Silvia Furió. Barcelona: Crítica, 1994.
Delarue, P., i M. L. Tenèze. Relat oral original recollit a Le conte populaire français. París: Maisonneuve et Larose, 1957.
Innocenti, Roberto, i Aaron Frisch. La caputxeta vermella. Sant Cugat: Símbol, 2013.
Jacques, Benoît. La noche de la visita. Mataró: A Buen Paso, 2010.
Ginesta, Montse, i Mercè Galí. La caputxeta vermella. Barcelona: Abadia de Montserrat, 2014.
Grimm, Jacob i Wilhelm. La Caputxeta Vermella. Il·lustracions de Carmen Segovia. Barcelona: Barcanova, 2003 (Sopa de Contes).
Grimm, Wilhelm i Jacob, Les millors rondalles dels Germans Grimm. Il·lustracions de Joma, traducció d’Albert Jané. Barcelona: Combel, 2007.
Leray, Marjolaine. Una caperucita roja. Barcelona: Océano Travesía, 2009.
Martín Gaite, Carmen. Caperucita en Manhattan. Madrid: Siruela, 2016.
Munari, Bruno, i Enrica Agotinelli. Les caputxetes. Barcelona: Barcanova, 2001.
Pacovska, Kveta. Caperucita Roja. Madrid: Kókinos, 2008.
Perrault, Charles. Cuentos completos. Madrid: Biblioteca Juvenil Alianza, 2001.
Rogier, Françoise. C’est pour mieux te manger. Le Puy-en-Velay: L’Atelier du Poisson Soluble, 2012.
Serra, Adolfo. Caperucita roja. Madrid: Narval, 2011.
Sourdais, Clementine. Le petit chaperon rouge. París: Hélium, 2012.

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues

Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!