“Escola vol dir entendre la coherència del pensament i les accions de cada un dels nostres alumnes”

Entrevista a David Vilalta en el marc de la seva intervenció a la formació “Quins espais i quins temps?” de la 54a Escola d’Estiu.

Creus que està antiquat l’actual sistema d’educació?

A mi m’agradaria que fos d’una altra manera. També sé que hi ha forces, molta gent implicada perquè el sistema canviï. Hi ha un tema des d’un anàlisi més polític, i és que fa falta que hi hagi uns pressupostos que aboquin més diners a l’educació, i jo sempre parlo o m’agrada més dir “que estigui molt ben dotada l’educació pública”. Ara, també és cert que els moviments de renovació pedagògica sempre han existit i continuaran existint, un exemple és aquesta Escola d’Estiu. Vam tenir una època en què semblava que hi havia com una mena de tranquil·litat a la base en què semblava que no passés res, però en aquella època jo recordo col·laborar en els moviments, coordinant les escoles de nova creació que eren autèntiques bombes de rellotgeria de la innovació. Crec que queda un camí llarg per fer, sóc optimista perquè veig que a la conselleria hi ha tècnics, gent i polítics disposats a fer coses per millorar, però tenim un problema polític al que se li diu finançament.


Quin seria el teu model ideal?

Per mi l’escola compleix una funció social primordial. M’agrada citar a Hannah Arendt amb això, és una institució que té la societat per acollir els nouvinguts, que seria l’alumnat. Acollir als nouvinguts és, per una banda, que l’escola sigui inclusiva (i això vol dir moltes coses) però alhora ser inclusiu no vol dir que com a escola no facis un cert feedback i et tensionis amb el nouvingut. Perquè alhora tu també tens una missió o funció social que és la de transmetre valors, coneixement, cultura, etc. Per tant, jo sempre m’imagino una escola on cada una de les persones conten i volen fer el que estan fent i, alhora, l’escola els obre les expectatives i possibilitats que ells per si sols no les veurien. Això vol dir que s’ha de repensar molt la formació tan inicial com permanent del professorat.

“Escola vol dir que els mestres estem preparats per poder entendre la coherència del pensament i les accions de cada un dels nostres alumnes, sabent que aquestes accions i manera de veure el món ens qüestionen a nosaltres com a professors i com a institució”

Què vol dir una escola inclusiva?

Per mi una escola vol dir que els mestres estem preparats per poder entendre la coherència del pensament i les accions de cada un dels nostres alumnes, sabent que aquestes accions i manera de veure el món ens qüestionen a nosaltres com a professors i com a institució, i ser capaç de treure’n d’alguna cosa de profit. Vull dir, que puguis veure on estan les idees de tots i cada un dels alumnes que formen part d’aquella aula.

 

I creus que trobem aquesta relació tan propera entre professor i alumne?

Estadísticament no t’ho puc contestar, sé que per tema de percepció (pels mestres amb els quals parlo i escoles que visito) et podria dir que cada vegada passa més. Jo, per exemple, tinc un net que està fent primer de batxillerat en un institut de Barcelona i estic encantat de com el professorat d’aquell institut treballen amb els alumnes. També hi ha exemples d’escoles de primària.

 

Creus que s’hauria d’aprofitar més la curiositat que tenen els infants com a aprenentatge?

Sí, però no em quedaria només amb la curiositat. Fa molts anys, quan jo era un mestre novell, vaig fer un taller en una escola d’estiu que es deia ‘De la curiositat a la Investigació’. La curiositat és una cosa passatgera i, a vegades, superflu. Un handicap està en com convertim aquesta curiositat en desig d’aprendre i d’estudi, i l’altre seria dir “Jo sóc una persona amb unes curiositats, però estic en un grup de 27,25, 30, 35… Com son capaços de generar uns propòsits col·lectius a partir de les nostres curiositats, i el rol que hem de jugar el professorat perquè això sigui possible. I jo crec que això, tant des del punt de vista de les meves curiositats i dels coneixements que puc aprendre, com des del punt de vida d’educació per la democràcia que suposa poder compartir i posar-te d’acord amb altra gent per fer un repte, un projecte, aconseguir alguna mena… això es brutal.

 

I què opines de l’exploració com a mètode d’aprenentatge?

A mi m’agrada parlar també d’indagació. Per mi aprendre té a veure amb revisar el que ja saps, per una banda, i també a emetre idees que a tu et desperta la observació de la realitat. A vegades no és observar la realitat perquè el que vols és escriure una novel·la o fer un vídeo, però t’adones que quan intentes fer alguna d’aquestes coses t’apareixen moltes necessitats per fer-ho, i això t’obliga a indagar.  I aquí al mig sempre hi ha les indagacions amb altres. Però no és explorar per explorar, sinó explorar amb una intencionalitat. Quan hi ha una intencionalitat tot canvia. Però clar, si la intencionalitat és treure un notable és una cosa a si la intencionalitat és “vull fer aquell producte perquè ho explicaré als pares o ho portarem a un concurs de”. Hi ha una altra cosa, com l’escola també és capaç d’obrir el meu camp d’interessos i de fer-me venir desig per fer altres explicacions que potser ni se’m passaven pel cap. Això, el desig per entendre i aprendre, a vegades es traspassa pels porus, és a dir, amb un professorat ben preparats i empàtics que generin il·lusions, més que pel llenguatge.

