Infància i confinament

No es tracta de posar la mirada en “ens tenen tancats” sinó en posar l’accent  en un “estem protegint-nos els uns als altres”, “estem tenint cura els uns dels altres”. I aquest és el valor que amb el nostre exemple transmetem als infants en aquests dies tan durs que ens ha tocat viure.

Des de que es va iniciar l’Estat d’alarma hi ha hagut un debat constant sobre quin valor se li està donant a la infància en aquesta situació de confinament obligat per Decret.

Certament, les mesures que s’han pres no han contemplat com es mereix la petita infància. En canvi sí que hi ha hagut preocupació institucional que també social, per pensar en el currículum, en quants deures s’han d’enviar, quina dotació de dispositius electrònics s’han de fer arribar a un sector de famílies, en l’avaluació, etc… volent transformar les cases en aules, i a les famílies en mestres. 

Potser hauria estat suficient amb que els nostres polítics s’haguessin dignat a reconèixer davant de tothom, l’esforç que suposarà per a infants i joves aprendre a gestionar aquesta situació. 

De fet, tampoc sobta que les persones grans, no hagin tingut el reconeixement que mereixen en la gestió d’aquesta crisi. Aïllades dels seus éssers estimats en molts casos.

Algun dia s’hauria de tenir un debat sobre com la infància i la vellesa són tractades per les diferents polítiques.

El tractament que es fa des dels mitjans de comunicació també s’allunya del concepte d’infant que hauríem de tenir com a societat. Paraules com “sobreviure”, “resistir”, “aguantar”, “lidiar”…han estat titulars d’articles de textos que proposen mil i una activitats i recursos per a estar aquests dies a casa. 

L’ús d’aquest llenguatge ofereix un missatge ambigu en el que es pot arribar a interpretar que en certs moments no sabem què fer dels més petits de casa, com si fossin una molestia i les famílies no fóssim  capaces d’acompanyar-los en aquest nou camí. 

També es parla “de tenir tancats” els infants, de tenir-los “privats de llibertat“. Uns termes que potser no s’adeqüen a la situació de crisi sociosanitària que estem vivint a causa d’una pandèmia mundial, quan hi ha altres infants al món que sí estan privats de llibertats i drets essencials.

A molts ens sorgeix la pregunta de quines conseqüències tindrà aquest confinament en els nostres fills i les nostres filles. I és una pregunta lícita i responsable, però que ens continua projectant en el futur i no en l’aquí i l’ara. 

En alguns dels articles que s’han pogut llegir aquests dies, s’han aportat arguments que, tractant-los de forma compartimentada i no des d’una visió integral, poden generar pors, neguits i angoixes, abocant-nos a interpretacions temeroses amb allò que pugui succeir en quant a la parla, la llibertat de moviment, el caminar, etc…però això  no ens ajudarà a viure el dia a dia. 

L’infant neix amb la capacitat de parlar i ho farà si té algú que li parla i l’escolta. L’infant neix amb la capacitat de caminar, i ho farà per si mateix i sense ajuda, si té un adult aprop que li dona temps i espai. L’infant és moviment i depèn de nosaltres com a adults que tingui més o menys llibertat en els seus moviments, però en cap cas depèn de si està tancat o no a casa.

Si decidim quedar-nos amb els arguments de la por, deixarem d’ocupar-nos per preocupar-nos, o fins i tot podem paralitzar-nos  fent-nos perdre les oportunitats que el nou context ens pot posar a l’abast per viure en família.

Per a moltes persones aquesta situació està suposant un joc de malabars, i ens sembla que certs missatges poden afegir més pors i neguits que no ajudaran a transitar aquest confinament.

Hi ha molts textos que focalitzen en el fet de sortir o no sortir al carrer, i en tot allò que podem perdre però que no posen èmfasi en allò que SÍ tenim.I potser en els temps que estem vivint cal recordar-nos tots plegats, el que sí tenim i el que sí som.

I s’ha parlat molt de la necessitat dels infants de sortir al carrer, però poc de com estan vivint les tensions que es generen a casa perquè les pressions laborals i escolars són constants. És cert que molts infants són a casa amb la seva família, però com es gestiona fills, feina, deures, preocupacions familiars, econòmiques….Com estan vivint els infants que les seves famílies estiguin a casa presents físicament però treballant davant una pantalla i pendents d’un telèfon 7, 8, 9 hores al dia? Què fan els infants mentre els pares i les mares treballen? On són? Com viuen els infants que la seva família surti a treballar cada dia? I com viuen les famílies tota aquesta pressió que s’està generant?

