Infant i societat. Educació i ciutadania

Es parla molt d’aquests dos conceptes. Hi ha una visió global de l’educació en què la dimensió ciutadana, la dimensió social, adquireix més i més força. No es tracta només de la realitat diversa i plural de la societat, sinó del fet que la ciutadania és l’essència mateixa de l’educació. Són conceptes complementaris, que es necessiten mútuament. La ciutadania no es desenvolupa sense la intervenció educativa ni el procés educatiu es restringeix i es limita sense la perspectiva ciutadana. No es pot crear ciutadania sense educació ni educació sense dimensió ciutadana.

 En educació, la participació social és un terreny per construir. Quan es parla de comunitat educativa, el concepte no s’ha de limitar als protagonistes principals –infants, mestres i famílies–. La comunitat educativa és el marc social, cultural, econòmic i també polític en què es desenvolupa l’educació de manera global.

Aquest article són idees, conceptes globals que no es cenyeixen exclusivament a l’educació infantil, sinó que abasten l’educació en general. Això no obstant, hi ha un seguit d’apunts sobre la institució escolar infantil que reflecteixen que aquesta primera etapa educativa és el millor laboratori per construir ciutadania i democràcia.

La participació ciutadana en l’educació és una construcció conjunta d’un projecte comú, un camí en el qual participen molts agents diversos.

L’escola no és un element aïllat de la societat: és un pilar actiu que vetlla pel compliment efectiu del dret a l’educació dels infants i ha de ser un catalitzador que actuï com a dinamitzador social, cultural i educatiu.

La ciutadania és un dret que s’adquireix per raó de naixement, matrimoni o arrelament: és un aspecte legal i jurídic, però no és suficient. Existeix una ciutadania adquirida, apresa, la que prové de la participació, de la pertinença a una comunitat, per petita que sigui.

L’escola és una comunitat a què pertany un grup determinat de nens i nenes, de famílies, de professionals que actuen i treballen en ella i per a ella; és un motor de participació ciutadana i social que crea un model de ciutadania.

Existeixen diversos nivells de participació en l’àmbit escolar. A l’escola, la pertinença es redueix a una mínima expressió si la participació de les famílies no passa de considerar-les meres espectadores.

Hi ha participació reglada i no reglada. En tots dos casos, cal un clima de confiança mútua, de respecte en la diversitat, d’acollida i d’escolta activa. Sense aquests requisits no pot existir la participació. Professorat i famílies comparteixen els nens i les nenes: ells són els protagonistes de l’acció educativa. Els adults (famílies i professorat) comparteixen contextos de criança i desenvolupament.

“Treballar plegats des de la igualtat i el respecte constitueix un veritable repte.”

La participació als centres educatius és una qüestió d’importància màxima, que no sempre ha estat abordada des de perspectives serioses i rigoroses i que, a més, es presta a controvèrsia, ja que s’activen percepcions, creences, estereotips i mites que van mutant en funció del moment social.

Famílies, escola, comunitat, es miren amb aprensió, amb desconfiança, recelen; de vegades, s’utilitzen mútuament. I la comunitat social apareix com una figura simbòlica sense introduir-se com a agent creador d’un projecte educatiu.

Quan la participació de les famílies es limita a un pla purament simbòlic, es tendeix a esbiaixar el tema participatiu i a realitzar classificacions de les famílies segons un únic criteri: les que donen suport són bones, les que no donen suport no ho són tant. Aquest marc inicial de desconfiança, pot traduir-se en un marc positiu de relació? I com s’ha de viure aquest pas transformador als centres educatius?

La participació no és un element únic, indivisible, uniforme, que serveix per a tots de la mateixa manera. La participació té matisos; no es tracta de grans projectes o de la quantitat d’aquests, sinó de convergència d’interessos. Una xerrada, una projecció, un debat, un taller, un projecte que els infants poden iniciar a l’escola i continuar en família.

Hi ha molts espais per a la participació, tant formals com informals. La diversitat és sempre un valor, i no un problema, però cal treballar des d’aquesta perspectiva sense prejudicis ni estereotips.

Les relacions posen a prova i revelen jocs de poder. Treballar plegats des de la igualtat i el respecte constitueix un veritable repte.

Al mateix temps, les relacions es revelen com a mitjans de comunicació. Si les relacions són jeràrquiques, d’autoritat i amb referències múltiples a elements legitimadors, les relacions es bloquegen.

S’han de revitalitzar les vies formals de participació escolar –ampa, Consell Escolar–, perquè per si soles no creen participació ni sentit de pertinença. Pertànyer a una comunitat, per petita que sigui, sempre és un element aglutinador. És impossible viure aïllats, perquè vivim junts, de vegades de manera paral·lela, de vegades divergent, de vegades convergent. Pertànyer a una comunitat educativa significa crear fils propis, mirades pròpies, maneres de fer pròpies.

Per les seves característiques, l’educació infantil és una etapa amb molta participació de les famílies. Hi ha un vincle estret entre educadores i mestres i mares i pares dels infants petits. Per la immediatesa, per la calidesa, per la potència, la comunicació entre adults que tenen cura d’un bebè és un vincle que enforteix la participació en la vida de l’escola. Ser d’un grup o un altre de l’escola, amb els seus noms particulars, amb les seves icones i símbols, la seva disposició temporal i espacial, la seva ambientació, són elements que construeixen comunitat.

Es valora i s’aprecia el que es coneix, i l’escola infantil és un element de valoració molt preuat entre la comunitat propera i la no tan propera.

