Educar 0-6 anys. L’educació sempre és un discurs polític

Treballar al costat de persones com la Irene va ser clau per transformar la meva visió de l’educació com a pràctica política i, per tant, per obrir-me a un món ric i estimulant de perspectives i narratives alternatives.

Vaig conèixer la Irene Balaguer l’any 1986. Havia estat convidat per la Comissió Euro­pea per coordinar una xarxa d’experts (inicialment anomenada Xarxa d’Atenció a la Infància) que s’havia d’ocupar «d’examinar la situació actual de l’atenció a la infància dins la Comunitat Econòmica Euro­pea, amb una especial atenció als efectes sobre les oportunitats laborals de les dones, i de fer recomanacions a la Comissió sobre polítiques i serveis d’atenció a la infància per facilitar i afavorir la igualtat d’oportunitats de les dones». No tinc clar per què se’m va convidar a dirigir aquest grup, tenint en compte que soc monolingüe i no sabia gaire res sobre els serveis de la primera infància en altres països europeus. I encara més, no tenia ni idea de qui serien els meus companysde treball en aquesta xarxa: els membres experts de la xarxa havien de ser seleccionats, segons uns criteris que jo desconeixia, pels governs o les agències governamentals dels estats membres. La perspectiva no era gaire prometedora.

Tot i així, en els deu anys següents, la xarxa es va convertir en un projecte europeu rellevant. Afortunadament, gairebé tots els membres designats per a la xarxa van resultar ser excel·lents: informats, compromesos i col·laboradors. Junts vam ampliar l’abast i la tasca de la Xarxa. Vam reivindicar que el nostre objecte de treball no era la «cura de la infància» sinó «els serveis per a infants menors de deu anys», incloent l’educació i la cura de la petita infància. Vam insistir en la importància no només de la quantitat, sinó també de la qualitat dels serveis. Tots estàvem d’acord que la igualtat de gènere era una prioritat i la Xarxa es va establir com a part del Programa per a la Igualtat d’Oportunitats de la Comunitat Europea. Una altra de les prioritats que vam acordar va ser el dret de l’infant a una educació de qualitat. Vam ampliar la nostra feina per abastar altres àmbits rellevants, com les polítiques de baixes maternals i paternals, i els homes com a cuidadors dels infants, com a pares o com a treballadors dels serveis infantils. Quan es va dissoldre la Xarxa, el 1996, havíem organitzat diversos seminaris europeus; havíem produït més de trenta informes, la majoria disponibles en diversos idiomes, i havíem contribuït a redactar una declaració política europea important, la Recomanació sobre l’Atenció a la Infància del Consell de Ministres de 1992.

La Irene era el membre per part de l’Estat Espanyol a la Xarxa i, des del principi fins al final, va tenir un paper destacat en aquesta col·laboració europea. Va portar la veu cantant en alguns projectes importants, especialment en el desenvolupament de la tasca referent a la qualitat dels serveis infantils, que va incloure l’organització d’un seminari europeu sobre aquesta qüestió a Barcelona i la redacció, juntament amb l’acadèmica britànica Helen Penn, d’un document seminal: «Objectius de qualitat en els serveis infantils». Els «objectius de qualitat» establien, en termes concrets i clars, la manera d’aplicar els principis de la Reco­manació sobre l’Atenció a la Infància, expressant-los en quaranta objectius que es podien assolir en un període de deu anys. Aquesta tasca es va fer d’una manera oberta i democràtica, amb consultes àmplies i aplicant el principi que «definir la qualitat hauria de ser un procés dinàmic, continu i democràtic».

Al llarg de la vida de la Xarxa, vaig arribar a admirar i respectar la Irene per diverses raons, entre les quals el seu compromís fort i ferm amb les opcions polítiques que havia pres al llarg de tota una vida de treball en l’àmbit educatiu, que s’havia iniciat sota l’ombra d’una dictadura. La nostra relació es va anar fent cada vegada més estreta, malgrat la limitació frustrant de la llengua: jo no parlava ni català ni castellà, i la Irene no parlava anglès. Això no obstant, d’alguna manera vam aconseguir arribar a entendre’ns bé i la nostra relació no es va acabar amb la Xarxa. Juntament amb altres, vam fundar un altre projecte europeu ambiciós: produir una revista multinacional i en múltiples llengües, Infància a Europa. En vaig ser l’editor durant els deu primers anys i la Irene formava part de la Junta Editorial, a més de coordinar la publicació de la revista en català i castellà a l’Associació de Mestres Rosa Sensat. En aquell temps, l’any 2005, vaig tenir el privilegi que la Irene em convidés a participar en la redacció de l’esbor­rany d’una declaració amb motiu de la 40a Escola d’Estiu de Rosa Sensat, «Per una nova educació pública», i vaig ser a Barcelona quan es va presentar públicament.

