L’entrevista. Conversa amb Irene Balaguer (III) Xarxes per millorar l’educació

Infància

Irene Balaguer formava part del grup que va impulsar aquesta revista. Durant molts anys va ser-ne directora i són innumerables les iniciatives que va impulsar a favor d’una educació de qualitat per als més petits. Resultava incansable en el seu afany per estendre xarxes, pel país i més enllà, per Europa, pel món. Va morir el desembre passat, però queda la seva obra, que mantindrem viva, i també la memòria de la seva paraula en aquesta entrevista, una de les últimes que se li van fer i que publiquem en tres lliuraments.

Infància: Parles de la necessitat de crear xarxes. Com són aquestes xarxes?

Irene Balaguer: Xarxes entre persones, entre institucions, que no només són com la xarxa d’un pescador, que és plana. Són xarxes que tenen profunditat, diverses xarxes interconnectades entre elles. Més que una xarxa és un teixit espès i divers. Una administració no pot crear una xarxa. Una xarxa densa, com la que s’ha creat des de les revistes sorgeix per voluntat col·lectiva, per afinitat, per les ganes de canviar, les ganes d’aprendre… Això no ho pot fer l’Administració, però ho hauria de valorar. Si l’Administració estigués al servei de, en lloc de servir-se de, hauria d’afavorir que apareguessin xarxes d’aquesta mena. Com a Admi­­nis­tració que vol construir un canvi, ha de donar suport i felicitar que existeixin aquests professionals que tenen interès a millorar la quotidianitat de l’educació. Però les administracions són quadrades i demanen que es faci el que ells diuen.

Als països escandinaus l’Administració està descentralitzada. El 65 % del pressupost del país el gestionen els ajuntaments. És una estructura descentralitzada fins a l`àmbit local. En algun moment podria ser que en aquests països la gent faci xarxa, perquè allí els sindicats tenen molta força, tothom està sindicat, i els sindicats no juguen un paper com els nostres. Sens dubte vetllen per les condicions laborals, però s’han adonat que la millor condició laboral és anar feliç a la feina, anar-hi amb ganes, fer que la feina sigui un estímul. I per això estan molt preocupats per la formació de les persones. Fan el paper que els moviments de renovació pedagògica han fet a l’Estat espanyol. Com que tenen molt poder influeixen força en les administracions. Sobretot, quan les seves administracions eren progressistes de debò, vull dir quan el neoliberalisme no havia penetrat a tot arreu. En la primera dècada del segle xx, la transformació social dels països escandinaus va ser extraordinària, i es va produir amb sintonia entre totes les administracions i la societat. Però després van començar a arribar els neoconservadors, neoliberals, i van penetrar en tots els partits polítics, introduint formes de gestió semblants a les de les empreses americanes; tots diuen les mateixes paraules i tots fan els mateixos exercicis… I això vinculat al fet que, a escala internacional, s’ha produït un gran canvi amb el paper que l’ocde està jugant en cada un dels països, com està condicionant l’educació i les polítiques educatives de tots. És una realitat nova i dramàtica que no sé com hem de combatre. Bé, sí que ho sé: creant xarxes de debò. L’única manera de combatre-ho és creant xarxes de debò, que siguem capaços d’oposar-nos a obeir el que dicten aquests organismes internacionals que tenen els peus de fang, però molta barra, molta cara dura.

“Una xarxa densa, com la que s’ha creat des de les revistes sorgeix
per voluntat col·lectiva, per afinitat, per les ganes de canviar”

Quan es produeixen aquests canvis socials, quan penetren les idees neoliberals, no només en les administracions, sinó també en les organitzacions, en els moviments de renovació, en els sindicats, destrueixen la voluntat de compartir, de treballar en xarxa, destrueixen els processos democràtics de les institucions, siguin administracions, organitzacions de base… Tenen estratègies molt clares per simular la participació, són sibil·lines. Tenim el deure de desemmascarar aquestes realitats, com a organitzacions de mestres, argumentant que la pedagogia que proposen no té res a veure amb la nostra pedagogia, que és una pedagogia de competitivitat i no competent, que no creu en les persones sinó en les elits… Aquesta és la nostra gran batalla.

La creença que la gestió privada és infinitament superior i més eficient que la gestió pública és una falsedat que hem de combatre. I per fer-ho necessitem xarxes, i necessitem revistes, i organitzacions i congressos, i necessitem estar connectats amb el món sencer, perquè a tot el món està passant el mateix. No tenim l’exclusiva.

“La creença que la gestió privada és infinitament superior i més eficient
que la gestió pública és una falsedat que hem de combatre.”

I.: És una batalla perduda?

