Eulàlia Bosch: “Una obra d’art et porta a un registre interior tan profund que et fa la impressió que allò ha estat fet per a tu”

 

  • Professora de filosofia, membre del grup que va fundar l’Institut de Recerca per a l’Ensenyament de la filosofia, curadora d’exposicions i autora d’articles i llibres com Qui educa a qui? o Un lloc anomenat escola. Quin és el perquè d’Eulàlia Bosch en el seu fer de professora de filosofia? D’on ve la teva vocació?

Jo sóc el resultat de moltes coses. Sóc el resultat de tot el que ha viscut la gent abans que jo de la meva família i del meu entorn, del meu barri, de l’escola a la qual vaig anar i de la relació que he mantingut amb la gent al llarg de la meva vida professional. Sóc també el resultat de les meves pors, dels meus desitjos i de les meves intuïcions. 

La idea de respondre a la meva identitat la faria en els termes en els quals parla la física de si mateixa avui dia: elements que es van trobant, alimentant-se, xocant entre ells i separant-se. Cada moment de la meva identitat és una mica diferent un moment abans i un moment després, però he anat mantenint un tronc comú d’interès amb la idea de seguir-li la pista a la filosofia i al desig de la humanitat de trobar el seu lloc a aquesta vida que ens ha estat donada.

 

  • Després de més d’un any de confinaments, unes setmanes més dures, altres més laxes, com és de necessari tornar a portar l’art a la vida dels nens?

Ho és exactament d’important a com ho era abans. Accedir al patrimoni artístic és un dret que tothom té. És el lligam entre el passat i l’ara, un patrimoni que s’ha anat acumulant. Aquesta acumulació no és més que el desig que arribi a la pròxima generació la mateixa capacitat per innovar que hem tingut nosaltres, perquè no es pot innovar en un terreny desconegut.

Aleshores, les arts ens han estat necessàries des de sempre, com ho ha estat la ciència. Tot allò que reunim en el patrimoni adquirit i ens permet fer peu en ell per seguir endavant. 

La crisi de la pandèmia és només un fet cultural que ja s’ha donat de tant en tant durant la història de la humanitat, com hi ha hagut pestes i altres epidèmies. En aquests moments, les arts són tan necessàries a com ho eren abans i el que és necessari de veritat és preservar la seva salut.

La Covid-19 no ha sigut un període més difícil com ho és la gran quantitat de guerres que hi ha en el món actualment. Guerres en les quals es mata a la gent, es perden les seves il·lusions i es destrueix el seu patrimoni, com així ho hem vist a l’Orient Pròxim en els últims anys i en aquest cas tots hi perdem.

 

  • I què passaria si no ho fem, si no portem l’art als nens i els mostrem com expressar-se?

Un mateix s’ha d’imaginar que als nens de les escoles o als mateixos fills no els hi ofereixes cap cançó, cap conte, cap dibuix, cap llapis de color. Que no els hi permetis ballar, que no els hi ensenyis pel·lícules, que no els portis mai al teatre o a un espectacle de dansa. Què et queda?

Tot és al paquet que donem als nens petits, a casa i a l’escola. A més a més els hi donem regularment, cada dia els hi diem de fer un dibuix, cada dia els expliquem un conte abans d’anar a dormir, cada dia fem alguna cosa amb ells. Això és el que els permet créixer, sense l’art, no hi ha res més enllà del simple fet de no morir-se si menges regularment. Però una cosa és menjar i una altra ben diferent és alimentar-se.

 

  • Què passaria si els nens i joves deixessin de fer i de fer-se preguntes sobre el món que els envolta?

No podem fer-nos aquestes preguntes perquè està dintre de la nostra pròpia configuració el qüestionament. Des dels inicis de la humanitat que sempre ens ho qüestionem tot i avui dia aquest acte impregna el nostre entorn. 

Per un nounat, l’única possibilitat de supervivència és confiar en la seva curiositat i intentar respondre a les seves preguntes, perquè no som ni els animals més forts, ni els més grans, ni els més sagaços, ni tenim cap habilitat única per sobreviure, com volar. En canvi tenim una eina que ens pot permetre el que els lleons els hi permet la seva força o a les gaseles la seva rapidesa per sobreviure: el qüestionament. No és una eina que vingui de més a més, la portem integrada en nosaltres mateixos. 

El problema no és tan què passaria si no ens féssim preguntes, sinó què passa quan organitzem una societat en la qual impedim les preguntes perquè les respostes venen abans. En termes escolars també passa, que sovint saps primer la resposta que la pregunta a la qual dóna resposta.

 

  • Com les obres d’art ens ajuden a conèixer-nos a nosaltres mateixos?

Ens ajuden perquè ens sorprenen. Perquè et porta a un registre interior tan profund que et fa la impressió que allò ha estat fet per a tu i per a ningú més. En aquest sentit, res no fa preveure què mourà la teva curiositat de forma tan poderosa.

Gairebé ningú pot deixar aquest món sense haver passat per un moment altament sorprenent, sigui per una peça o acte cultural o pel mateix món físic. Qui no ha passat un segon admirant una tempesta, una muntanya, la Lluna o les estrelles. És a dir, que la seva curiositat no hagi sigut provocada i atreta.

 

  • La filosofia sempre ha sigut una de les assignatures que més ferida ha quedat degut als canvis en les diferents lleis de l’educació. Has vist que aquests canvis hagin afectat als alumnes i a la societat?

Una cosa és la filosofia i una altra cosa és fer de la filosofia una assignatura. A vegades transformar alguna cosa en una assignatura és un bé de Déu, altres és un desastre, no es pot preveure anticipadament. 

Crec que la filosofia és tenir articulat tot aquest qüestionament humà que ve de molt lluny explicat en petites històries aquí i allà. Tots ens podem sentir identificats amb la filosofia perquè també nosaltres ens preguntem per nosaltres mateixos, per qui som, d’on venim, per què se’ns moren els amics o què és el que passarà amb nosaltres en morir-nos.

Totes les persones es fan aquestes preguntes i la filosofia no pretén tancar-les, sinó trobar-les-hi un niu on puguin treballar-se fins que les pors es transformen en certes formes de comprensió que ens permeten anar vivint.

Amb aquest objectiu, donar filosofia a l’escola em sembla fonamental i el projecte en el qual he treballat per oferir-la començant pels nens més petits té unes virtuts que, segons jo em vaig fent gran, més grans les veig. Només els nens de quatre, cinc, sis i set anys són els que fan les preguntes directament sense cap mena de vel, només perquè els hi surt de dintre.

Quan una nena em diu “quan em mori que ningú em tanqui els ulls perquè vull trobar l’àvia”, que se li acaba de morir, parla d’un pensament recurrent sobre l’eternitat i la frustració de no poder ser eterns d’una manera molt difícil de ser millorada.

Fer filosofia a la primària no és programar una assignatura de filosofia, és tenir un mestre que escolti i passi la idea que una pregunta que encara no ha arribat a la seva resposta, no per això deixa de ser una bona pregunta. Això és oferir la filosofia.

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?
Fes-ho ara!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!