Escola 0-3. Què fan els nens i les nenes d’1 a 3 anys?

Conèixer les característiques i el moment maduratiu en què es troben els infants d’1 a 3 anys ens permet poder preparar els espais i materials ajustant-nos a les seves necessitats reals. Si observem l’infant quan juga lliurement, veurem com ens marca el camí a seguir. Un camí que ens porta a crear un entorn que acull la seva curiositat innata des de la cura, la simplicitat i el valor de la vida quotidiana.

Durant els primers anys de vida, els infants estan en una etapa d’acció, elaboren el seu pensament fent. És per això que es tracta d’un moment evolutiu on el joc i el moviment lliure són tan essencials. La intel·ligència i el desenvolupament de l’ésser humà es va creant a partir d’aquesta sensoriomotricitat dels primers anys.

Aquesta etapa també es caracteritza per la imitació. I què imiten les nenes i els nens petits? Doncs aquelles persones que tenen al voltant, els seus referents. Per tant, mares, pares, altres familiars i mestres hem d’estar atents al model que oferim. Si som bons observadors, ens podrem veure reflectits més del que ens pensem en les seves accions.

A continuació presentem alguns dels avenços que fan els infants d’aquestes edats, entenent que no es tracta de processos lineals i, per tant, sempre hem de parlar d’edats aproximades i de períodes flexibles.

D’1 a 2 anys l’infant es mou molt
per conèixer el món

• S’inicia la imitació.
• Mostra interès per l’activitat de l’altre.
• El joc paral·lel és el joc per excel·lència: «jugo al teu costat, però això no vol dir que comparteixi el meu projecte».
• Conquereix la verticalitat.

Els petits en aquest moment poden manipular dos objectes a la vegada. Quan s’interessen per un objecte el miren, el toquen, el llepen, piquen per descobrir el so que emet, juguen a deixar-lo caure i agafar-lo, l’empenyen i el van a buscar, el fiquen per forats… L’espremen buscant infinites possibilitats!

Ficar objectes dins d’altres es converteix en una passió. Si en tenen l’oportunitat, ho practicaran una vegada rere l’altra. Ficar objectes en capses, bols o altres recipients, aixecar-los, sacsejar-los, buidar-los, picar… I tornar a repetir les accions, tant al mateix moment com al cap d’unes hores o, fins i tot, d’uns dies… Cada vegada es proposaran reptes més difícils. Moltes vegades no els sortirà el que es plantegen, però encara que no sempre tinguin èxit -des del punt de vista de l’adult- ho gaudiran i n’aprendran. A partir de la lliure manipulació i l’experimentació del propi cos, el seu cap està realitzant processos mentals de reconeixement, deducció, anticipació, memorització, establiment de relacions entre objectes…

Amb l’experiència d’anar reconeixent els diferents objectes, aniran creant noves formes de joc com files, seriacions, classificacions, construccions… En aquesta etapa és molt possible que comencin a fer petites «col·leccions», on per a ells serà important el «tot» del que crearan. De tant en tant veiem com algun infant va carregat de peces iguals, potser ha recol·lectat tots els cotxes que ha trobat i, quan s’apropa un altre infant perquè també en vol un, es nega del tot a deixar-l’hi. A les estances de les escoles bressol, també és habitual trobar en algun racó un conjunt d’elements aparentment abandonat, però, quan algú s’apropa per agafar una peça, apareix el propietari defensant la seva «col·lecció». I és que, clar, la seva col·lecció perd sentit sense aquell cotxe o aquella peça. Però, i els adults? Estem disposats a compartir els nostres «tresors»? Habitualment no compartim amb altres que no són del nostre context familiar, ni els comptes bancaris, ni la compra que portem al carro, ni el cotxe, ni tan sols la barra de pa que comprem al forn. Plantejar-nos aquests interrogants pot ajudar a empatitzar amb allò que senten els nens i les nenes quan es troben en aquestes situacions. Quan empatitzem des del cor, el nostre acompanyament pren un altre sentit.

També és un moment en què gaudeixen del joc de «fer desaparèixer objectes» tapant-los i retrobant-los. El joc del «tat» té força èxit. Segur que, quan el descobreixen, el demanen de forma reiterada. Aquests tipus de jocs tenen èxit perquè els ajuden a entendre que una cosa no desapareix encara que no ho puguin veure. Els adults ho tenim molt assumit, però ells han de construir aquest coneixement i, com que és tan summament important, ho repeteixen moltes vegades per estar-ne segurs! Com petits investigadors, verifiquen la realitat una vegada rere l’altra per poder creure-la.

