Vanesa Amat Castells
Doctora en Didàctica de la Llengua i la Literatura i professora de Didàctica de la Llengua i Literatura Infantil a la UVic-UCC
En l’assignatura de Literatura Infantil a la Universitat de Vic m’agrada demanar als estudiants, futurs mestres, que escriguin un text exposant alguna experiència de lectura que vulguin destacar, en el sentit que sigui, de la seva infància. És cert que el record és sempre esbiaixat i parcial, contaminat pel pas del temps; no obstant això, aquesta tria mostra què els va deixar empremta. Doncs bé, en aquests textos hi ha algunes idees que es repeteixen. Molts records positius estan associats a la lectura en veu alta per part d’un mestre o d’un familiar. En canvi, hi ha records més negatius sobre algunes lectures obligatòries acompanyades d’activitats d’avaluació.
Si fem aquest exercici de retrospectiva és probable que ens adonem que compartim algunes vivències, tot i que els itineraris lectors són sempre particulars. En el meu cas, recordo l’afany que tenia als 11 anys per aconseguir completar la col·lecció de llibres del clàssic francès El petit Nicolàs de R. Goscinny i J. Sempé, després que una mestra ens en regalés una lectura en veu alta on podíem apreciar matisos i ironies que difícilment hauríem pogut copsar en una primera lectura autònoma. Aquestes situacions no són generalitzables, però ens permeten fer una sèrie de reflexions sobre la formació de lectors literaris, és a dir, lectors capaços d’interpretar i valorar una creació.
La lectura en veu alta és cabdal a tots els nivells educatius, també quan els infants ja han adquirit destreses per llegir sols. En aquest moment la lectura oral d’un mestre els permet accedir a sentits més complexos i, al mateix temps, viure una experiència plaent en comunitat. Hi ha estudis que mostren els beneficis intel·lectuals que aporta la lectura en veu alta als infants (adquisició de llenguatge, capacitat d’imaginació i d’atenció) i les diferències entre els que han rebut aquestes lectures en el context familiar i els que no han tingut aquesta possibilitat. L’escola ha de garantir la igualtat d’oportunitats fent que tots puguin gaudir d’estones agradables de lectura en veu alta.
Més endavant, els llibres que els llegim oralment es poden convertir en lectures autònomes perquè molts infants volen recuperar el plaer que han tingut i se senten preparats per llegir una obra sobre la qual es poden anticipar, tal com passa amb els més petits quan demanen que se’ls repeteixi el mateix conte una vegada i una altra. Rellegir és reinterpretar i, per tant, és una forma de poder entendre millor, de manera més profunda, els elements d’una obra literària. A vegades el pas del temps també fa que el lector connecti amb l’obra d’una altra manera. Perquè això sigui possible, cal que els nostres alumnes puguin retornar als llibres, que els tinguin a prop, a l’escola i també a casa. Cal tenir biblioteques escolars amb dotació econòmica i mestres formats per promoure la creació d’espais lectors diversos, així com ajudar els infants en la formació d’una biblioteca personal, un espai que mostra el propi camí lector.
Triar textos estimulants
En aquest aspecte cal preguntar-se: posem prou quantitat d’obres i prou variades a l’abast dels infants? Quins criteris seguim a l’hora de seleccionar-les? A vegades es tria un llibre per treballar un valor o concepte. Anem errats si pensem que la literatura té aquesta funció. La literatura és, per sobre de tot, una obra d’art que impacta en la sensibilitat i en la intel·ligència dels lectors (o oïdors). Convé fer la tria tenint en compte el que una obra els pot oferir. Textos i il·lustracions de qualitat, que els suggereixin imatges mentals estimulants, que perdurin en el temps, i que els obrin portes a un llenguatge genuí, assequible però ric. La poesia és, en aquest sentit, primordial. És un dels gèneres més oblidats, que apareix esporàdicament en algunes festes de l’any, i que, en canvi, connecta amb l’essència de l’infant i condueix, inevitablement, a la relectura.
En la tria també cal prendre en consideració les obres que introdueixen el lector en l’imaginari propi del nostre context cultural. En un món on els referents dels nostres infants i joves són cada vegada més globals, els universos propis corren el risc de desaparèixer. Em refereixo, per exemple, a personatges mitològics però també a maneres de fer i de dir pròpies d’un territori. Aquest també és un motiu pel qual són importants les lectures obligatòries. L’escola té el deure d’oferir als alumnes la literatura que no sempre podran descobrir sols. Ara bé, podríem fer una selecció prèvia d’obres d’entre les quals els infants en fessin la tria. Caldria ensenyar-los a explorar-les per poder escollir i també a conversar sobre el que s’ha llegit, perquè en aquests aspectes també hi ha diferències entre infants que van a llibreries, biblioteques, etc., amb la família, i els que no. Després de la tria, la lectura i la conversa, en poden preparar lectures en veu alta que encomanin l’entusiasme. Creem comunitats lectores, expandim la literatura i, en definitiva, generem experiències que es recordin i que ens ajudin a formar lectors.
