Escola 3-6. A l’escola pública?

L’escola pública té una funció molt clara: educar tots els infants, intentant treure el màxim de cadascun d’ells, amb respecte i estimació. L’escola no pot incloure religions, ni creences més enllà dels drets humans universals.

L’altre dia em vaig creuar per l’escola amb una nena que ja fa sisè, però que havia estat amb mi a parvulari, i plorava amb molta tristesa. M’hi vaig acostar i li vaig preguntar si podia ajudar-la d’alguna manera. Em va respondre «No, és que hem fet el cercle per veure com ens sentíem i han sortit coses i alguns s’han posat a plorar i ara ploro jo». Em vaig quedar ben desconcertada i, a la vegada, empipada.

La Irene Balaguer, per als que no la vau conèixer, va idear aquesta revista, la va dirigir. L’apassionava el món de l’educació i ens va ajudar, a molts, a trobar el camí, a aprendre, a conèixer altres persones i realitats, a obrir els ulls, a millorar i lluitar sempre per una educació millor per als infants.

La trobo a faltar. Quan no entenia alguna cosa del món educatiu, ella sempre m’oferia alguna resposta. Una contesta que generalment tenia un caire social, una visió àmplia i contextualitzada del món de l’escola.

Darrerament no entenc res i per això encara l’enyoro més. Era algú amb qui ens enteníem i podíem riure o criticar en confiança.

Recordo fa anys que vam parlar d’uns fets similars als que ara m’amoïnen. Jo no entenia com podia ser que en algunes escoles hi entressin pràctiques gairebé esotèriques. Ella em deia que, en general, la gent anava perduda i que per això s’agafava al que fos, a qualsevol nova creença.

Ara jo percebo que la situació s’està repetint. Potser, fins i tot, s’està accentuant.

No em refereixo a aquests darrers anys amb l’epidèmia, això va més enllà.

Fa temps que, no sé per què, sembla que la gent s’hagi desorientat i necessiti nous referents on agafar-se. M’estic referint al món de l’educació, evidentment, que és el meu, però crec que el fet és molt més ampli. L’altre dia parlava amb una amiga, que és autora teatral, i em va fer gràcia perquè detecta problemes similars als que a mi em preocupen, però en llocs ben diversos de la societat. Escrivim sobre el mateix, jo des de l’escola, ella des d’un món més ampli.

“Ella em deia que, en general, la gent anava perduda i que per això s’agafava al que fos, a qualsevol nova creença.”

“Fa temps que, no sé per què, sembla que la gent s’hagi desorientat i necessiti nous referents on agafar-se.”

Només cal mirar els petits anuncis que embruten les parets del barri: «gimnàstica conscient», «relajación para niños con cuencos tibetanos», «entrenament en benestar», «receptes Montessori», «reiki per a gossos»… I tot el que corre per les xarxes socials.

Potser sí que les persones han perdut referents i recorren a pràctiques d’altres cultures, o a pràctiques ressuscitades, o a pràctiques tergiversades… i de tota mena.

Evidentment, cadascú pot fer el que consideri oportú i li vagi bé en la seva vida. Però la meva preocupació és l’escola, l’escola pública.

A l’escola pública han d’entrar aquestes pràctiques? S’hi han de fer teràpies del benestar? O altres activitats amb noms ben diversos?
Els mestres som mestres. No podem ni hem d’exercir de psicòlegs ni de curanderos.

L’escola pública té una funció molt clara: educar tots els infants, intentant treure el màxim de cadascun d’ells, amb respecte i estimació. L’escola no pot incloure religions, ni creences més enllà dels drets humans universals.

L’escola té un currículum, té una funció; no és un establiment privat on cadascú pot vendre el seu producte. L’escola pública és per a tothom. A casa, cada família té el seu món i la llibertat per creure en el que vulgui

S’ofereixen cada vegada més formacions per a docents amb la finalitat que se sentin bé, que es «desestressin», que s’expressin, que treballin la comunicació assertiva… Algunes potser tenen una certa base científica, altres no tanta, altres gens… Com a adults podem rebre la formació que triem, però el perill és traspassar-la a l’escola, amb els infants.

Em sembla que cal vigilar. Nosaltres som mestres. Preparats com a mestres, no anem a l’escola a fer de psicòlegs, ni a aplicar teràpies de conducta, ni a fer meditació, ni cercles…, ni res de tot això. Podem fer mal. Fem de mestres, fem bé de mestres, que és el que cal.

La nostra feina té teories científiques al darrere: té la pedagogia, té la neurociència, té aportacions de la psicologia. Basem-nos en això. Basem-nos en el que veiem que ens demanen els infants.

En una aula amb infants petits és fàcil crear complicitats, establir vincles i fer grup. Gairebé només cal ser ben espontani i parlar amb ells sense por. Si ens equivoquem, ho diem; si hem dit alguna cosa que ens adonem que pot ferir, demanem perdó; si tenim mal dia, avisem… No sé, si fem les coses amb naturalitat, els infants també s’expressen de la mateixa manera. No cal fer «dinàmiques» preestablertes, que ara també estan tan de moda. Només cal viure junts, equivocar-se junts, riure junts, escoltar-se, ajudar-se entre tots i respectar-se. Estem tantes hores junts i fem tantes coses plegats que per força t’acabes estimant i coneixent de manera natural, no cal fer res artificial. Viure junts i fer-ho de gust és la base.

“La nostra feina té teories científiques al darrere: té la pedagogia, té la neurociència, té aportacions de la psicologia. Basem-nos en això.
Basem-nos en el que veiem que ens demanen els infants.”

Sílvia Majoral, mestra de parvulari, Escola Parc del Guinardó, Barcelona.

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues

Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!