Cap als 2 anys s’inicia la imitació de l’adult. En el joc fan gestos similars als que veuen en l’adult: donar menjar, tapar per dormir, acaronar… Són algunes de les primeres accions imitatives que fan. Allò que ells viuen, ho reprodueixen físicament i, així, ho elaboren mentalment.

Com ja hem dit, el moviment és essencial en aquesta etapa. Resulta increïble veure com posen a prova les seves capacitats motrius i ens sorprenen amb noves adquisicions i moviments inesperats. De la mateixa manera, és un moment en què també els agrada el recolliment, sentir un límit físic al seu voltant. Si en tenen ocasió, buscaran espais per amagar-se o ficar-s’hi a dins, tapar-se amb mantes o cobrir-se de coixins…

Alguns materials a tenir en compte:

• Materials pensats per a la manipulació: contenidors i continguts si és possible de material de qualitat, que tingui cert valor estètic i que aporti a l’infant experiències i sensacions diverses, com elements procedents directament de la natura -petxines, troncs, pedres, llavors, pinyes, aigua…-, elements processats de roba, metall, fusta…
• Materials pensats per donar resposta a la necessitat motriu: pilotes de tela, materials tous (per poder picar, construir o llançar) i mòduls motrius, preferiblement durs per generar estabilitat en el moviment i així no desequilibrar aquells moviments que encara no estan del tot integrats (recordem que és una etapa on la conquesta de la verticalitat és protagonista).
• No hem d’oblidar aquells recursos en els quals no ens cal cap material, com els jocs de falda, les moixaines, jocs de dits, les rimes amb moviment…, que ens donaran moments de relació, «d’omplir-nos» els uns dels altres, per poder portar millor els moments de separació.

De 2 a 3 anys l’infant és capaç
d’inventar-se el món

• S’inicia el joc simbòlic.
• Comencen a aparèixer situacions més cooperatives.
• El joc i el moviment cada vegada són més rics i elaborats.

La imitació que realitzen cada vegada és més precisa. A poc a poc aquesta imitació es va convertint en simbolisme i amb el temps acabarà esdevenint un joc de rols. Els nens i les nenes escenifiquen situacions de la vida quotidiana que viuen de forma propera. Per això té sentit tenir espais que recreïn allò que els sigui més familiar. I què és allò més proper per als infants? El context familiar és realment la seva experiència de vida més significativa. Per això en aquest moment de vida el més adequat és oferir espais que escenifiquin aquesta realitat, com un espai ambientat en una caseta o la cuineta, defugint d’altres realitats allunyades o descontextualitzades per a ells. Simbolitzar els ajuda a entendre, a elaborar la realitat i els apropa a allò que necessiten. Quan són a l’escola, moltes vegades truquen per telèfon als seus familiars agafant una peça de fusta. Així els porten a prop seu quan els tenen lluny.

És possible que necessitin molts objectes iguals, ja que les seves «col·leccions» poden créixer i les construccions que realitzen són cada vegada més elaborades.

En aquest moment evolutiu, veiem com els infants tendeixen a repetir els seus jocs, les seves accions o els seus petits rituals. Per exemple, al moment de dormir posar el seu nino d’una determinada manera; si els agrada una cançó, repetir-la una vegada rere l’altra, sense parar; demanar el seu conte preferit reiteradament… I així amb moltes de les seves preferències o accions. La repetició dona seguretat i ajuda a la integració de conceptes. La repetició té aquest valor de donar seguretat i ajudar a integrar conceptes quan sorgeix de forma natural mitjançant la vida quotidiana o des de la voluntat de l’infant. Situacions que són ben diferents de quan hi ha accions mecanicistes de l’adult amb l’objectiu d’ensenyar conceptes. En aquest cas, la repetició no tindria el mateix valor.

Per tant, a mesura que van repetint vivències des de la naturalitat, van integrant coneixement. Com a professionals, això va bé recordar-ho quan hem de posar els límits i veiem que és la desena -o mil·lèsima- vegada que ho fem. Cal recordar que cada vegada que repetim un límit, som més a prop d’aconseguir que l’infant l’integri completament. El seu cervell és encara immadur i per això la integració de límits és progressiva.

La manipulació guanya possibilitats i precisió. És un moment ideal per manipular materials dins de safates, fer transvasaments o iniciar-se a modelar. La sorra i l’aigua són elements fantàstics per manipular i, a més, aporten equilibri i calma.