 

Per què costa més veure aquest tipus de mètodes en etapes superiors?

Crec que aquí tenim un problema de disseny de sistema educatiu. Ja sé que aquí hi ha molta controvèrsia, hi ha determinats nivells educatius, per exemple Batxillerat, que se senten pressionats perquè els alumnes aprovin selectivitat. Quan el teu objectiu ja no és l’aprenentatge sinó aprovar la selectivitat, les coses van canviant. Recentment hem tingut el cas dels alumnes que han tret més nota quan l’equip directiu de l’institut deien que les innovacions eren un fum. Clar, però per altra banda veus que les necessitats que té la societat et demanen gent amb més capacitat de resoldre problemes amb la creativitat, que demanen més interaccions amb els altres, que demanen estar oberts per repensar el que estàs acostumat a fer perquè sinó no te’n surts… Cada vegada hi ha més instituts que es preocupen per aquesta manera d’ensenyar.

 

Creus el professorat hauria d’oferir espais fora de l’aula?

La resposta seria sí, però jo quan parlem d’aula m’agrada més imaginar-me un grup d’alumnes que tens el teu càrrec, si treballes en equip millor, i és com una petita societat que en la qual tens l’encàrrec perquè aquesta petita societat es desenvolupi d’una forma profunda i potent. Això vol dir com fas viure als nens i les nenes processos d’aprenentatge autèntics i, per tant, que els facin saber coses concretes que els permetin prendre decisions per anar pel món. I al dir coses concretes em refereixo, per exemple, a llegir literatura o a ser un bon calculador, coses d’aquest estil. També ha poder entendre l’altre. I que estiguin vinculades a la realitat. Si fas que un dels leitmotiv del que passi en aquests grups d’alumnes estigui vinculats a la realitat, l’escola o l’aula ja no són 4 parets sinó que és el món, és la vida. Per exemple, ja fa uns quants anys amb els meus alumnes arrel d’uns debats que vam tenir vam acabar fent una maqueta d’una plaça que teníem davant de l’escola. Clar, vam passar moltes hores a la plaça, més que a l’aula.

 

En relació a la formació què has fet a l’Escola d’Estiu on has fet dibuixar als mestres el seu espai ideal, tu com dibuixaries el teu?

Quan era estudiant de magisteri m’imaginava que la meva aula seria una carro i que rondaríem per unes quantes poblacions i tornaríem. Són imatges d’aquestes d’estudiant de magisteri, ara ja estic jubilat, imagina’t si fa anys d’això. Per mi l’espai ha de ser un espai construït per la gent que l’habita, per tant, pels alumnes i pels mestres. Un espai lliure d’opressions, violències i que permeti i incentivi la generació d’idees, el debat, la reflexió. És un espai que té quatre parets, perquè necessitem estar a vegades recollits, però també és un espai que no té cap paret perquè podem sortir fora a viure experiències i recollir coses.

 

Creus que s’assemblaria, en algun punt, amb el que dibuixarien els teus alumnes?

Home, a mi m’agradaria que sí. Fins i tot li vaig dir a un alumne dels que jo tenia, que ara ja són grans amb carrera universitària i tot: “Per què no vens dilluns que faig això?” i justament havia marxat de viatge, sinó hauríem pogut veure això. A mi em fa la sensació que bastants alumnes dels que van viure en aquell període… jo voldria creure que sí, que coincidiríem en això. Bé, coincidir, la idea seria si tenen algun record de com van viure ells l’espai i jo crec que ells van viure un espai de llibertat.

 

Hauríem de canviar la concepció del temps a l’aula?

Totalment. El temps no és una cosa exterior a nosaltres però alhora sí que es veritat que té una part social perquè puguis sincronitzar amb els altres. Però, per exemple, si el temps és compartimentar coneixements, si el temps és compartimentar persones, si el temps és deixar de fer coses perquè no tindrem tens per fer-les, jo crec que sí que necessitem una revisió profunda. Bàsicament el temps, a part d’aquest tema de sincronització que ens permet treballar socialment, és també un constructe social i personal. I, per tant, que triguem més o menys temps o que aprenguem a fer servir més o menys temps per fer una determinada cosa primera, és una cosa que s’hauria d’aprendre per part de l’alumnat. Jo vaig fugir sempre de compartimentar les àrees de coneixement, allò típic dels horaris. A primària a mi això m’era més fàcil fer-ho, a secundària sé que és més difícil, hi ha instituts que ja ho estan fent i té a veure amb les renovacions que s’han de fer.

Associa't!

Vols ser soci/a o subscriptor/a de Rosa Sensat i tenir descompte en formacions i accés a tots els nostres continguts i recursos?
Fes-te'n ara!