«L’adolescent és un subjecte interrogador que fa preguntes que els adults hem d’intentar respondre»

«Estima’m quan menys ho mereixi… perquè és quan més ho necessito» a més d’un bon títol és una frase real?

Els adolescents viuen en l’enorme contradicció d’intentar ser ells i elles i de provocar els adults, però alhora pensen que si l’armen massa potser passaran d’ells. Viuen en aquesta contradicció de dir «Fes el favor de deixar-me en pau, però no m’abandonis». Una contradicció que des del punt de vista de l’adult suposa pensar: «Tot el que he invertit en aquest fill o filla i ara no m’ho agraeix, no em fa petons, passa de mi.» L’adult ha de descobrir que darrere de la duresa hi ha un fill o una filla que encara necessita petons, però petons d’un altre estil que no sempre sabem fer.

Però, com tu mateix dius, en aquesta etapa vital la confrontació és el seu estat natural…

Sí, el més raonable és que trobem un noi o una noia que vulgui negar l’adult, confrontar-se a l’adult, esperar-lo quan arribi a casa per ficar-se amb ell, perquè és la manera de mostrar que existeix i que ja no és la criatura que era, de fer-nos veure que és gran, mentre que nosaltres continuem veient-lo encara petit i immadur.

Existeix realment un món adolescent?

És clar, però hauríem de parlar de mons adolescents, perquè no és un món únic, sinó divers, un món segons la idea adolescent en què l’adult no pot ser-hi, no pot entendre’l, l’adult és secundari, perquè primer són els meus amics… En tot cas, l’adult és un carrossa que ha viscut una etapa que no és la seva. És un món on se senten singulars i diferents, que no vol dir de cap manera que l’adult no l’hagi de comprendre: tot al contrari, ha d’estar contínuament mirant-lo i dir-li «M’interessa el teu món».

Algú podria pensar que el teu darrer llibre és un llibre de receptes sobre com tractar els adolescents.

Podria pensar-se això, però realment és un manual de suggeriments per pensar. És com una mena de guia, un intent de fer veure als adults la vida dels adolescents, dels seus fills i filles, des de la seva perspectiva, la perspectiva adolescent.

Darrere de la duresa hi ha un fill o una filla que encara necessita petons, però petons d’un altre estil que no sempre sabem fer.

Però sí que hi ha receptes al llibre. Per exemple, quan proposes tretze arguments que podem utilitzar per donar motius als nostres fills i filles adolescents per anar a l’institut…

És clar, perquè l’adolescent no deixa de ser un subjecte interrogador que fa preguntes, i tu com a adult una vegada pots dir «no ho sé», i fins i tot dues, però al final si ens fan preguntes com «per què he d’anar demà a l’escola a escoltar un tio plasta que em parla sobre les fricatives» els hem de poder contestar. La tendència de l’adult és repetir el que li van explicar a ell, però si repetim el que ens van dir els nostres pares ens estarem equivocant, perquè els temps han canviat, i molt. Al final els has de donar respostes que entenguin.

Camila Arigón

Permet-me que te’n llisti algunes, d’aquestes respostes… «Si quan s’acabi l’escola saps més, és possible que t’explotin menys», o «Anar a l’institut també serveix perquè et donin un títol que et permetrà seguir estudiant sense que t’arraconin a la societat», i encara una altra: «És possible que vulguis ser com diuen els youtubers o actuar com et diuen els que manen, però potser t’estimes més aprendre a pensar i tenir criteri propi». No els devem estar adoctrinant?

Potser sí… L’adult quan es relaciona amb l’adolescent, sigui el pare o la mare o el professor o la professora, no deixa de traspassar-li una manera d’entendre la vida, i si d’això se’n diu adoctrinar doncs adoctrinem, tot i que penso que adoctrinar seria si li diguéssim que aquesta és l’única manera d’organitzar la vida, o la millor de totes les possibles, o que no pot dubtar o construir la seva.

Per exemple, si li dic que és millor que tingui un títol perquè si no es trobarà gent que li dirà que és un tonto perquè no el té i jo el que vull és estalviar-li aquest patiment, doncs he de poder respondre-li. Això és adoctrinar? No ho crec. Encara que sempre intentem vendre una manera d’entendre la vida, adoctrinar és quan intentem imposar aquesta forma de vida, quan volem que el nostre fill o filla sigui com nosaltres i no deixem que pugui canviar d’opció de vida.

I potser no els estem malcriant, amb tants miraments i tanta psicologia? A la nostra època els nostres pares no en van tenir tants, de miraments, oi?

