Alberto Rabitti i Beatrice Vitali

Des de fa uns anys, a Itàlia assistim a una tendència generalitzada a reorganitzar els espais exteriors de les escoles infantils, després que durant decennis la mirada es va fixar en els espais interiors.

Però sovint passa que el punt de partida no és la vida real dels infants (ni dins ni fora), sinó les expectatives o els projectes adults, amb desenvolupaments interessants i innovadors, però on els infants els costa ser-ne els protagonistes, essent lluny de les necessitats reals de joc.

El primer pas d’una veritable reorganització podria consistir en un relat sincer i autèntic de la manera com els infants viuen lliurement en espais lliures i quotidians, amb una mirada tan oberta com sigui possible, sense estereotips que tranquil·litzin les expectatives dels adults. Aquestes observacions podrien ser una bona eina per repensar no només els espais i els materials, sinó sobretot la relació entre l’adult i l’infant i, en particular, el paper de l’educador, capaç de valorar el joc i sostenir-lo.

Primer relat

Dos infants estan asseguts en una lleixa feta amb taulons al jardí i xerren sorollosament. Parlen, s’escolten, expliquen, de vegades s’aixequen i s’expressen amb gestos. Romanen allà molta estona, gairebé tot el matí. Sorprèn la intensitat del seu joc, fins i tot essent gairebé estàtic. Aquesta dinàmica es repeteix els dies següents i aquest lloc que han triat esdevé un punt de trobada important, com si fos el lloc d’una cita gairebé diària. De vegades s’hi uneix un altre infant i participa de la història; altres vegades, uns troncs o pedretes prenen vida i se’ls atorga un paper o un significat; hi ha moments en què l’espai queda buit perquè els infants es desplacen una estona sota els túnels de salze o a un altre racó del jardí, però es manté sempre com a punt d’arribada.

Els qui s’uneixen als dos infants no interrompen el joc, sinó que s’hi sumen. S’enfilen a la lleixa grimpant i solen asseure’s a la part més alta. N’hi ha que escolten, n’hi ha que s’animen a parlar de seguida, n’hi ha que porten materials, però el joc no s’interromp mai. Els infants s’autoregulen, es reparteixen els papers, es donen temps, s’organitzen, sols. L’adult és desterrat, en el sentit que no serveix, potser seria massa gran o massa maldestre per a aquestes dinàmiques, trencaria l’harmonia que es crea de manera tan senzilla en aquell espai.

Observacions d’aquest tipus podrien ajudar a reflexionar sobre el context en què succeeix tot i plantejar preguntes, per exemple, per què aquella lleixa desgastada pel temps resulta un catalitzador tan fort per als infants. És una estructura en forma de L, creada especialment amb taulons per depositar-hi materials i eines per treballar al jardí i, sobretot, a l’hort. Té dues bases de suport a dos nivells. Es va pensar expressament per facilitar el treball dels infants i donar cert ordre a les coses. Amb el temps s’hi van afegir més suports, sempre per facilitar l’emmagatzematge de materials. Malgrat totes les idees i reflexions pedagògiques dels adults, aquesta estructura no ha funcionat mai com es va preveure, cosa que es va fer palesa de seguida, des del primer moment que es va col·locar entre les caixes d’un hort mòbil al pati de l’escola. Aquestes lleixes profundes que creen espais ocults a les cantonades, aquests dos nivells d’alçària que conviden a grimpar i assolir una altura interessant, van ser segurament les dues primeres característiques que van dur els infants a veure’l no com un espai d’emmagatzematge, sinó com un espai per a ells, per viure’l. Les expectatives dels adults han dut, durant un cert temps, a recondicionar contínuament aquest espai, a retornar-lo a l’origen, a reorganitzar-lo, desplaçar-lo, dotar-lo de normes d’ús, a dir sovint no als infants. Després, progressivament, el joc i les necessitats dels infants s’han imposat i els educadors han començat a fer-se preguntes, a abandonar les seves certeses i qüestionar-se. Mentrestant, d’una banda, aquesta estructura s’ha anat desgastant, i el temps ha fet invisibles, per exemple, les formes dissenyades per dipositar-hi objectes; de l’altra banda, s’hi han fet canvis, com per exemple, s’han tret els ganxos per penjar-hi coses, s’hi ha afegit un tauló per crear una mena de baranatge a la lleixa alta i s’ha col·locat l’estructura en una altra zona del jardí. Els infants van poder enfilar-se a l’estructura, utilitzar-la segons els seus jocs, guardar-hi els materials que necessitaven, és a dir, no cubells i pales, sinó troncs, pals i pedres. Així, aquestes lleixes simples, precisament perquè no estan definides, no estan acabades, no són perfectes, han esdevingut l’escenari d’un joc molt més gran, més ric i més complex que allò a què estaven destinades originàriament. El joc que es desenvolupa cada dia en aquest lloc varia molt segons qui l’utilitza; s’hi produeixen les primeres aproximacions d’infants d’un any, més interessats pel que contenen les lleixes baixes; l’aproximació d’infants de dos anys, que intenten les primers ascensions; alguns el veuen com un fort, alguns com un dipòsit, alguns com una estructura des de la qual fer salts ben alts; n’hi ha qui l’utilitza, com els dos infants mencionats al principi, com a lloc a l’hora de la migdiada per explicar i explicar-se. En general, podríem definir-lo com un error de disseny i, per altra banda, com un espai que motiva, anima, suma, sosté una certa imaginació, convida a projectar mecanismes per cooperar, per debatre. A més, si canviem el nivell de reflexió, aquest relat porta inevitablement a interrogar-se sobre el paper de l’adult. Com ha d’intervenir? Com, què i quan proposar? Quina posició ha de mantenir per propiciar el joc dels infants? Obre sens dubte molts interrogants, entre els quals el de la importància i de vegades la necessitat d’un adult que es manté al marge. L’educador hauria de comprometre’s a no interrompre el joc, com si fos un guardià que preserva i protegeix instants i moments. Un guardià discret que observa fascinat aquell mecanisme perfecte de joc. Potser ni tan sols hauria de ser tan a la vora com per sentir aquells discursos i paraules. En aquests casos, fins i tot de manera provocadora, el paper de l’adult hauria de poder ser el d’un simple testimoni d’aquell benestar. El debat és ampli i hauria de tenir lloc dins els grups de treball, per tal de compartir reflexions, mètodes i estils educatius sempre a favor del joc autèntic dels infants. 