I.B.: No pot ser una batalla perduda! A tot el món hi ha persones que pensen com nosaltres. Es tracta que ens trobem. Per trobar-nos necessitem un focus, que és la revista, és el congrés, una visita…, i, a través d’aquest focus que troba una altra llumeta, s’estableix una connexió. Això ho he viscut, no m’ho invento. Per això dic que és imprescindible tenir les revistes, ara que és tan difícil que les revistes puguin oferir continguts magnífics, com havien tingut en altres èpoques. Ara la realitat està derrotant la gent, els està enganyant amb aquestes pedagogies neoliberals, o amb aquestes pedagogies psicodèliques i sectàries, perquè darrere hi ha els diners. Per això ara es fa difícil oferir continguts amables, estimulants i reals a les revistes. Però passarà. I ens hem de mantenir.

L’any 1981, quan va sortir la revista Infància, a França hi havia quatre o cinc revistes d’educació infantil; avui no n’hi ha cap. A Itàlia en queda una. Quan la gent no està creant, no està estimulada, no va feliç a la feina, no produeix res, tot es torna gris i l’encefalograma, pla. Per això hem de mantenir la revista, perquè la gent es torni a entusiasmar. L’esforç és ara més gran que en altres èpoques. Però el mantindrem. Penso que això ha de passar. Els que domineu la història sabreu allò del pèndul, o la muntanya russa. Ara som a la part més baixa de la muntanya russa. Hem de remuntar i, per fer-ho, hem de resistir, i tenim el deure de resistir perquè hem tingut la sort de conèixer tot això. El compromís entre nosaltres i cap a la societat, i sens dubte amb els infants, ens obliga a resistir fins que canviï la corba, que no dependrà exclusivament de nosaltres.

La setmana passada, i no és una anècdota, la Carmen Ferrero penjava al Facebook com treballaven a Getafe les escoles infantils municipals, i és fantàstic donar-ho a conèixer… si això és de fa set anys; ara estan millor.

Ara cal buscar amb microscopi realitats positives d’educació infantil a Espanya. Quan començàvem ens en sobraven. Tenim Granada i Getafe… S’han de focalitzar. S’han de fer molt visibles i han de servir per argumentar que és possible i lluitar. Qui podia pensar que Reggio Emilia, que ha estat el referent més important de l’educació infantil al món, entraria en crisi. Doncs estan en crisi, s’estan manifestant al carrer, amb l’alcalde al capdavant, però contra un govern… No som en una illa, ni en una bombolla, som al món real, que és complex i, per tant, nosaltres també hem d’interactuar amb el nostre context.

I.: Quin paper tenen, llavors, els moviments de renovació pedagògica (mrp)?

I.B.: En realitat l’existència dels mrp està molt vinculada a les revistes. Les revistes de què he parlat són de mrp. Quan més necessaris han sigut els moviments més debilitats han estat. Perquè les administracions els han absorbit. De dues maneres: per una banda, negant-los el pa i la sal, és a dir, d’ajuda, zero; i per altra banda, convidant-los a formar part dels centres de professorat, i això ha fet que es desmantellin moviments, perquè aquests centres han anat incorporant molts funcionaris que no han vist gens ni mica la renovació pedagògica. S’han convertit en un altre estament burocràtic. Hi ha un error de política: l’Admi­nistració hauria de ser capaç, no de crear-ho tot, sinó de donar suport a allò que està creat i funciona, que és vàlid. No dic que se’ls donin molts recursos, però sí els justos perquè segueixin fent un servei que des de l’Admi­nis­tració no es pot fer mai.

L’Associació de Mestres Rosa Sensat és un dels pocs mrp que resisteixen, i l’estan aixafant… Que en un any et redueixin l’aportació de les administracions en una quarta part sense avís previ! Què es pretén? Eliminar-la? Cal resistir. Com més et vulguin aixafar, més has de resistir. Hem de resistir perquè puguin ressorgir nous moviments. Com contribuirem al sorgiment de nous moviments? En aquest moment és bàsic donar suport al Brasil, és bàsic perquè sorgeixi alguna cosa semblant a Rosa Sensat. Perquè passaran molts anys amb aquesta dictadura en què es vota cada quatre anys. Per tant, s’han d’organitzar. Aquesta estructura relacional ens permet pensar no només en Catalunya, en Barcelona, sinó que pensem més àmpliament… Si al Brasil s’organitza un mrp, perquè les persones i el país són potents, n’alimentarà d’altres.

Contràriament al que molts volen fer creure, ni estem passats de moda ni res que s’hi assembli. Estem al dia de la pedagogia, estem al dia de la política i estem al dia de la globalització. La globalització per a nosaltres no és un problema, perquè no busquem el benefici econòmic.

I.: Gràcies, Irene.                  

“Estem al dia de la pedagogia, estem al dia de la política
i estem al dia de la globalització.”                  

Relacionats

Associa't!
Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!