Els que hem vist com el batxillerat d’abans matxacava com a mínim un terç de cada generació, els que hem vist com molts d’aquests xavals renunciaven a saber més i han estat víctimes de partits conservadors i de sectes plenes de dogmes, hem de dir: «Atenció, vostè va sortir bé perquè ho va poder suportar…»

No és un problema de miraments sinó de no privar-los d’aquelles oportunitats i aquells estímuls, de l’accés a experiències i vivències que sabem que són determinants en la vida dels adolescents.

És veritat que l’adolescència és una etapa relativament recent?

L’adolescència neix cap als anys setanta i vuitanta, quan el sistema ja no necessita explotar tan d’hora, no necessita mà d’obra tan jove, i apareix un buit que cal omplir.

I ja ens hi hem adaptat completament?

En això hi ha dues qüestions. Una, que la societat adulta encara no s’ha adequat al fet que portem tres dècades d’adolescència: els adults encara ens preguntem per a què serveix, i mentrestant tots els nois i noies han anat aprenent per si sols el que significa ser adolescent.

És llavors que els joves es plantegen què fan, i algú els diu que s’han de dedicar a ser adolescents. I aquest ser adolescent vol dir: i ara com omplim el temps? Com omple el temps un adolescent que no tenia previst ser-ho?

Amb consum?

També. A poc a poc arriba aquesta societat de la comunicació, dels mòbils, dels videojocs, de la imatge, de les tribus, i aquesta vida adolescent s’acaba d’omplir d’adolescència. I a més una part dels adults han descobert que és un gran mercat. En definitiva, és una etapa socialment construïda, i ens hem de preocupar seriosament de dotar-la de contingut.

I hauria de ser una etapa «obligatòria»?

L’única etapa obligatòria és la pubertat. L’adolescència és, repeteixo, una etapa socialment construïda, com la tercera o la quarta edat. Jo amb setanta anys en quina etapa de la vida estic? En l’adolescència passa això mateix, perquè és una etapa que hem construït nosaltres, l’hem escolaritzat, i hi hem introduït possibilitats creatives, de comunicació… hi hem anat introduint contingut, però tot i així continua sent una etapa bastant buida, d’orfandat adulta.

Els nostres adolescents són, sobretot, els adolescents del benestar?

Sí, però també hi ha una adolescència empobrida. Fins ara l’adolescència es donava amb diners i sense l’obligació de treballar. El problema de tenir una adolescència universal i obligatòria entre nosaltres ve quan apareix la segona gran crisi econòmica i aboca molts nois i noies, que eren ciutadans consumidors, a ser simplement subjectes sense cap possibilitat de consum.

Avui tenim un gran repte, que és què fem amb els adolescents de les generacions de la recessió, els que només han viscut la crisi econòmica i social en una societat on ser adolescent comporta viure en el consum, en el benestar, però ara aquest benestar no està al seu abast. En aquesta situació és molt difícil vendre’ls que poden formar part d’una societat que, de fet, els està excloent econòmicament i socialment.

Al sistema productiu li continua interessant mantenir aquests joves adolescents sense fer res… ara com a ni-nis?

Sí, com una mena d’aparcament. L’adolescència passa de ser una sala d’espera per convertir-se en una sala d’estar. Els poders van decorant aquesta sala d’estar, i no plantegen cap tipus de porta de sortida ni cap idea. Els diuen: «Estigue’t aquí i fes el favor de no molestar gaire.»

I l’adolescència hauria de tornar a ser una sala d’espera?

L’adolescència és una etapa molt singular i important per a l’adquisició d’un seguit de competències humanes, però alhora també és una etapa per a l’educació emocional, és el temps dels canvis emocionals. Ara tenen temps per mirar-se el melic emocional, tenen temps per pensar què és el que estan sentint, i per tant hem d’ajudar-los perquè puguin gestionar millor els seus sentiments i afectes.

És una etapa clau per bellugar-se i relacionar-se amb el diferent, per assumir que hi ha moltes maneres de ser persona i de ser ciutadà. És clau també des del punt de vista polític i per entendre la societat. Els nois i noies han d’aprendre en el pensament crític. És, en definitiva, una etapa d’oportunitats que hem creat i que hauríem de saber utilitzar per fer millors persones.

Però no hi ha una sola adolescència…

Certament, a mi sempre m’ha voltat pel cap la pregunta de per què són diferents. Què és el que els fa diferents. Primer, la desigualtat social. En realitat tu pots ser adolescent, sí, però només ho pots ser d’una determinada manera en funció de la classe social en què estiguis.

Tu no pots accedir a determinades adolescències perquè comporten tenir diners, relacions, discursos familiars. La desigualtat social fa que hi hagi grans desigualtats en l’adolescència.