Segon relat

El foc crea una atmosfera, és una cosa màgica, profunda, que atrau, escalfa i crea comunitat. Una cosa antiga que ressona en tots nosaltres. És per això que el foc ha esdevingut un element important a la nostra escola; en primer lloc, com a símbol d’un moment de trobada i convivència amb les famílies, durant la nit més llarga de l’any, el 21 de desembre. La “festa de les llums” ha esdevingut una tradició amb la intenció de brindar als infants i a les famílies una atmosfera que és difícil retrobar a la ciutat. Res especial, nomes un foc que aculli convida a seure al voltant i escalfar-se davant el fred de l’hivern. La ubicació del foc es prepara amb els infants, es delimita la zona amb pedres, amb un cercle doble, un d’intern que marca l’espai del foc i un d’extern que marca el límit màxim on es poden apropar els infants. Unes indicacions visuals ben simples com a normes de comportament, perquè com més tenen a veure amb coses reals, més es desprenen les normes de l’element mateix. Així, l’experiència del foc té lloc de manera molt fluida, agradable i envolupant. Si aleshores s’hi cuinen uns marshmallows enfilats en un palet, la màgia és encara més gran. Una experiència com aquesta no pot durar només un vespre. Els infants la recorden, i a més el foc deixa restos visibles, com el carbó, que inevitablement esdevindrà material de joc durant molt de temps. A més els infants comencen a fer veure que encenen un foc. Preparen la llenya a fora, o disposen, a l’interior, materials per a la construcció exactament com ho han vist fer per al foc de veritat; en parlen, expliquen; comencen a fer hipòtesis sobre els mètodes d’ignició, es documenten; els infants més grans ensenyen als petits, els petits escolten. Els educadors s’han de preguntar si volen donar suport a la motivació i l’interès creixent dels infants. Si la resposta és sí, el joc no s’acabarà. No es tracta de fer un projecte sobre el foc on el mestre decideix els passos i els temps, seria massa simple perquè tot es definiria en una taula. El repte és observar els infants, el seu joc, informar-se, recollir idees, fer recerca, experimentar, és a dir, aprendre molt sobre el tema per poder ajudar els infants en el seu joc, oferir-los el suport, la idea, la proximitat necessaris perquè puguin connectar les seves experiències, provar, refer, unir peces, formular hipòtesis, fer en primera persona i observar els resultats.   Solem dir “Estàs jugant amb foc!” quan algú tracta amb lleugeresa una qüestió potencialment perillosa. Probablement, la combinació dels mots “jugar” i “foc” en l’imaginari comú és antitètica, com si l’un exclogués l’altre, en la mesura que el foc és un element perillós i jugar és cosa d’infants. Però, i si canviem el valor del terme “jugar”? Si l’entenguéssim com una acció profunda com l’entenen de fet els infants? Jugar no és només sinònim de lleure i despreocupació, jugar és també un assumpte seriós. Els infants juguen seriosament, si se’ls deixa espai i temps. És l’eina més important per conèixer, comprendre, relacionar-se amb els altres, experimentar, planificar, fer hipòtesis, verificar i, per tant, aprendre. Així, “jugar amb foc”, més enllà d’una frase feta, pot significar tenir l’oportunitat de conèixer el foc, comprendre’n els riscos i les potencialitats i, per tant, saber com acostar-se a aquest element. Es pot fer això ja a l’escola infantil? Sí, diria que sí si hi ha adults disposats a fer-ho, capaços des del punt de vista manual i que no siguin incompetents o porucs. I arran del foc que fan de mentida, ara alguns infants demanen poder encendre’l junts quan han d’escalfar, per exemple, una poció màgica, o volen provar de coure unes broquetes. I tot plegat s’esdevé amb gran naturalitat, i contribueix a fer del joc dels infants un assumpte seriós. 

Conclusions

Aquests dos simples relats volen ser dos exemples de com algunes propostes adquireixen més valor si confiem en els infants i si escoltem el seu joc fent preguntes. El repte important, de cara a fer qualsevol reorganització, tant de l’interior com de l’exterior, és partir de debò d’una mirada verge de qualsevol prejudici sobre les experiències que els infants viuen a l’escola. “Construcció i requalificació” són termes que fan referència als àmbits de treball de l’enginyeria o la construcció i que podem fer nostres d’aquesta manera: en les dues històries que hem explicat els espais de joc es construeixen durant l’experiència, precisament pels qui viuen aquesta experiència que s’hi esdevé amb coses de tota mena, i d’aquesta manera la seva “construcció” i la seva “requalificació” no s’acaben mai, tal com succeeix en la natura.

Alberto Rabitti i Beatrice Vitali