Enguany, els aiguats, els ciclons i els huracans han fet acte de presència en diferents regions del planeta. En algunes d’elles són fenòmens coneguts. La intensitat i l’assiduïtat actuals, però, no fan res més que afegir evidències respecte del canvi climàtic, que avui és a l’agenda pública empès per milers de joves que reclamen mesures substancials a una classe política instal·lada en el curt termini.
Els huracans i ciclons d’alta magnitud arrasen tot el que troben al seu pas, incloses les escoles, és clar. Només una dada: 110 de les 126 escoles públiques de Nova Orleans van quedar destruïdes després del pas del Katrina, el sisè huracà més mortífer de tota la història. Va durar una setmana, a l’agost del 2005. En aquella ciutat, la reconstrucció del parc escolar va ser assumida per funda- cions privades i el sistema va esdevenir majoritàriament una xarxa de centres concertats, o escoles charter. Amb uns condicionants logístics difícils i després de fer una crida a favor del
dinamisme i d’un entorn favorable a les inversions i al desenvolupament econòmic que, pel que sembla, les administracions públiques no poden o no volen assumir, el cert és que a Nova Orleans es va posar en marxa un canvi d’estructura educativa amb relació a la necessària redistribució de forces en unes societats en què predomina el model de mercat. L’equilibri entre tipologies escolars deixa de ser-hi, el mapa d’escoles
de la ciutat queda decantat de manera dràstica cap al sector privat. Grans franquí- cies escolars acaparen el sistema, un pastís enorme i desitjat. Algunes veus parlen de «pillatge legal», pel fet que es prioritza la promoció del canvi de model més que no pas la reconstrucció del teixit existent.
Després de les notícies sobre els desastres naturals als tròpics, vaig resseguir un reportatge de la fotògrafa Diana Z. Alhindawi que mostra imatges de nombroses escoles destruïdes a Puerto Rico, després d’una temporada seguida i intensa d’huracans l’any 2017. Edificis ensorrats, llibres desfets, mobiliari podrit i, és clar, milers de criatures sense anar a escola. I si no hi ha educació, no hi ha futur. En vuit anys, un dotze per cent de la població de l’illa n’ha marxat. I després dels huracans del 2017, d’un miler d’escoles públiques que hi havia, una quarta part ja no van reobrir les portes. Es va encarregar la reconstrucció del sistema educatiu a una petita consultora educativa de Filadèlfia experta a aconseguir contractes i fons governamentals. Aquesta empresa va orientar la seva tasca cap a la creació d’escoles concertades, a l’atorgament de vals per anar a escoles privades i al tancament d’escoles públiques, moltes de les quals en funcionament. Dels diners federals que s’havien de dedicar a la reconstrucció, només es té constància que n’hagi arribat un quatre per cent, enmig de retards, pocs controls, etc. La responsable de la consultoria, detinguda per frau i malbaratament, es declara innocent mentre espera el judici.
Són dos exemples de com sovint els desastres naturals arriben i se’n van acompanyats d’altres fenòmens: austeritat a ultrança en els serveis públics, corrupció i abús de les necessitats humanes en benefici dels guanys particulars. Expliquen que el rei francès Lluís XV, després d’una batalla, va exclamar: «Après moi, le déluge», o sigui, després de mi, el diluvi. Hi ha qui atribueix la frase a una de les seves dames favorites, la reconeguda Madame Pompadour, i d’altres assenyalen que la frase en realitat la va dir un cèlebre astrònom de l’època que, davant del pas del cometa Halley, va predir un nou diluvi universal i, potser, la fi del món. La sentència, en tot cas, remarca la indiferència del monarca davant del que pogués passar un cop ell ja no hi fos. Tant era qui fos el successor o quines catàstrofes podien arribar. Però vist el que ha passat en moltes regions afectades per huracans, els interessos econòmics poc ètics i especulatius, la frase la diuen diferent: Que vinguin els diluvis, que després ja passarem nosaltres.
ANTONI TORT BARDOLET
Professor de Pedagogia Universitat de Vic