Creiem que aquesta és també una reflexió que com a societat hem de poder fer. No es pot pretendre que hi hagi normalitat  en una situació no normal, i l’escola i el món laboral haurien de relaxar-se. El que ens hauríem de plantejar com a individus i com a societat és quin és l’impacte emocional que aquest confinament pot tenir en tots nosaltres.

 

Fer visible l’infant 

En aquest aquí i ara, el que necessita l’infant és seguretat en la relació, com diu Sonia Kliass en una xerrada que es pot trobar a Youtube (https://www.youtube.com/watch?v=8ow3aEuinzk) El que necessita per damunt de tot un infant en aquests moments és una casa on sentir-se segur (un espai quotidià) i la seva família que l’estima. Tota la resta ha canviat, i ens pertoca als adults donar-li l’establilitat i la seguretat que necessita per acceptar la nova situació, en la mesura que ens sigui possible, perquè els adults també estem desbordats, desconcertats i superats molts cops, per aquesta estat d’emergència.

Cert és que la infància és invisible per als qui governen en aquesta crisi. Si més no, pel concepte d’infant que molts tenim. Però en el fons, i en l’aquí i ara, en la proximitat i en el dia a dia, la responsabilitat de fer-los visibles és nostra. 

Potser és el moment que el adults ens aturem de forma real, per observar i identificar les nostres pròpies emocions, intentar comprendre-les i sobretot no caure en l’estat de xoc que ens pot paralitzar emocionalment. Potser és el moment de començar a pensar en aquelles coses que sí que podem fer.

Serà llavors quan podrem acompanyar els nostres fills i filles en aquesta pèrdua de rutines que ens aportaven a tots plegats la seguretat familiar necessària; acollint i deixant fluir les emocions i la seva incomoditat, moltes vegades mostrada a través d’alteracions en les rutines més quotidianes. 

Des de la senzillesa i l’empatia podem explicar i acompanyar aquesta situació, tan confusa com poc coneguda, transformant la conversa cap a la positivitat, donant pas a imaginar situacions boniques que es poden viure dins de casa, reordenant hàbits i rutines de tal manera que s’ajustin als nous horaris en família. On en una jornada hi càpiguen moments d’encontre, de joc, de tasques domèstiques, de lectura, de televisió però també de descans i perquè no d’avorriment. 

I confiem. Confiem que els infants són capaços d’ acceptar i entendre moltes situacions. Aquí és on també fem visible la imatge d’infant que cadascú de nosaltres tenim. Confiant i donant temps a nenes i nens per adaptar-se a la nova situació de la mateixa manera que ho haurem de fer nosaltres. Vivim els dies amb l’objectiu que el que recordin d’aquesta experiència, o el que recordem tots plegats, és el temps que vam passar junts, i com una societat sencera va ser capaç de cuidar-se els uns als altres. O potser no cal pensar en el que recordaran, i ens hem de centrar en el què volem que visquin i sentin cada dia, perquè això és el que ens connecta amb elles i ells.

I fem-los visibles també permetent-los no sentir-se bé, plorar, enrabiar-se,.. com també ho estem els adults. Ens amoïna molt que els nostres fills i filles pateixin, i amb tota l’estima del món, els estem negant el dret a no estar bé.  

Acompanyem i permetem que els infants desenvolupin la seva capacitat de resiliència. Mostrem de nou la seva confiança en ells. No podem reduir aquest confinament al fet  de no poder sortir al carrer, perquè l’infant és molt més que això.

Pensant-hi bé, només se’ns està demanant que estiguem a casa amb les persones a qui estimem. Una cosa que és senzilla de fer per als qui tenen aquesta sort.

Per això, en  aquest debat sobre flexibilitzar les mesures amb la petita infància, ens continua quedant abandonat aquell sector que es troba en situació de risc.

Aquest confinament està castigant a moltes famílies i a molts infants que ja vivien en una situació de vulnerabilitat, maltractaments o abús. I aquests sí que han quedat invisibilitzats.