Quan vaig deixar la tasca d’editor d’Infància a Europa, el contacte amb la Irene va disminuir i, en l’última dècada, va ser molt ocasional. Però a aquelles alçades ja havia deixat una marca inesborrable en la meva manera d’entendre l’educació infantil (a més de molts records inoblidables, com el de seure a la terrassa de la seva meravellosa casa amb vistes sobre aquesta gran ciutat i el Mediterrani). I quan hi penso, m’adono que va contribuir a una transformació profunda de la meva visió de l’educació (no va ser l’única influència en aquesta transformació, però va formar part d’un grup de persones notables que van canviar les meves idees i totes les quals vaig conèixer a través de la meva feina en el context europeu). Aquesta experiència de col·laboracions i amistats europees és una de les raons per les quals la perspectiva del Brexit, amb els sentiments aniteuropeus que l’acompanyen, em causa dolor i enuig en la mateixa mesura. Una tragèdia immensa!

“Quan vaig deixar la tasca d’editor d’Infància a Europa, el contacte
amb la Irene va disminuir i, en l’última dècada, va ser molt ocasional. Però a aquelles alçades ja havia deixat
una marca inesborrable en la meva
manera d’entendre l’educació infantil”

Quan vaig començar amb la Xarxa d’Atenció a la Infància l’any 1986, penso que entenia l’educació i la cura de la primera infància sobretot com una pràctica tècnica, una qüestió d’identificar polítiques i pràctiques efectives. Vint anys més tard, quan vaig deixar Infància a Europa, havia arribat a entendre l’educació infantil, i de fet tota l’educació, sota una llum ben diferent: primer i més important, com una pràctica política i ètica, d’acord amb aquestes paraules de Loris Malaguzzi que he descobert recentment en editar un llibre sobre els seus escrits i discursos: l’educació és «sempre un discurs polític, tant si en som conscients com si no. Té relació amb treballar amb opcions culturals, però també significa clarament treballar amb opcions polítiques». Aquestes opcions són pertinents quan ens plantegem qüestions polítiques, definides per la politòloga Chantal Mouffeno com a «meres qüestions tècniques que han de ser resoltes per experts… [sinó qüestions que] impliquen sempre decisions que ens exigeixen triar entre alternatives en conflicte». Qüestions com: Quina és la «diagnosi de la nostra època»? Quina imatge tenim de l’infant, de l’educador, del centre de la primera infància? Com entenem l’educació? Amb quin paradigma triem treballar? Què és el coneixement? Com aprenem? Quins són els objectius de l’educació? Quins són els valors fonamentals de l’educació? Amb quina ètica treballem? Què volem per als nostres infants, aquí i ara i en el futur?

Evidentment, al principi no era l’únic que donava primacia a la pràctica tècnica. Perquè això forma part d’un discurs més ampli sobre l’educació de la primera infància i, de fet, sobre tota l’educació, que emana del món anglòfon i dominant avui a molts països i a organitzacions internacionals influents, com l’ocde i el Banc Mundial. Aquest discurs no és només tècnic, sinó instrumental, economicista i positivista. Enfortit sota el règim neoliberal dominant, que ha malmès l’educació en els últims trenta anys, ha imposat al món una idea empobrida i estreta de l’educació, bàsicament com una inversió que, aplicada amb les «tecnologies humanes» correctes, produirà grans beneficis monetaris en termes de «capital humà» i competitivitat econòmica. Es busca «el que funciona», la qüestió tècnica per excel·lència, quins mètodes basats en l’evidència poden garantir millor l’assoliment d’uns resultats predeterminats i estandarditzats.

