Quan parlem de comunicació sorgeixen sempre els elements bàsics: emissor, receptor i canal, però, quan parlem de comunicació infantil i hi intervenim els adults, alguns d’aquests elements queden completament anul·lats, perquè en la majoria dels casos la nostra intervenció fa que sigui així. Controlar, dominar i anul·lar són accions que marquen l’expressió oral dels infants, i de vegades ni ens n’adonem… Què passa, doncs?
Com és d’important parlar
Cada matí, a l’assemblea de grup, tenim una estoneta per xerrar. Els infants expliquen el que els ve de gust, o, si més no, així ho creiem. Ens esforcem com a bones educadores per ensenyar-los les «normes que regeixen l’intercanvi lingüístic», si bé el to imperatiu marca cada paraula:
–Aixequeu la mà per parlar!
–Parleu fluixet i sense cridar!
–…ara no estem parlant d’això!
Fins i tot a vegades els corregim les postures:
–Seu bé!
–El pompis recolzat a terra!
–Ens asseiem com els indis!
Com a educadores, no ens aturem a pensar si realment estem contribuint perquè aquesta capacitat d’expressió es formi de manera favorable. De vegades em plantejo per què cal que aixequin la mà, si volen parlar ja?, per què han de parlar del que els diguem?, per què no poden moure’s per parlar?, deuen saber qui són els indis i per què s’han d’asseure d’aquesta manera? És a dir, que d’una manera subtil els anem coartant la espontaneïtat i llibertat que els
caracteritza.
Necessiten parlar, explicar, narrar, expressar, treure de dins tot aquest món que s’organitza de manera desordenada i insegura a la infància, aquest món que nosaltres mirem de col·locar des del «nostre món d’adults» sense ser capaces de veure que han de ser ells qui el col·loquin. Parlar, parlar, parlar, deixeu-los parlar!, que posin paraules a tot el que senten, que expressin tot el que viuen, que donin força i sentit a cada moment que els convida a créixer, i que nosaltres no siguem directores de converses dirigides que l’únic que produeixen són els missatges que volem sentir com a adults. Que sentin el nostre suport quan parlin i que la seva autoestima creixi a cada paraula que surt del seu ésser.
Que difícil que és escoltar
Al llarg d’una jornada, podem sentir missatges infinits. Cada infant intenta captar-nos, atraure la nostra atenció perquè les nostres orelles siguin només seves. La nostra actitud podria resumir-se en un seguit de missatges que
neguen l’escolta, i novament aquest to imperatiu es copsa a l’aire:
–No sento el que em dieu!
–Em parleu tots alhora i no entenc res!
–Fins que no estigueu en silenci no escoltaré ningú!
Escoltar és obrir la ment, escoltar no és jutjar, és interessar-se pel que t’estan explicant, ajudar-los a descobrir les seves emocions i les dels que els envolten. Escoltar és tan meravellós com parlar, i tot plegat els ajuda a créixer en llibertat i completa harmonia.
Què passa amb el canal?
L’assemblea és el lloc en què «normalment» els nens i nenes d’infantil parlen, expliquen o expressen tot el seu món interior. Com a educadores recorrem a l’assemblea pensant que és la panacea en què tot es resol, però no ens aturem a reflexionar si podria existir un altre lloc, o diguem-ne canal, a través del qual es pogués escoltar el que ens han de dir.
La diversitat dels infants a les classes hauria de ser motiu suficient per fer-nos pensar que a través d’un únic canal no arribarem a tots ells, és a dir, que com més canals els oferim més possibilitats hi ha que puguin expressar-se en absoluta llibertat.
La definició de canal és: «aquell mitjà de transmissió pel qual viatgen els senyals portadors de la informació que vol transmetre l’emissor al receptor». Així, tenim el canal de l’aire per a aquells missatges de transmissió oral i el canal del paper per a aquells missatges de transmissió escrita, tot i que actualment la comunicació ha canviat moltíssim a la nostra societat. L’aparició de les tecnologies ha resultat imparable en el plantejament de nous canals, i alhora s’han quedat aparcats alguns mitjans que servien per a la comunicació, i que van tenir un paper fonamental en la història de la comunicació en èpoques passades. Em refereixo, sobretot, a la ràdio.
Fem ràdio!
Certament resulta difícil encaixar qualsevol mena d’activitat en el sistema educatiu actual sense enquadrar-la en el currículum oficial per a educació infantil. I dic enquadrar perquè així resulta de cara a l’Administració qualsevol iniciativa que se surti una mica d’allò comú o habitual. L’enquadrar, encasellar o plasmar en paper la consistència teòrica que l’Administració necessita per part dels mestres per dur a terme qualsevol projecte, tot plegat topa frontalment amb la motivació i la intuïció que de vegades ens porta a embarcar-nos en projectes que són altament positius i recomanables per al desenvolupament en educació infantil.
