Escola 3-6. Ens atrevirem a saltar?

Volem educar en la llibertat d’acció, en la presa de decisions, però a part de les nostres paraules. Un silenci, una mirada o un gest poden animar-los, esperonar-los o aturar-los en sec en les descobertes més quotidianes i més agosarades alhora.

Quan van veure aquell bassal, es van aturar. El van mirar immòbils, els seus cossos quedaven reflectits a l’aigua marronosa. Es van mirar, semblava que els estava esperant. Abans, però, sense dir ni una paraula, les seves mirades es van dirigir cap a mi. M’estaven demanant permís? Em vaig mantenir en silenci, tot i que em va suposar un gran esforç. No volia condicionar el que podia passar.

Es va fer un silenci que intueixo que per a elles va ser una aprovació. O potser no els feia falta.

Sortir a passejar per gaudir de la pluja caiguda ha de ser suficient pista com per poder tenir la llibertat de tocar l’aigua, notar la mullena i percebre les sensacions amb tots els sentits. Per què, si no, quin sentit tindria tenir les botes d’aigua a les escoles?

Diria que no van passar més de cinc segons abans que les dues, alhora, agafessin embranzida i fessin el que a mi em va semblar el salt més gran del món.

Els seus cossos van cercar la complicitat amb l’aigua amb totes les seves forces. Immediatament es van mirar els peus, les botes, les cames nues de final d’estiu.

Notava que em miraven de reüll.

Van esclatar a riure. Amb tota la bellesa amb què els infants feliços riuen. Si d’alguna cosa estic convençuda és que aquella experiència tan efímera quedarà impregnada dins seu.

«Saltar a l’altre costat del mur sempre és una aventura on infants i educadores sortim a navegar entre les incerteses i les sorpreses […] estar disposada a sorprendre’s no es pot confondre amb la improvisació; requereix escolta, mirada, creativitat i una gran intencionalitat que permeti gaudir i aprendre de la realitat més pura i les descobertes fortuïtes que sorprenen. Així podrem educar en l’imprevisible i en la bellesa de l’efímer.»

Sergio Díez: Infància, núm. 229, juliol de 2019.

Serem capaços de deixar petjada d’un fet tan efímer, doncs? Explicar les sensacions viscudes no és una tasca senzilla. Cal interpretar per poder documentar. Cal trobar les paraules justes per no allunyar-se del fet real, de la vivència compartida. Un espectador privilegiat que explica la història a qui se l’ha perdut. La documentació sabrà donar prou valor a aquell fet tan espontani? S’hi percebrà la bellesa de l’invisible?

És responsabilitat de la mestra donar visibilitat als fets més efímers que passen a l’escola, per mostrar l’infant amb tota la seva grandesa i perquè la família pugui ser-ne testimoni, i pugui percebre el significat de gaudir del quotidià.

Si realment volem deixar petjada d’aquell fet, haurem d’anar més enllà d’una bosseta amb roba molla que va a casa. La petjada haurà de ser el rastre, el senyal, una impressió profunda i duradora que elles dues s’emportaran dins seu.

I nosaltres, serem capaços de saltar el mur per llançar-nos al bassal? O ens quedarem a observar l’aigua per por d’endinsar-nos en les sensacions que ens pugui despertar?

Eva Sargatal, mestra d’educació
infantil i formadora de mestres.

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues

Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!