Infant i salut. Som moviment. La necessitat de moure’s a l’escola

El moviment físic és indissociable del moviment psíquic, emocional i afectiu. Ja des de les etapes infantils, tot opera alhora. És el principi de la globalitat que regeix. És tanta la seva importància que podem dir: tot es mou al mateix temps!

«És des de la fecundació que som moviment i gràcies al moviment… som».

Una nena se sorprèn, un nen descobreix, dues nenes que cooperen, altres que pensen junts per trobar solucions…, cares infantils il·luminades per l’emoció que els ofereix la possibilitat d’influir en l’espai, l’oportunitat de moure’s, desplaçar-se, adoptar una posició diferent segons la necessitat, allunyar-se, acostar-se, permetre’s expressions, avançar dins d’un procés de transformació contínua. La conquesta d’ahir se suma a la d’avui i forma la base de conquestes futures amb el plaer de permetre’s fer. Tot gira al voltant de petits se­nyals, gestos, acció, relació, moviment.

És el moviment un tabú a l’escola?
A l’escola infantil coneixem les possibilitats pedagògiques del joc i el valor educatiu de les accions que ofereixen la possibilitat de mou­re’s amb llibertat. Això no obstant, sovint el binomi cos-moviment queda reduït a un grapat de cançons gestualitzades, a l’espai d’esbarjo o a la sessió de «psicomotricitat» durant cinquanta minuts setmanals.

Dediquem el temps necessari a aquest binomi? Potser tenim dificultats per planificar activitats o organitzar una jornada que els permetin moure’s amb prou autonomia? Estem, potser, fent un ús deficient d’aquest recurs educatiu?

Cal optimitzar qualsevol potencial pedagògic desaprofitat per a benefici del desenvolupament maduratiu de les criatures, així com per al benestar del seu acompanyant. Optimitzar-lo passa, entre altres coses, per ser acceptat, recolzat per la figura adulta que educa, s’im­plica, comprèn, coneix i reconeix la necessitat infantil de moure’s, també a l’escola.

«Jo confio en la manera originària de ser de cada infant.»
Bernard Aucouturier

Tanmateix, quan fem autocrítica constructiva del dia a dia, d’escola a escola, ens trobem que cal reconèixer que en alguns casos el moviment es presenta en l’univers de la persona adulta com un tabú i, lluny d’abordar-ne l’acompanyament, de trobar solucions que afavoreixin les accions infantils, ens ancorem en la comoditat personal que porta a tenir els nens i les nenes en la immobilització permanent. És per això que tot sovint sento a les escoles justificacions com aquestes: «Són molts infants i fan molt d’enrenou, cal controlar-los»; «A les cadires estan millor»; «Quietets donen menys maldecaps»; «S’han d’acostumar a estar-se asseguts»; «Em diuen a casa que estan millor a la cadira, per això els hi poso»…

Recloem, reprimim, encotillem el cos a les classes?
La Nora és una nena de 6 anys que, des dels primers anys de vida, es va estar en una hamaca per a bebès durant llargues estones, tant a casa com a l’escola. No li ha sigut possible viure experiències motrius no només riques, sinó també variades. Quan camina, ho fa recolzant els peus com si fossin claus, un clau que apunta els talons, sense recolzar tota la planta del peu; no utilitza els braços ni les mans per realitzar el moviment i, per descomptat, el seu gest està lluny de ser coordinat. Té l’esquena rígida i lleugerament posicionada cap enrere, té problemes articulars, lumbàlgia…; li manquen habilitats i recursos motrius. A més d’això, actua de manera indecisa, mostra inseguretat davant l’acció autoproposada; té una autoestima baixa, un concepte de si mateixa baix…; se situa per temor on més còmoda es troba, asseguda llegint o anul·lada rere una pantalla. Passaria desapercebuda si no fos perquè s’enfada i s’irrita amb facilitat i la seva tolerància a la frustració és molt baixa, per no dir gairebé nul·la, per la qual cosa actua com d’impuls en impuls en accions difícilment autoregulades.

Tant de temps d’immobilitat i la pobra qualitat desenvolupada en l’àmbit motriu exigeixen que un altre professional l’ajudi en la mobilitat i treballi per desenvolupar la seva psicomotricitat, que no és res més que ajudar-la a reconstruir les seves vivències mal viscudes, no viscudes amb plaer o, simplement, no viscudes. Sabent que s’ha perdut una etapa fonamental de la vida estant en una cadira, potser no és que li manqui la facultat de jugar i moure’s, sinó que li manca la possibilitat de fer-ho.

Després d’aquest perfil observat, som conscients que les causes no es gesten a l’escola, que fem un gran esforç per aportar qualitat educativa. Amb tot, com a mestre em pregunto com hauria sigut si a l’etapa corresponent se li hagués permès moure’s i enriquir el seu desenvolupament. Podem fer alguna cosa més des de la classe per enriquir les vivències? Si haguéssim afavorit el moviment lliure en les etapes primerenques, estaríem parlant de la mateixa nena?

El moviment és relació
La falta d’experiències viscudes dificulta la relació amb els qui ens envolten, perquè no podem oblidar que el moviment és relació, relació del propi cos en un ajustament continu amb ell mateix, amb els objectes, amb les persones. El moviment és el vehicle de la comunicació i, com a tal, ens ofereix la capacitat d’expressar, de dibuixar-nos, de definir la forma genuïna de l’ésser.

«Cada infant té una manera original de dirigir-se cap al món a través de la seva coreografia particular de gestos i moviments corporals.»
Des d’edats primerenques, els moviments expressen les necessitats i comuniquen per si sols. Això permet al professional que observa amb atenció anticipar les seves demandes, ajustar-se a cada necessitat fins i tot en absència del llenguatge verbal. La paraula pot expressar el desig, el cos en acció, la necessitat. Per tant, escoltar el cos suposa romandre en diàleg continu amb l’expressió i la comunicació de la seva necessitat.

Afavorir el moviment no només és dir que sí al seu cos, és també dir que sí al seu pensament, a la seva creativitat, al seu estat emocional, a la seva identitat, a la seva capacitat per formar-se una imatge de si competent i que passa necessàriament per ser acceptada per la persona que acompanya i educa.

Els nens i les nenes necessiten que el personal docent tingui en compte el moviment a l’escola com una manera de dir-los: «Et tinc en compte tal i com ets». És per aquest motiu que la infància necessita que planifiquem els temps, els espais, i realitzem propostes per afavorir les seves accions autònomes, el seu moviment, el seu desenvolupament, perquè, com diu Bernardo Atxaga: «El moviment és l’altre nom de la vida».
Omplim les escoles de vida!

Roberto Rodríguez, mestre especialista en educació
física i psicomotricista, Centre de treball
Psicomotricidad Serena, Cangas de Onís, Astúries.
psicomotricidadserena@gmail.com
Facebook: Serena Psicomotricidad

Bibliografia
Pikler, Emmi: Moverse en libertad, Madrid: Narcea, 2012.
Aucouturier, Bernard: Los fantasmas de la acción y la práctica psicomotriz, Barcelona: Graó, 2009.
– Actuar, jugar, pensar, Barcelona: Graó, 2018.
Atxaga, Bernardo: Obabakoak, Donostia: Erein, 2018.

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues

Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!