Mirada estràbica

Em dic Jan Garrido, soc educador social, terapeuta Gestalt i canto al grup de música Xiula.

«Mirada estràbica» és una cançó del nostre darrer disc.

Quan el Rikki Arjuna, cantant també de Xiula, la va compondre i ens la va ensenyar per primer cop al nostre estudi de gravació, ens vam posar a plorar tots els que hi érem. Ens va sacsejar l’ànima, literalment. Aquella cançó tenia una sensibilitat fora del normal, ens va tocar a un lloc molt profund. I encara avui és difícil escoltar-la i que no s’escapin les llàgrimes. Què té que la fa tan especial? Com pot emocionar tant?

Ja els primers versos amb el piano de la Clara Peya («El Jaume té dues mames i quan li agafa la vergonya s’amaga entre les seves cames, l’Esther va néixer amb un sol braç, però l’hauries de veure com n’és de bona fent gimnàs…») posen la pell de gallina. A mesura que la cançó avança es van esmentant noms de nens i nenes amb les seves característiques que els fan especials, un rere l’altre, fins al colofó final. Alguns els coneixem, d’altres els hem anat coneixent, i després hi ha la Lluna.

Al sortit el disc i la cançó, ens va passar el que mai ens havia passat. Vam rebre una allau de missatges de famílies compartint-nos les especialitats dels seus fills i filles, explicant-nos com vivien el fet d’estar amb contacte amb una suposada minoria, com n’estaven d’agraïdes d’escoltar una cançó on sortien els seus Biels, Ones, Yussufs amb les seves peculiaritats úniques.

No hi ha res a integrar perquè tots formem part pel sol fet de ser.

D’alguna manera la cançó havia fet d’altaveu a una realitat que viuen moltíssimes famílies. Havia fet diana en una necessitat que tenim tots i totes: el fet de sentir-nos part d’un grup, d’una comunitat i d’una societat que ens acull, ens veu i ens estima siguem com siguem. Però no que integra, com si als suposadament diferents o minoritaris els haguéssim d’integrar. No. Aquí no hi ha res a integrar perquè tots formem part pel sol fet de ser. Per tant, crec que la cançó tracta més de deixar de fer que de fer. I aquest deixar de fer es tradueix en deixar de valorar en termes de millor o pitjor, deixar de salvar com si hi hagués quelcom a solucionar i deixar d’explicar i justificar com si les realitats que viuen les persones poguessin ser explicades o justificades per uns altres.

Crec que la cançó apunta al lloc des d’on ens relacionem, no tant allò que fem. I aquest lloc és un lloc intern, on jo em vaig posant en pau amb qui soc jo i així també em puc posar en pau amb qui és l’altre.

Perquè cadascú té el dret de ser com és i de viure la seva realitat com la vulgui viure. I continua tenint el dret de formar part. Aquest és el lloc.
Hi ha famílies que viuen amb fills amb malalties i aquesta és la seva realitat. No jutjar-ho és el lloc. I algunes d’aquestes famílies contacten amb molt de dolor el fet de viure amb fills amb malalties. No jutjar aquest dolor també és el lloc.

Va avançant la cançó i quelcom a dins es va estovant. Perquè sembla que tots i totes estem d’acord amb una part de nosaltres i alhora estem en lluita amb una altra part de nosaltres. Volem ser sempre la part que ens agrada de nosaltres. I aquí ens penalitzem. A l’anar escoltant la cançó quelcom a dins es va posant d’acord amb tot el meu ésser tal com és. També amb les parts de mi que no m’agraden tant. I és aquí on em puc començar a posar amorós amb totes les altres persones tal com són.

No és parlar de l’ideal d’un món millor, ni conceptes teòrics de com integrar la diversitat. Ni programes de gestió emocional, ni lluites, ni tan sols una solució a res. És un cultivar un lloc intern de presència i no-judici. I crec que això és el que em fa plorar cada cop que escolto la cançó. M’estova, em posa més a prop de mi i més a prop dels altres. M’afluixa, no tant des d’haver d’entendre res, sinó més aviat des d’acceptar i descansar.

La mirada estràbica, a part de ser una peculiaritat de la malaltia minoritària que té la Lluna, la filla del Rikki, a qui va dedicada l’última estrofa, també podria ser aquesta nova forma de veure la realitat.

A l’anar parlant de tot això dins els membres del grup, ens hem anat adonant que la mirada estràbica, a part de ser una peculiaritat de la malaltia minoritària que té la Lluna, la filla del Rikki, a qui va dedicada l’última estrofa, també podria ser aquesta nova forma de veure la realitat. Aquest desig de veure als altres, no des de la nostra idea de com haurien de ser sinó amb l’estrabisme necessari perquè siguin tal com són, lluny de les nostres idees de com haurien de ser. Tant de bo també, juntament amb aquest mirar estràbicament als altres també cultivi el fet de mirar-me a mi mateix amb estrabisme. Sense voler encaixar en cap patró, idea o vestit que no sigui la meva pròpia veritat interna de qui soc.

Ens consta, pels missatges que hem anat rebent, que moltes escoles han fet servir la cançó per treballar-la a classe, per això hem dissenyat una sessió educativa on el Rikki i jo hi anem en persona. I si ja ens emocionàvem amb la cançó, escoltant les realitats de cada nen i nena in situ i creant aquest espai de compartir-nos plegats, amb la realitat, la història i les vides de cadascú per acabar fent la seva pròpia mirada estràbica, ara, aquesta emoció se’ns multiplica per mil.

Tant de bo, al cap i a la fi, tots siguem la màxima minoria possible: nosaltres mateixos.

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?
Fes-ho ara!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!