Gràcies Lou

El desembre de 1999, vàrem coincidir en el Congrés Anual de la TASH (Associació Americana per a la defensa dels drets humans i socials)  a Chicago. Des de 1975 és la principal organització professional, de recerca i defensa de la millora de la qualitat de vida de les persones amb discapacitats greus als Estats Units. Sortosament no era un hivern massa fred i preocupaven més, en general i de forma gairebé obsessiva,  les conseqüències de l’efecte 2000 en els sistemes informàtics.  

Tot apuntava que els diferents sistemes no serien capaços d’interpretar els dos zeros en clau de futur i conseqüentment ens retrotraurien a l’any 1900- ara d’entabanar en diuen “fake news”- ; ningú pensava que el fet veritablement disruptiu- el gran cigne negre-   tingué lloc dos anys després amb els atemptats que van fer caure les torres bessones i un bon tros de les llibertats i drets fonamentals que han acabat d’esbotzar-se enmig d’aquesta pandèmia biològica i  moral que encara ens toca viure. Drets que enclouen, també  els d’una educació inclusiva, tan ben recollida en la Convenció i en els ODS – 2030 de Nacions Unides.

Entre sessió i sessió  dins del Hilton and Towers – no m’acabava de creure que allí s’hi havia rodat “the fugitive” del Harrison Ford amb el qual en Lu hi tenia una certa retirada- , vam compartir idees i sobre tot algun somni. De fet vaig acabar d’entendre que aquella escola de la diversitat on les identitats s’havien d’anar teixint des de la interacció, el diàleg, el coneixement compartit i el respecte,  tenia alguns fonaments nítids i irrefutables. 

Tots els nens i nenes amb discapacitats haurien d’anar a l’escola que la seva família hagués escollit per a ells en cas de no tenir la condició de discapacitat. Amb aquesta argumentació rebatíem falsos debats i discussions bizantines que no portaven enlloc, deixant clar que la discriminació i el prejudici, malgrat ser molt subtils,  tenen unes raons contraries a dret.  

Pensant en la realitat de casa nostra d’aleshores jo defensava una Escola d’Educació Especial transformadora i evolutiva i en Lou feia 20 anys que les considerava uns serveis segregats que havien de desaparèixer….reblava que tampoc havia de ser un lloc per a alumnat amb condicions de discapacitat més greu. La segregació no entén de graus ni de categories ni d’ordres.  Certament tenia un estil persuasiu, senzill i eloqüent que va transmetre a centenars de docents i professors com l’Andrea Ruppar, Alison Ford, Jack Jorgensen, l’Alice Udvari-Solner o la nostra Carme Sala i Sureda. 

Em va inspirar un conjunt de principis que avui sembla que s’hagin difuminat i que habiten el cor d’un sistema educatiu innovador i transformador. Clar i ras: 

  • Per tal d’evitar situacions d’aparcament i segregació interna dins l’aula, cal un Pla Individualitzat que orienti tota l’acció interactiva i participativa en el camí de l’aprenentatge amb els suports adequats. 

 

  • Per gaudir d’una societat on tothom hi tingui el seu lloc, cal començar des de la pròpia escola, de ben petits, des de l’heterogeneïtat i amb una proporcionalitat entre el nombre d’alumnes i els recursos a disposició. No només volem una escola inclusiva, la volem d’antesala i projectada a una societat més justa i equitativa, plena de valors, actituds i mirades que només tenen els nens.  Parlava fa més de 25 anys d’un 1% d’alumnes amb necessitats educatives de suport més interns a cada aula i sinó fora possible, un màxim de 2.

 

  • No oblidar mai que la praxi educativa exigeix una adequació a l’edat cronològica- enganxar gomets per a passar el temps amb alumnat de secundària o de primària seria una pèssima opció didàctica-  i que han de prevaldre criteris de funcionalitat, ja que com més autonomia, com més coses faci l’alumne per ell mateix i sense suport, més se’l valorarà i respectarà.

 

  • Finalment em va captivar la seva prova del nou quan afirmava que si un conductor d’autobús, un manobre , un fuster, una metgessa, un arquitecte, una mestra, un llauner, un sastre, un polític, etc,  havien pogut tenir la sort de compartir l’escola, de ben petits,  amb d’altres companys amb condicions de salut o discapacitat importants; garantiríem comunitats més justes i preparades per a moments d’adversitat.

 

  • Els entorns educatius on les persones amb discapacitats interaccionen, exerceixen  una influència decisiva en relació a on passaran les seves vides post educatives . La segregació- no ens enganyem- engendra segregació; i quan derivem alumnat cap a centres específics, se’ls està negant l’oportunitat  de demostrar a la resta de la comunitat que poden desenvolupar-se en entorns i activitats no especials ( aleshores en dèiem integrats) . Les companyes sense limitacions i restriccions tan importants, ni els coneixeran, no  els entendran i freqüentment en tindran una impressió negativa que desvetllarà pors en les famílies i els contribuents – sense veure l’enorme retorn social- assumiran que és millor que estiguin en entorns més enretirats.  

 

Lou Brown – un dels acadèmics i defensors més influents de l’alumnat amb discapacitats greus i autèntic revolucionari en el camp de l’educació especial- va morir fa un parell de mesos. Fou membre fundador juntament amb Norris Haring i Wayne Sailor de la TASH. Va passar 34 anys al Departament de Psicologia , Rehabilitació i Educació Especial de la Universitat de Wisconsin i fou professor convidat de nombroses universitats d’Estats Units i d’Europa. Va ser als anys setanta quan Brown va demanar la fi dels serveis segregats per a persones amb discapacitat: una visió que es va considerar extrema tant en el seu moment com durant bona part de la seva carrera. Avui, però, a causa del seu lideratge inflexible al llarg de tota la seva vida  , la possibilitat d’anar a una Escola ordinària ja és un DRET!!! , ara només cal exercir-lo. Preparem-nos bé que val la pena endinsar-nos hi.

Gràcies de nou 

STTL

 

Efren Carbonell i Paret |
Director de la Fundació ASPASIM

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!