I va ser així que, aprofitant un recurs existent al C. P. Reconquista de Cangas de Onís (Astúries), fa alguns cursos es va plantejar el projecte Estamos en la onda per als nens i nenes de 3 a 6 anys.
Des dels anys vuitanta havia funcionat una emissora de ràdio al centre gràcies a l’alumnat de formació professional, de la qual s’havia fet càrrec el pare d’una nena d’educació infantil d’ençà que era estudiant. L’emissora tenia un abast de vuit a deu quilòmetres, i un equipament molt acceptable.
I així vam començar el nostre camí per les ones des del cicle d’educació infantil, no només utilitzant un recurs del centre, sinó també utilitzant-lo com a mitjà de coneixement propi.
El projecte es va dur a terme entre els mesos de gener i maig de cada curs escolar, i se’n van beneficiar un total de 168 infants (9 grups) el primer any i 134 infants (7 grups) el segon any.
Cada dia anem a l’emissora de ràdio en grups d’entre vuit i deu infants. L’activitat es podia ubicar en el tercer àmbit d’experiència per a educació infantil, «Llenguatges: comunicació i representació», si bé l’abast abraçava de manera globalitzada les altres dues àrees o àmbits d’experiència: «Coneixement d’un mateix» i «Autonomia personal i coneixement de l’entorn».
La ubicació de l’emissora de ràdio era al mateix centre. Per tant, un factor positiu per facilitar aquest projecte. Malgrat tenir programada cada temàtica de què es parlaria, d’acord amb els centres d’interès que estaven treballant en cada tutoria, gairebé mai es parlava del que s’havia programat, perquè els qui emetien cada dia havien de ser lliures per expressar el que volien sense passar cap filtre.
La sintonia marcava el començament de cada dia d’emissió i, mentre sonava aquella música que anunciava la nostra entrada en directe, cada infant es col·locava els auriculars, triava lloc i es preparava per parlar, només parlar:
–Bon dia des del C. P. Reconquista. Soc la Susana i un dia més ens trobem aquí per xerrar amb els nens i les nenes de la classe de 5 anys B de María Jesús. Ara donem pas al nostre presentador d’avui, que serà en Jaime, perquè ens expliqui qui ha vingut amb ell avui a la ràdio.
–Hola! Han vingut amb mi la Nuria, l’Alejandro, la Lola, l’Andrés Piñán, la Sofía, la Cova, en Rubén, en Miguel, la Sandra i jo.
–Perfecte, doncs ara vejam si algú vol dir alguna cosa –els dic.
–Jo, jo! Un dia a Sobrepiedra vaig anar-hi i estava nevant –diu la Nuria– i vaig jugar amb la meva cosina amb boles de neu.
–Aquest any ha nevat poc –diu la Sandra.
–A Villanueva no ha nevat –comenta l’Alejandro.
–La meva gata té nòvio perquè quan estàvem de vacances se’n va anar i ja no va tornar. Se’n va anar amb el nòvio –diu la Lola.
–Un dia vaig anar al Pico del Arbolín, una mica a prop, però no gaire a prop, i vaig anar-hi amb el papa i l’Elena –comenta l’Andrés Piñón– i hi havia un banc i vam descansar i em vaig endur un entrepà de mandril –riures, molts riures–. Ai, no!, no hi havia mandril, era un entrepà de pernil –molts riures altra vegada.
–Perfecte, algú vol dir alguna cosa més? –els pregunto.
–Sí, que tinc un sofà nou, el va comprar la meva mare, però no sé on, verd i marró –diu en Rubén.
–Doncs jo tinc un cotxe nou gran i gris –diu la Sofía.
–I quantes rodes té? –li pregunto.
–Quatre –diu la Sofía.
–Tots els cotxes en tenen quatre –comenta en Jaime.
–Doncs no, perquè jo crec que en tenen cinc –els dic, i em miren sorpresos.
–Sí, i també n’hi ha alguns que en tenen tres –diu en Miguel, i se senten molts riures.
–En tenen cinc perquè en porten una altra de recanvi –apunto.
–I si se’t punxa una roda pots inflar-la amb una bomba i posar-li una tireta al forat i ja està –diu la Lola, i se senten molts riures…
I així començava cada dia un diàleg que va portar els nens i les nenes d’aquest centre a emetre entre 110 i 120 hores al llarg dels diferents cursos, amb durades de 45 minuts cada emissió, cada dia de dilluns a divendres entre les 11 i les 12.30 del matí.
