La pèrdua d’un ésser estimat molts cops es converteix en una de les vivències més colpidores que haurem d’afrontar al llarg de la nostra vida. Saber atendre i acompanyar la persona en dol des del respecte i el reconeixement a les reaccions i necessitats pròpies és imprescindible si el nostre objectiu és que aquesta experiència sigui viscuda de la manera més adaptativa i integradora possible.
Des del model d’aten-ció i intervenció integratiu-relacional,1 diversos autors fan èmfasi que el dol s’entén com el procés natural de resposta davant la pèrdua d’una persona estimada i que, alhora, aquesta experiència inclourà canvis significatius en les actituds, els comportaments, els pensaments, les emocions i en la vida espiritual de la persona en dol (Freud, 1917; Lindemann, 1944; Murray Parkes, 1972; Bowlby, 1980; Morden, 1991; Rando, 1993; Neymeyer, 1998; Payàs, 2006).
Així i tot, i més enllà del marc teòric en el qual els experts emmarquen el dol –entès com aquest conjunt de reaccions esperables envers una pèrdua significativa–, a la nostra cultura parlar de la mort és una realitat complexa, fins al punt de convertir-se en un tema tabú.
En aquest sentit, si la societat en què vivim té tendència a protegir-se i amagar la mort de forma generalitzada, aquest fet es fa més palès quan fem referència als infants i adolescents. És més, som els mateixos adults, en el nostre intent per negar la mort i el patiment que ens provoca, que acabem ocultant aquesta realitat tan propera als més petits i joves de la casa i, en conseqüència, no deixem que participin de la manera desitjada dels processos de pèrdua.
Dins el nostre àmbit, és molt probable que, des del centre educatiu, alguna vegada haguem de viure una situació de pèrdua i dol, bé sigui per la mort d’un alumne, d’un familiar de l’entorn més proper del nostre alumnat o d’un membre de l’equip docent o la comunitat educativa. Per tant, i com a professionals de l’educació, no podem fer ulls clucs i defugir l’assumpte que segurament ens incomoda.
A Menorca fa pocs mesos s’ha materialitzat un projecte que té a veure amb el tema que ens ocupa. Així i tot, i en el transcurs dels anys, alguns professionals de l’àmbit de les cures pal·liatives i de l’educació ja s’han implicat per posar en funcionament algunes iniciatives que donen resposta a la demanda d’atenció concreta als infants i adolescents en dol. En són exemples els treballs de recerca i divulgació elaborats per Vicenç Arnaiz,2 el taller «Els infants i la mort: com podem ajudar els infants a afrontar les pèrdues» –Programa Salut Jove del Consell Insular de Menorca –, el «Grup de dol per a infants d’educació primària» –Ajuntament de Maó i Consell Insular de Menorca–, així com els cursos de formació per al professorat impulsats pel Centre de Professorat de Menorca.
Si bé es considera important donar continuïtat en aquesta mena d’iniciatives, també és cert que s’ha vist la necessitat d’establir una estructura de coordinació conjunta, un sistema d’atenció conegut per tots els professionals directament o indirectament implicats i, en darrer terme, l’adaptació d’un document oficial que serveixi de guia en cas de donar-se la situació de pèrdua i dol en els més petits i joves de la comunitat. És així que neix la Guia pràctica per a l’atenció dels processos de pèrdua i dol des dels centres educatius,3 juntament amb la incorporació d’un professional consultor com a responsable de la coordinació, suport i tasques d’intervenció específiques.
El procés de dol en els infants i adolescents és similar al dels adults, però el canalitzen d’altres maneres, atès que la seva capacitat de comprensió i expressió també és diferent. En el transcurs de les diferents etapes evolutives i d’acord amb la seva maduresa individual i familiar, cada infant i adolescent manifestarà unes reaccions i necessitats determinades que caldran ser reconegudes, validades i ateses per les figures protectores de referència.
Com podem els adults acompanyar aquest procés de pèrdua i dol?
Els adults que vetllen pel benestar emocional de l’infant i adolescent en totes les àrees del seu desenvolupament –àrea sociofamiliar, educativa, de la salut, del lleure…– cal que disposem d’uns recursos bàsics i específics a fi de:
- donar-los permís per sentir, expressar i compartir les seves reaccions emergents;
- reconèixer el seu patiment com a membre que forma part d’un grup o comunitat
–família, escola, grup d’iguals–; - integrar aquesta situació dolorosa i trista com un element de creixement dins l’experiència vital;
- permetre la seva participació activa en la vivència familiar en front de la nostra intenció sobreprotectora;
- treballar la pedagogia de la vida, de la mort i del dol des d’una vessant curricular.
Per tant, els infants i adolescents han de disposar d’uns espais i contextos adequats per parlar de la mort i el dol, i de les preocupacions que els generen. Altrament, el desconeixement i no permetre’ls la seva expressió els provoca inseguretats, pors i angoixes que, en el pitjor dels casos, podrien condicionar el seu desenvolupament emocional.