Malaguzzi descrivia amb sorna les conseqüències inevitables d’aquest discurs educatiu neoliberal com a «pedagogia profètica» i «testologia anglosaxona»: la pedagogia profètica, com la descrivia Malaguzzi, «ho sap tot per endavant, sap tot el que passarà, no té ni una incertesa… Ho prediu tot, ho veu tot fins al punt que és capaç de donar-te receptes per petites fraccions d’accions, minut a minut, hora a hora, objectiu per objectiu, de cinc minuts en cinc minuts»; mentre que la «testologia anglosaxona», de nou en paraules de Malaguzzi, implica una «urgència per categoritzar…, on n’hi ha prou de fer alguns tests a un individu i immediatament l’individu ha estat definit i mesurat en certa manera…, que no és res més que una simplificació ridícula del coneixement i un desposseïment de significat de les històries individuals».

Actualment, com he dit, em trobo en un lloc molt diferent d’on em trobava el 1986: com a membre convençut del que he batejat «el moviment de resistència», una comunitat global de persones que qüestionen i rebaten el discurs dominant en l’educació infantil i ofereixen un ventall ric de perspectives i narratives alternatives. He escrit que no és difícil sentir «les veus del moviment de resistència, amb les seves ‘narratives alternatives’ i ‘multitud de perspectives i debats’ si decideixes escoltar-les». Les podeu trobar parlant clar en molts llocs diferents (tot i que molt rarament en els documents de treball o polítics que provenen dels think tanks, dels governs nacionals o d’organitzacions internacionals com l’ocde, que gairebé mai els conviden a ser-hi presents).

“Actualment, com he dit, em trobo en un lloc molt diferent d’on em trobava el 1986: com a membre convençut del que he batejat «el moviment de resistència», una comunitat global de persones que qüestionen i rebaten el discurs dominant en l’educació infantil i ofereixen un ventall ric de perspectives i narratives alternatives.”

Penso que la Irene, juntament amb l’Associació de Mestres Rosa Sensat, era membre d’aquest moviment de resistència; i que treballar al costat de persones com la Irene va ser clau per transformar la meva visió de l’educació com a pràctica política i, per tant, per obrir-me a un món ric i estimulant de perspectives i narratives alternatives (alternatives que reivindiquen una educació per a la meravella i l’emoció, la democràcia i l’emancipació, el moviment i l’experimentació). Una educació que, en paraules de la declaració de Rosa Sensat de 2005, tracta de la «coconstrucció d’identitat, coneixement i valors, de persones democràtiques que poden pensar per elles mateixes, una educació que té per objectiu l’emancipació, una educació que es fonamenta en una pràctica ètica i política».

Així doncs, vull dir que podem honorar la vida i la tasca de la Irene continuant rebutjant l’educació, en primer lloc i més important, com una pràctica tècnica, i insistint que és, per contra, en primer lloc i més important, una pràctica política, que té a veure amb opcions polítiques, en resposta a qüestions polítiques com a part d’una política de l’educació democràtica. I part d’aquesta política és triar una imatge particular de l’escola pública, com a fòrum públic «situat en la societat civil en què infants i adults participen junts en projectes de significat social, cultural, polític i econòmic». Projectes que inclouen el foment de la pràctica democràtica i la política democràtica, una imatge invocada per Keri Facer en un article recent sobre com l’educació pública hauria de donar resposta al canvi climàtic. L’escola pública, escriu, hauria de ser al «cor de la seva comunitat local… una organització àncora important a la comunitat. En altres paraules, una organització capaç d’implicar els estudiants i les seves comunitats en projectes significatius de la vida real, de mitigació i construcció de comunitat… Essencialment, un paper clau de l’escola pública és que té el potencial d’aplegar públics diversos… Una escola pública en l’era del canvi climàtic, doncs, pot considerar-se com una escola que aplega públics diversos al voltant de les difícils opcions i de les possibilitats creatives que presenta l’escalfament global.»

“Podem honorar la vida i la tasca
de la Irene continuant rebutjant l’educació, en primer lloc i més important, com una pràctica tècnica, i insistint que és,
per contra, en primer lloc i més important, una pràctica política, que té a veure amb opcions polítiques, en resposta
a qüestions polítiques com a part d’una
política de l’educació democràtica”

He dit que la Irene estava molt compromesa amb l’educació com a pràctica política, amb la presa d’opcions polítiques com a resposta a qüestions polítiques, creant una idea rica sobre com podia i havia de ser l’educació. Però penso que també era intensament pràctica. Com Loris Malaguzzi, comprenia que tenir una visió utòpica era fútil si no es tenien en compte les condicions necessàries per dur a terme aquella utopia (condicions que, un cop aconseguides, donarien lloc a una «utopia real», una esperança i un desig assolibles). Juntament amb altres lluitadors, va treballar molt i durament per assegurar l’aprovació i l’aplicació de la logse, la Llei de 1990 que oferia la perspectiva que Espanya avancés cap a un servei educatiu plenament integrat per a infants de 0 a 6 anys, superant el sistema existent en què se separaven els infants menors de 3 anys i eren tractats com als parents pobres dels infants més grans.