La participació social
No hi ha respostes úniques a la participació social. Hi ha un concepte de «subministrament de serveis», àmpliament acceptat per la comunitat educativa, en el qual s’engloben les ajudes que reben els centres escolars en forma d’activitats extraescolars i complementàries, si bé hi ha també un mur invisible que es percep des de l’exterior dels centres, quan es vol entrar en el territori escolar pròpiament dit. Entre totes dues concepcions hi ha tot un espai que hem de construir.

Tots aquests inconvenients no signifiquen que es renunciï a la construcció de l’espai conjunt, en què no es fragmenten els temes i on hi hagi una mirada més global, holística, sobre un territori on conviuen veïns i veïnes, comerciants, centres educatius, famílies, centres de salut, serveis socials, associacions de tota mena.

La institució infantil ha deser educativa i visible. Aquesta visibilitat vindrà de la qualitat i la calidesa de la participació democràtica de tots els seus agents.

La institució infantil ha de ser present en les decisions dels ajuntaments, dels barris, de les associacions de veïns, de les organitzacions culturals, del patrimoni històric i mediambiental. Un projecte educatiu de qualitat ha de tenir present aquest vessant social tan necessari.

La institució infantil ha de tenir una presència activa en la vida comunitària. Es tracta que tot el que tingui com a referència l’educació infantil de 0 a 6 anys compti amb la presència del projecte de l’escola infantil. Que es compti sempre amb l’opinió de l’escola infantil, com un element aglutinador de tots els punts de vista.

Es tracta de fer valer el punt de vista dels infants, sobre el quals es parla molt però es fa molt poc.

A la institució infantil, hi han d’entrar els punts de vista de molts col·lectius, com els de les dones –maternitat responsable–, de la salut –atenció pediàtrica prenatal i postnatal, la puericultura dels bebès–, d’oci i temps lliure –ludoteques, biblioteques–, enriquiment cultural i ambiental –horts, espais verds–, que enriqueixin la vida de l’escola. Però al mateix temps, els punts de vista educatius han d’impregnar la vida social, cultural i comunitària dels pobles i ciutats.

Les estratègies comunes de participació en els fòrums ciutadans són molt interessants per donar a conèixer la cultura de la infància.

Aquest punt és encara més important en el cas dels nens i les nenes amb necessitats específiques, on la col·laboració entre equips de diagnòstic, logopedes, professionals de suport, ha de ser molt estreta per evitar la bretxa evolutiva que es pot produir entre criatures.

Per tal que es produeixi tot aquest entramat de relacions, la institució infantil ha de tenir un projecte educatiu participatiu, de consens, de cerca de pautes educatives de qualitat per als infants, però també per a les famílies, per a l’entorn, per a les organitzacions i les associacions cíviques. És una forma d’enriquiment professional i personal.

No hem d’oblidar que l’infant és el protagonista de l’acció educativa. Són els infants, i només ells, els qui construeixen el seu pensament, els qui actuen, els qui diuen de quina manera estimular el medi i ens recorden que els adults són els seus acompanyants en el procés de creixement. La família, l’escola i el territori són contextos de desenvolupament.

Queda per reflectir, documentar i viure tot aquest procés com a adults professionals. Ser originals, creatives, crítiques, curioses, cultes, formades, investigant, innovant, qüestionant, avaluant, creant equips i relacions. Aquesta és la gran tasca educativa i és una gran tasca pendent.

“La família, l’escola i el territori són contextos de desenvolupament.”

Conclusions

  • La ciutadania ha de buscar l’establiment de relacions basades en la confiança mútua. L’escola infantil ha de ser un mirall on mirar les pràctiques que marquen bons exemples de convivència: una escola infantil inclusiva, compensadora de desigualtats davant situacions d’exclusió, de pobresa, generadora d’oportunitats.
  • La ciutadania ha de basar-se en un codi ètic. No podem oblidar el nostre deure i responsabilitat ètica i mirar cap a una altra banda davant de situacions realment greus que es donen dia a dia i que poden afectar les comunitats educatives de les escoles infantils.
  • L’educació infantil exerceix una funció social important enfortint els drets humans i les llibertats fonamentals. Cal recollir els projectes que s’esdevenen a les escoles infantils i oferir-los amb responsabilitat a la resta del sistema educatiu i a la ciutadania.
  • Crear xarxes que s’oposin amb fermesa i denunciïn qualsevol situació que atempti contra els drets de la infància, desenvolupant camins per a un nou futur des de les escoles.
  • Les escoles infantils han d’establir vincles d’unió formal i informal amb la comunitat local i amb els barris, i han de reivindicar el valor de la diversitat i oferir als infants i als adults la possibilitat de projectes que reconeguin i donin suport a la diversitat lingüística, la diversitat funcional, social, religiosa, de gènere i que desafiï els estereotips.

Per acabar…
L’educació en general, i l’educació infantil en particular, té com a objectiu donar veu al més elemental dels drets personals: tenir identitat social, formar part d’una col·lectivitat o comunitat concreta, convertir-se en ciutadanes i ciutadans positius per a si mateixos i per als adults que els acullen i participar en les decisions que afecten la vida en comú. Aquesta és l’autèntica igualtat d’oportunitats des del naixement per combatre l’exclusió social, educativa i personal.

Pepa Alcrudo, mestra i pedagoga del Colectivo Infancia.

Bibliografia
Alzola, Nerea: «La educación infantil: motor de cambio político y educativo», Cuadernos de Pedagogía, núm. 477, 2017.

 

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues

Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!