Pel que fa al moviment, hi ha major control del cos i segueixen desplegant tot el seu impuls motriu. En aquest moment prenen importància els equilibris, els salts i els moviments més complexos i reptes més complicats. Són petits grimpaires i escaladors!

Alguns materials a tenir en compte:
Al material ja esmentat, se li pot afegir l’espai de la caseta o de la cuineta, elements per jugar lliurement a transformar-se -barrets, robes, bosses de teles…-, safates amb sorra i objectes quotidians com coladors, culleres, embuts, elements per modelar com l’argila, la pasta de sal…
Els objectes, com més senzills, millor, ja que d’aquesta manera ofereixen més possibilitats a l’infant. Objectes passius, ments actives!

Més enllà de les receptes
Una de les característiques principals de la relació amb els infants és la imprevisibilitat, tots els que acompanyem criatures sabem que no existeixen les «receptes màgiques», perquè cada infant i cada situació és única. No obstant això, conèixer les característiques de l’etapa i el treball personal d’acollir amb amor, paciència i respecte la complexitat de les situacions a les estances pot ajudar molt.
Referent a això, alguns aspectes a tenir presents:

• Els infants d’aquestes edats estan en una etapa egocèntrica i deixaran d’actuar impulsivament a mesura que vagin tenint recursos per fer-ho. Les eines necessàries per gestionar els conflictes i les emocions s’adquireixen de manera progressiva i en cap cas podem donar per fet que a l’etapa de 0-3 han d’estar en un punt proper a assolir-se.
• Conviure amb totes les emocions sense ofegar-nos és un aprenentatge que no acaba mai. Empatitzar amb els petits en situacions difícils en lloc de reprimir les emocions ens ajudarà (el típic «no passa res» té la funció encoberta de reprimir les emocions; és millor fer ús de l’empatia, ja que sempre passa alguna cosa). De vegades no podem donar el que ens demanen, però sempre ens podem mostrar empàtics: «Entenc que vulguis X, això t’agrada molt, però no t’ho puc donar». I no val només amb dir la frase, hem d’empatitzar realment amb la seva emoció.
• Als adults ens pot ajudar revisar anècdotes que hem viscut, resoltes amb més o menys empatia, i reflexionar sobre com van acabar.
• Analitzar els conflictes que sorgeixen a les estances i reflexionar-hi ens permet veure si tenim algun marge de maniobra preventiu per evitar algunes situacions. Per exemple, referent a les «col·leccions», és possible que en grups nombrosos d’infants es puguin generar conflictes. Una mesura per evitar-ho és disposar de material suficient, però no sempre tot al seu abast. Si sabem que algun infant té tendència a col·leccionar un tipus concret de material, en podem tenir una part guardada. D’aquesta manera, si un altre infant també necessités el mateix material, podríem oferir-li’n. Un excés de material a l’estança pot crear caos i generar un joc que convidi a llançar i escampar. És recomanable tenir material guardat per poder-lo oferir en cas de necessitat i tenir menys quantitat presentada.
• També podem analitzar el model que oferim, ser conscients que a vegades demanem o esperem coses dels infants que nosaltres no donem o fem. Per exemple, quan ells ens criden, no totes les vegades acudim a la primera o els diem «un moment» o «ara no puc, que estic atenent X», però, quan els demanem que vagin a realitzar alguna acció perquè estem disponibles, volem que deixin el que estan fent (ara que jugaven…) i vinguin ràpidament!
• Els adults també hem d’empatitzar amb nosaltres mateixos. Trobar moments d’autocura, escoltar i entendre les nostres emocions i sentiments ens ajudarà en el camí amb les criatures. Com als avions, on, abans de posar la màscara d’oxigen als infants, un se l’ha de posar a si mateix. En moments intensos dins l’estança, de caos, plors o energia desbordada, sovint podem actuar de manera més efectiva, productiva i respectuosa si ens prenem uns minuts per respirar, observar i ordenar les idees i prioritats.
• Cultivar una actitud positiva i alegre, que és font de vida i d’aprenentatge. No oblidar mai que som un model. 

Raquel Oropesa i Nora Hernández Herrera,
educadores de l’E. B. M. Petit Univers.
ebmpetitunivers@gmail.com

Bibliografia
Herran, Elena (editora): Claves de la educación Pikler-Lóczy. Compilación de 20 artículos escritos por sus creadoras, Budapest: Pikler, 2018.
Stern, André: Jugar, Albuixech: Litera, 2017

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues

Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!