S’ha de poder trobar una manera de poder acompanyar i donar oportunitats a aquestes famílies. I això sí corre pressa. Corre pressa des de fa més d’un mes.

El sistema ha de vetllar perquè tan ara, com després aquestes famílies tinguin garantides unes condicions dignes: d’espai, de relació, econòmiques, de suport mutu…Potser és en aquestes famílies en les que hem de pensar,  i trobar solucions adaptades a cada situació amb caràcter d’urgència.

També és moment de plantejar-se com pot viure el nen o la nena la sortida al carrer, durant un temps determinat i sota unes mesures de seguretat. Quina és la vivència que rebrà de tot això? Sortir amb mascareta, no poder tocar res, no poder anar al parc, no poder entrar a saludar a les botigues, no poder jugar amb altres infants, etc.. Quins sentiments se’n poden derivar de tot plegat?, quina tensió ens pot generar a nosaltres com a adults?. I llavors preguntar-nos com acompanyarem tot això. I per tant hem de reflexionar i preparar molt bé com han de ser les sortides al carrer, com acompanyarem els trajectes des de la responsabilitat, i com acollirem la tornada a casa. Tornar a posar l’èmfasi en tot allò que sí que podrem fer quan sortim. I sobretot, torna a ser temps d’escoltar l’infant per ser capaços d’acceptar un “no vull sortir”. 

 

Infància i societat

Estem en una situació extraordinària, nova, desconeguda. No podem i no hem d’obviar que estem en un estat d’emergència per una pandèmia mundial. 

Estem d’acord en que els drets s’han de reivindicar, en aquest cas els de la infància, i haurem de fer una valoració de com s’ha anat intervenint, demanant responsabilitats si és necessari. Però no podem quedar-nos només en aquesta reivindicació quan el que estem vivint és tan greu. Les nostres persones grans estan morint soles, en unes condicions que ens haurien d’avergonyir com a societat.  No podem desvincular una cosa de l’altra.

I esperem que s’entengui d’una vegada per totes que les retallades socials de la darrera dècada no han fet més que agreujar aquesta situació nouvinguda. En aquests moments de confinament estem patint doblement  les conseqüències de totes les males decisions que es van prendre respecte la sanitat pública i les privatitzacions.

Ara nosaltres com a individus i com a societat som part activa d’aquest engranatge i per tant, podem ajudar a ser part del problema o bé part de la solució. És el nostre deure com a famílies, però també la nostra responsabilitat com a individus d’una societat que està en un estat d’emergència. 

I més enllà del debat de si les mesures preses són encertades o no, que no ens pertoca a nosaltres qüestionar, hi ha un valor de fons sobre el que s’hauria de reflexionar.

Quedar-nos a casa infants i famílies per protegir a un sector de la població, té un valor social. Sortir al carrer seguint les mesures indicades, té un valor social, de responsabilitat vers els altres.

En les nostres accions hi ha un valor ètic que ens identifica com a individus d’una societat en la que vivim. No es tracta de posar la mirada en “ens tenen tancats” si no en posar l’accent  en un “estem protegint-nos els uns als altres”, “estem tenint cura els uns dels altres”. I aquest és el valor que amb el nostre exemple transmetem als infants en aquests dies tan durs que ens ha tocat viure. Un valor vinculat als drets, però també als deures que com a ciutadanes i ciutadans tenim en pro del benestar comú.

 

Dori Anglada, mestra d’educació infantil a les escoles bressol de l’Ajuntament de Barcelona

Eva Jansà, mestra d’educació infantil a les escoles bressol de l’Ajuntament de Barcelona, i membre de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

Eva Sargatal, mestra d’escola bressol i formadora de mestres. Membre de l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

 

Enllaços d’interès: https://tetaaporter.com/2020/03/29/transitar-el-confinamiento-con-ninos-y-ninas-pequenos/

https://diarieducacio.cat/el-coronavirus-no-es-igual-per-tothom/

https://faros.hsjdbcn.org/es/articulo/7-cs-desarrollar-resiliencia-ninos

https://www.rosasensat.org/conversa-amb-david-bueno-per-que-no-podem-decidir-amb-por-que-en-diu-la-neuroeducacio/

 

Relacionats

Et necessitem: associa't!
Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!