L’altra diferència ve per amb qui convius. O convius amb adolescències diferents o estàs condemnat a ser d’una determinada manera adolescent. Un gueto escolar a secundària és, més enllà de les dificultats o els èxits escolars, un problema sobre amb qui s’està construint aquesta adolescència, amb qui interactua l’adolescent, perquè si només té un model marginal acabarà sent una persona marginada, però si té com a mínim tres, quatre o cinc adolescències diverses al seu costat anirà provant fins que trobi la seva.

Llavors, quan les famílies o els mestres intenten que tots els adolescents segueixin unes mateixes pautes s’estan equivocant?

Els pares i els mestres que demanen homegeneïtat s’estan equivocant, perquè l’única clau és interactuar amb formes diferents de coneixement, de saber. Finalment, l’adolescent és diferent en la mesura que rep unes respostes o unes altres en funció de com la societat tolera determinades reaccions o respostes adultes. En conclusió: la millor manera és que convisquin en la diversitat i que els adults tinguem la dosi necessària de paciència per no aplicar sempre la mateixa resposta a totes les situacions.

Una part del llibre la dediques a parlar de la Secundària, i afirmes que “la distància entre el món adolescent i el món adult té la màxima expressió en les aules de secundària”. Fort, no?

El pas de la Primària a la Secundària aguditza l’academicisme del sistema educatiu. Si pensem que l’escola ha d’estar sempre pròxima a la vida de l’infant, quan s’arriba a l’adolescència els estudis són cada cop més academicisme, i a mesura que anem fent lleis cada nova llei aguditza encara més la idea que s’ha d’ensenyar un suposat currículum que se suposa que han d’aprendre els adolescents. I els agents que estan a l’escola són professors i professores que ensenyen allò que els diu el currículum. Però on queda l’Instagram, on queda la vida? I això ho hem de resoldre, si no no resoldrem el problema d’aquest 30 o 40 per cent d’adolescents que surten de l’institut odiant l’aprenentatge.

Pretendre que l’escola sigui analògica mentre que la vida adolescent és digital és afegir un motiu més de conflicte i d’inutilitat al sistema

Doncs com ha de ser una escola/institut que aculli i eduqui adolescents diversos i crítics?

Al llibre hi ha un seguit de recomanacions, però en resum hauria de ser un lloc que se’l sentissin seu, que no estigués organitzat només amb criteris d’adults, que algun dels aprenentatges del currículum tingués alguna significació i algun atractiu per a ells, que hi hagués adults «enrotllats» a l’institut. I, sobretot, cal que revisem seriosament les didàctiques, perquè actualment la Secundària és el període més academicista de tot el sistema educatiu. Si bé és cert que sempre hi ha qui ho suporta, enmig de la terra de ningú ens anem deixant massa ferits, especialment nois i noies que tenen pocs recursos en el seu entorn familiar i en la seva realitat social. Tenir èxit en el món de l’escola és clau per tenir èxit vital i social.

Ha de ser una escola/institut que prohibeixi l’ús dels mòbils, com han fet recentment per llei a França?

Em sorprèn molt que una llei d’aquest tipus l’hagin fet a França, perquè trobo que és errònia. Podem discutir si han de portar el mòbil o la tablet, o si han d’utilitzar la de l’escola, però el que no podem discutir és que avui s’educa en digital, som en digital, i bona part de l’educació i l’aprenentatge està en digital. Pretendre que l’escola sigui analògica mentre que la vida adolescent és digital és afegir un motiu més de conflicte i d’inutilitat al sistema.

Bé, acabem. Aquest és el teu darrer llibre adolescent? El teu testament adolescent?

Ep, no he dit que no escriuré més d’adolescents, el que he dit és que no escriuré més llibres sobre l’adolescència. És clar que continuaré escrivint articles sobre adolescents, perquè en un article pots equivocar-te, el problema és fer un llibre sobre una realitat que canvia tan ràpidament, acceleradament i que pugui arribar a aplicar clixés ja passats de moda. Però podeu estar segurs que continuaré sent, com fins ara, apòstol dels adolescents.

Moltes gràcies, Jaume, per acompanyar tan bé les vides adolescents, i també per acompanyar-nos a nosaltres, els adults, durant tants anys en l’extraordinària, emocionant i rejovenidora aventura de conviure amb els nostres «encantadorament insuportables adolescents».

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues
Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Escoles/Universitats amigues

Ets un centre educatiu que vol participar i cooperar amb equips de mestres compromesos amb la millora de l’educació a Catalunya?
Associa't i forma part de la xarxa!