Davant la crisi estructural que pateix el sistema educatiu català, volem aportar el nostre punt de vista i la nostra experiència en el camí cap a la millora, des de l’expertesa de les docents feministes. Amb la perspectiva feminista podrem treballar de forma globalitzada conceptes com el benestar emocional de l’alumnat, l’educació sexual integral, l’educació antibel·licista i per la pau, l’exercici real de drets o la prevenció de les violències masclistes. Per tal de desenvolupar i concretar el Dret a l’Educació i de no deixar cap persona enrere creiem fonamental assegurar, a través de la formació inicial i de la permanent, que tot el professorat estigui en condicions de dur a terme pràctiques educatives que incorporin la perspectiva de gènere i l’educació feminista, tal com exigeix el Nou Currículum.
L’educació no és educació si no assegurem que totes les persones puguin sentir que el centre és seu, que el sentit de pertinença no estigui limitat per les barreres materials i simbòliques que dicten els prejudicis, les falses creences i els posicionaments conservadors i involucionistes. Infants i joves, famílies, professorat i tota la comunitat educativa ha de poder encaixar en els nostres centres educatius.
Les persones docents hem de buscar referents i models que obrin els espais que la pròpia societat tanca.
Pensem que les escoles i instituts del país podrien ser la llavor de canvi contra les injustícies que moltes persones pateixen perquè estan fora de la norma, d’allò normal, del que és normatiu.
El sistema educatiu ha de garantir que tot l’alumnat, tot el professorat i totes les famílies se sentin lliures d’expressar-se tal com són, sense patir cap violència.
Una professora d’educació secundària diu: Dates assenyalades com el 8 de març et donen l’oportunitat de fer un retorn mental als dotze mesos que han passat des de la darrera efemèride. És aquest recorregut, mes a mes, que m’obliga a fer una reflexió personal referent als canvis en perspectiva de gènere en la meva vida personal i professional. Malauradament, en aquest balanç veig que els resultats no són gens edificants. En les meves relacions personals sí que he pogut percebre algun petit canvi però aquesta circumstància és pràcticament imperceptible en el meu dia a dia a l’institut.
Continuo sentint la diferència de tracte per part de tot l’alumnat si soc jo que faig classe o si és el meu company qui és dins l’aula. Persisteixen en els adolescents nois aquells gestos corporals, facials i sonors de menyspreu a mesura que arriben els cursos superiors quan treballem personatges femenins. Espais com vestíbuls, passadissos i patis continuen sent fortament masculinitzats. Per altre costat, els currículums de la gran majoria de matèries continuen sent els mateixos de fa anys. Moltes coses haurien de canviar perquè el Decret sobre el Nou Currículum, que introdueix de forma obligatòria la perspectiva de gènere, i l’experiència de desenes d’anys d’accions en matèria de coeducació a Catalunya ens permetessin parlar de centres educatius feministes.
Una altra professora d’educació infantil expressa: Al voltant del 8M m’han passat pel cap vàries idees, des de les feines de cures que fan les dones migrades a les contradiccions en què ens trobem quan comencem a obrir la mirada i adonar-nos de com nosaltres mateixes en ocasions reproduint els mandats del sistema (què difícil és la desconstrucció! i què difícil la coherència entre les idees i els fets!).
Pensem que aquest exercici d’autorevisió l’hem de fer de manera permanent.
Totes les persones hem estat socialitzades en un sistema de privilegis i opressions, totes hem mamat d’una cultura que jerarquitza col·lectius i grups socials, totes hem interioritzat prejudicis dels que no som totalment conscients. Per això, som crítiques amb allò que ens envolta i som autocrítiques amb allò que fem. Creiem que no som culpables del que hem rebut encara que sí responsables de com exercim la nostra professió i de com ens relacionem. Potser seria aquest el principi, el pensament crític, que hauria de permear tota la vida dels centres.
Hem de transformar-nos per a transformar.
El 8 de març és una finestra de visibilitat per al treball que les docents feministes fem durant tot el curs, una possibilitat per manifestar les nostres reflexions i la nostra crítica des de l’experiència situada i una oportunitat per avançar cap a una societat i uns centres educatius que posin la vida en el centre.