El meu país, Anglaterra, va emprendre un procés d’integració similar el 1997, integrant la responsabilitat de tots els serveis de la primera infància dins l’educació i introduint un sistema comú de normativa, inspecció i currículum. Però aquí el procés d’integració s’ha aturat. El Govern no ha pogut o no ha volgut afrontar les dificultats de les qüestions d’accés, finançament, personal i tipus de servei. El sistema anglès continua dividit entre «atenció a la infància» i «educació» tant pel que fa a les estructures com al pensament oficial, i, per tant, és deficient i ple de desigualtats, una situació empitjorada per molts anys d’intents actius de mercantilització i privatització.

Em sembla que els intents d’Espanya per propiciar un canvi transformador han tingut un destí més o menys similar: un projecte ambiciós que no ha aconseguit implantar-se totalment i el resultat del qual és que l’educació i la cura de la primera infància mantenen molts trets d’un sistema dividit. Recentment vaig assistir a un seminari que oferia la investigadora angloalemanya Pamela Oberhuemer en què va presentar els resultats del projecte seepro, un projecte finançat pel Govern alemany per comparar i contrastar el personal de la primera infància en els 28 països de la EU més Rússia i Ucraïna. Va organitzar aquests trenta països en tres grups, segons el grau d’integració dels seus serveis infantils. Set dels països (Croàcia, Dinamarca, Estònia, Finlàndia, Lituània, Eslovènia i Suècia) presentaven «sistemes unitaris d’educació i atenció a la infància», és a dir, estaven totalment integrats; uns altres tretze països presentaven sistemes «separats»; i els onze restants tenien «sistemes d’educació i atenció a la infància parcialment integrats»; entre aquests es comptaven Espanya i Anglaterra.

Un dels grans reptes de l’educació i l’atenció a la infància per als propers vint anys és convertir aquests països «parcialment integrats» en totalment integrats o unitaris, oferint una condició important per desenvolupar una educació inclusiva, emancipadora i democràtica per a tots els infants des del naixement. En resum, per fer realitat el somni de la Irene. Un altre gran repte és treballar a partir de la declaració de Rosa Sensat de 2005, «Per una nova educació pública», en què la Irene tant va contribuir: repensar i renovar la idea d’una educació pública que té lloc en una escola pública, confrontant i rebutjant el desig neoliberal de reduir l’educació a un bé mercantilitzat ofert a pares-consumidors per escoles-negocis.

“Un dels grans reptes de l’educació
i l’atenció a la infància per als propers
vint anys és convertir aquests països «parcialment integrats» en totalment integrats o unitaris, oferint una condició important per desenvolupar una educació inclusiva, emancipadora i democràtica
per a tots els infants des del naixement.”

Són reptes importants i necessaris que cal afrontar, que cal lluitar per aconseguir; i són reptes als quals la Irene va consagrar gran part de la seva vida. Tots nosaltres hauríem de fer tot el possible per seguir el seu exemple i continuar la lluita, insistint que l’educació és sempre una pràctica política.

Peter Moss, professor emèrit de la Thomas Coram Research
Unit, Institute of Education, University College, Londres.
Conferència de la Jornada Internacional de Educación infantil,
Pensando con Irene Balaguer. (6 de juliol de 2019)


Bibliografia

Cagliari, P., et al. (ed.): Loris Malaguzzi and the Schools of Reggio Emilia:
A selection of his writings and speeches 1945-1993, London: Routledge, 2016.
Dahlberg, G., P. Moss i A. Pence: Més enllá de la qualitat. perspectives post modernes, Barcelona: Associació de Mestres Rosa Sensat, 1999. Col·lecció Temes d’Infància, 34.
Facer, K. «Climate change: how should public education respond?», Forum, 61 (2), pàg. 207-216, 2019.
Mouffe, C. «Artistic activism and agonistic spaces», Art and Research, 1 (2), Summer, 2007.

Relacionats

Associa't!
Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!