Tanmateix, i perquè aquesta atenció es doni, els adults de referència, com a figures protectores que som, haurem de ser els primers a saber gestionar les pròpies emocions i treballar en la recerca de les eines adequades que assegurin el bon acompanyament davant una vivència tan especial. Així doncs, des dels pares i les mares dins l’entorn familiar, com tots els equips docents de les escoles i centres educatius entesos com un lloc de protecció, cal que ens formem i preparem, com a requisit indispensable per sostenir i acollir els nostres fills i alumnes en el seu patiment, però també en les seves necessitats, curiositats i inquietuds.
La Guia pràctica per a l’atenció dels processos de pèrdua i dol des dels centres educatius
Un cop portada a terme una tasca de recerca qualitativa i descriptiva que ha permès catalogar, classificar i registrar els serveis, recursos, protocols d’intervenció ja existents i professionals dels diferents àmbits implicats, així com la recollida de les necessitats actuals, el Departament d’Educació del Consell Insular de Menorca va anunciar el passat mes de setembre de 2020 la posada en funcionament de la Guia pràctica per a l’atenció dels processos de pèrdua i dol des dels centres educatius.
Entre d’altres aspectes rellevants, se’n desprèn que els centres educatius es converteixen en un lloc de referència on les famílies, els companys i la comunitat en general poden trobar el suport que es necessita, compartir el patiment natural que s’experimenta, així com el caliu, el confort i la xarxa social esperada perquè el procés de dol sigui el més adaptatiu possible. Per tant, el personal docent necessitarà tot el suport possible que l’ajudi a respondre a les diferents situacions que es trobarà.
Tanmateix, en molts casos els centres sol·liciten suport extern a especialistes en dol, sobretot quan es produeix la mort d’un alumne, familiar o docent. Tots els professionals implicats agraeixen el suport i les orientacions facilitades en el moment en què la comunitat està en estat de xoc per una pèrdua significativa, ja que la vivència i gestió d’aquestes situacions emocionalment tan intenses sol generar angoixa i patiment.
Per aquest motiu, i juntament amb la Guia, el Consell Insular de Menorca facilita la figura d’un professional consultor com a responsable de la coordinació, suport i tasques d’intervenció específiques. Mitjançant aquesta figura d’enllaç, i des del treball interdisciplinari amb la resta de professionals responsables de l’acompanyament, es pretén dotar de majors recursos a tota la comunitat educativa per encarar les situacions de pèrdua i dol de la manera més integradora possible.
En darrer terme, més enllà de les intervencions i accions concretes, disposar d’eines i iniciatives com les presents ha suposat una passa endavant dins l’àmbit comunitari en relació amb:
- potenciar l’atenció als infants i adolescents que estan vivint la pèrdua d’una persona estimada;
- donar atenció, eines i recursos als docents que han d’afrontar la situació de pèrdua dins el centre educatiu;
- donar atenció a les famílies amb l’objectiu de garantir una continuïtat en l’atenció adequada als infants i adolescents dins l’àmbit sociofamiliar;
- treballar de manera transversal i coordinada des dels diferents àmbits que poden atendre els infants i adolescents, així com les seves famílies, en un moment o altre durant el transcurs del procés de dol;
- implicar la comunitat a donar visibilitat a situacions que a dia d’avui encara es viuen des del silenci i la solitud.Com deia Carles Capdevila,4 «la mort reclama silenci i no soroll. La mort atura també la vida dels que continuem vius, l’esquerda i la posa a prova. Respectem el temps de dolor silenciós: ara no és el moment d’abocar-nos a improvisar conclusions des de la ràbia. Ja parlarem, a poc a poc, quan tot sigui menys fosc i tinguem alguna cosa a dir».
Els petits i joves de la família, i també nosaltres, els adults que en tenim cura, cal que donem i ens donem permís per sentir, expressar i atendre les seves i les nostres necessitats davant experiències emocionalment tan intenses. Saber tenir cura de la individualitat i el ritme de cadascú, des del respecte i la presència.
Belén Calafell, psicòloga especialitzada en processos de dol en infants i joves.
Centre d’Atenció en Processos de Pèrdua i Dol (info@atencioperduaidol.com).
Notes
1.Payàs Puigarnau, A.: Las tareas del duelo: Psicoterapia de duelo desde un modelo integrativo relacional, Barcelona: Paidós Ibérica, 2015.
2. Arnaiz, V.: «Deu propostes per a una pedagogia de la mort», Guix d’Infantil, núm. 12, març de 2003.
3. www.cime.es/Contingut.aspx?idpub=92176
4. www.ara.cat/opinio/dol-reclama-silenci-no-soroll_129_1580157.htmlBibliografiaPayàs, A. Las tareas del duelo: Psicoterapia de duelo desde un modelo Integrativo- Relacional. Barcelona: Paidós Ibérica, 2015.
– El mensaje de las lágrimas. Una guía para superar la muerte de un ser querido. Barcelona: Paidós, 2014.
