Aquest mes de setembre fa 100 anys del naixement del pedagog brasiler, que continua sent un gran desconegut pels docents i educadors i els llibres del qual són més citats que no pas llegits.
Text de Xavier Besalú Costa
Mestre i pedagog. Doctor en
Ciències de l’Educació
Qui més qui menys, en l’univers educatiu, ha sentit parlar de Paulo Freire (1921-1997). Que és brasiler, que va escriure un llibre titulat Pedagogia de l’oprimit, que va crear un mètode d’alfabetització… són dades que potser són prou sabudes. Però, malgrat això, m’atreveixo a dir que Paulo Freire és un gran desconegut pels docents i educadors en general i que els seus llibres són més citats que no pas llegits. Va ser una referència imprescindible a casa nostra quan semblava que la democràcia comportaria també un canvi profund del sistema educatiu, però la veritat és que les seves idees han tingut una repercussió escassa en la política i la pràctica educatives, sobretot si ho comparem amb la influència de l’OCDE, o de determinades teories psicològiques.
Tampoc no ens hauria d’estranyar. Perquè els seus textos són densos, de base filosòfica i científica sòlida, i exigeixen un alt grau de concentració pel seu contingut obertament polític, que fa avinent que pobresa i opressió són una realitat que l’educació ha d’afrontar de cara. Perquè posa l’accent en les finalitats de l’educació, i en les actituds i les funcions dels docents, més que no pas en les pràctiques i els continguts concrets, les tècniques i els materials específics. Perquè impel·leix a l’acció des del primer moment: no és lícit esperar que arribi una situació màgica o revolucionària per començar a canviar els aspectes més deshumanitzadors de la vida quotidiana, a les escoles o a les ciutats. I perquè postula una pedagogia de l’emancipació, per a la formació de persones lliures i responsables, justament en un context on triomfen la credulitat, la servitud, la tecnocràcia, la indiferència, etc. Per això, tampoc no ens hauria de sorprendre que se l’hagi volgut circumscriure a l’educació d’adults i a l’Amèrica Llatina, o ubicar-lo en un món de guerra freda ja superada i en unes ideologies –el marxisme, el cristianisme– que pertanyen al passat.
Els principals problemes de l’educació, afirma Freire, no són pas estrictament pedagògics, sinó que són de naturalesa política. El sistema educatiu, juntament amb altres agències de transmissió cultural (els mitjans de comunicació, les manifestacions artístiques, les xarxes socials, etc.), té per objectiu convertir en universals, de sentit comú, els imaginaris i la mentalitat dominants: l’economia de mercat i les desigualtats que li són inherents; una determinada adscripció nacional-cultural-religiosa; una relació de control-explotació envers la natura; una visió marcadament etnocèntrica dels altres pobles; una actitud resignada, entre conformista i fatalista, pel que fa a les possibilitats individuals i col·lectives de canviar les coses… L’educació fa política no només pel que afirma, sinó també pel que oculta; no només pel que fa, sinó també pel que deixa o impedeix de fer… Per això insisteix en la necessitat de desemmascarar la realitat, d’estudiar-la críticament, més enllà de les aparences, dels dogmes i de les visions poc contrastades, i en una educació que faci de la democràcia participativa un autèntic aprenentatge de la ciutadania activa i solidària. D’aquí la importància del diàleg, del debat, de la reflexió i l’argumentació, de la paraula, de l’escolta.
Sabers necessàris per a la pràctica educativa
En conseqüència, la professió d’educador no pot tampoc ser estrictament tècnica, asèptica, neutral… El darrer llibre que va publicar en vida duia per títol Pedagogia de l’autonomia, i per subtítol Sabers necessaris per a la pràctica educativa. A continuació en resumeixo uns quants.
El docent ha de ser competent professionalment. No n’hi ha prou amb la bona voluntat: cal estudiar, cal formar-se permanentment, cal estar al dia i sotmetre a anàlisi crítica la pròpia pràctica. També és imprescindible que el docent estimi els educands, ha de mirar de conèixer-los a fons i els ha de respectar com a persones, comparteixi o no les seves idees.
El docent ha de ser conscient de la seva responsabilitat ètica: la docència, sent una feina de relació i comunicació permanents, comporta sempre una influència mútua. I perquè, per ensenyar, és del tot imprescindible creure en les possibilitats d’aprendre, de canviar, de millorar, de tots i cadascun dels educands. El docent no s’ha de deixar portar ni per la vulgata sociològica, que diria si fa no fa que tots som un producte de la determinació (genètica, cultural o de classe), ni per la vulgata meritocràtica, segons la qual tot el que som i el que fem depèn exclusivament de nosaltres mateixos. Som éssers condicionats, efectivament, però no pas determinats.
El docent ha de partir sempre de la lectura del món dels educands sense menystenir-la ni mitificar-la. Prendre-la com a punt de partida per, amb ells, mirar de superar-la per formes de comprensió més crítiques, més científiques… per anar més enllà.
La missió del docent no és pas transferir continguts, sinó crear les possibilitats per produir-los, ni és transferir competències, sinó crear les possibilitats d’entrenar-les…
En suma, el docent ha d’ajudar els educands a impregnar de sentit les seves vides, ajudant-los a seleccionar, organitzar i integrar la informació provinent dels diversos espais vitals, perquè es converteixin en subjectes de la seva pròpia formació.