Les paraules viatjaven per l’aire fins als pobles més propers, i en van ser protagonistes els infants. Van aconseguir crear un espai d’intercanvi comunicatiu, en un principi per a ells, però que de manera extensiva va arribar a milers de persones.
Quan s’usa la paraula, entren en joc altres elements, com bé apuntava Beatriz Ituero al seu article «El lenguaje y la comunicación está entre nosotros», del número 170 de la revista Infancia. Aquests factors són la mirada, l’emoció i el cos. No hi ha dubte que aquest últim és un suport fonamental en l’expressió oral, i per això la transmissió d’emocions a través de la ràdio només té el suport de la paraula pròpia, un repte difícil a aquestes edats.
Les emissions s’acabaven amb comiats d’allò més emotius:
–Bé, i ara ens anirem acomiadant fins al pròxim dia –els indico.
–Jo em vull acomiadar de la meva mare, del meu pare i de la meva àvia: adéu –diu la Sofía.
–Jo m’acomiado de la meva gossa Lali, que un cotxe li va atropellar una poteta, i de la meva mare –diu en Rubén.
–M’acomiado d’en José, de l’Andrés Cadenaba i ja està –diu l’Alejandro.
–Doncs jo m’acomiado de la meva àvia, que se n’ha anat a comprar pa: adéu –assenyala en Miguel.
–M’acomiado de tots els que m’estimen –diu l’Andrés Piñán.
–Jo de la mama, del papa, del meu germà Marcos i de la profe –diu la Sofía.
–Jo del meu cosí, de la meva cosina, de la mama, del papa, de la profe, d’en José, de l’Andrés, del meu avi i de la meva àvia –diu la Sandra.
–Mare meva! De quanta gent ens hem d’acomiadar –vaig tancant el programa d’avui.
I així, cadascun dels dies d’emissió, s’acomiadaven respectant torns al parlar de la manera més natural, establint un diàleg que sorgia del mateix interès que els generava el que deien els seus iguals. Es regulaven amb naturalitat un cop sentien que parlar i escoltar era l’important. L’escolta activa els impulsava a sentir que no es jutjava el que deien i a poder expressar-se sense saber que prop de tres mil persones els escoltaven cada dia en supermercats, botigues, cases, oficines i altres espais de treball.
Durant aquests cursos els infants van aconseguir ser capaços d’establir petits diàlegs, cantar cançons, explicar històries, van enviar missatges a les famílies, van parlar de la importància dels llibres, de tenir una casa per viure, dels seus propis assoliments, van aprendre a parlar i a escoltar gaudint-ne amb tota l’atenció, la intenció i sense emetre judicis. Van gaudir d’aquesta experiència dins d’un clima de respecte vers la seva persona, vers tot allò que tenien per dir.
La dinàmica estava marcada pels temps: mentre una part de la classe anava a l’emissora, la resta es quedava enganxada a la ràdio per escoltar els seus companys i companyes en directe: cada setmana era una festa escoltar-se per la ràdio.
Actualment és fàcil fer gravacions, i fins i tot existeixen programes per Internet que permeten crear una emissora pròpia i que es pot escoltar en qualsevol lloc del món, algunes de les quals a les següents pàgines: www.shoutcast.com, www.spreaker.com, www.radionomy.com, www.emitironline.com.
En definitiva, anem aprenent de cada experiència que se’ns presenta en el camí. Els projectes que es duen a terme és fonamental realitzar-los en equip. Això contribuirà a enriquir-los. Les ganes de realitzar activitats que treguin els nenes i les nenes de la monotonia de la rutina, que trenquin, que els sorprenguin perquè visquin experiències que els facin arribar al nivell més alt, tot plegat serà la força que ens impulsi a realitzar la nostra tasca amb veritable entusiasme i dedicació.
Com va dir Paulo Coelho: «Al món hi ha un llenguatge que tothom comprèn: és el llenguatge de l’entusiasme, de les coses fetes amb amor i amb voluntat, a la recerca d’allò que es desitja o allò en què es creu», i des del principi tota la comunitat escolar crèiem en el programa Estamos en la onda.
Susana de Iscar, mestra d’educació infantil, ceip L’Ablanu-Piloña, Astúries.
susanadm@educastur.org
Referències
Ituero, Beatriz: «El lenguaje y la comunicación está entre nosotros», Infancia, núm. 170, 2018.
www.facebook.com/radiocangasfm/
http://radiocangas.blogspot.com/
