Obertura de portes postpandèmia. Molt més enllà de la lliure circulació a l’escola bressol

Sembla que les portes es tornen a obrir. 

Fora restriccions, adéu limitacions, mascaretes, bombolles i barreres. 

Venim d’un tancament hermètic on tot el que hi havia fora era desconegut. Prohibit. No hi havia possibilitat de relació entre bombolles. Tot quedava en la barrera. 

L’espai era entès com una cabanya íntima on cada grup s’havia d’acomodar per cercar-hi un lloc propi que fos prou enriquidor. 

I ara, les portes es tornen a obrir

A les escoles bressol, tornen a ressonar paraules com la lliure circulació i les portes obertes. 

I la pregunta ha de ser clara: Volem tornar a obrir les portes? 

Totes?

Barrejar grups d’infants, proposar ambients temàtics, permetre la lliure circulació pels espais; obrir portes; deixar transitar. 

En diem llibertat. 

Poder decidir, escollir, deixar fer i donar autonomia. 

Però, si pensem en la petita infància entre els zero i els tres anys, el seu quotidià implica quelcom més que poder decidir això. 

Tot projecte educatiu ha patit aquests dos darrers anys canvis forçats. Imposats; no escollits. I ara podem tornar-lo a omplir d’allò que ens sembli essencial perquè els infants es puguin desenvolupar de forma global en harmonia dins un context educatiu ric. 

Volem retornar allà on érem abans de març de 2020?

Repetirem i reprogramarem tot allò sense més? Potser és moment de remirar, resituar-nos i fer-nos preguntes per saber si el camí que volem reprendre de nou és prou vàlid i rigorós.

Els estímuls que venen de fora en forma de reclam formatiu, publiciten amb força recursos molt atractius que cal analitzar amb intencionalitat.

Les xarxes van plenes de cursos amb paraules que criden l’atenció, desperten curiositat i provoquen enrenou; però sovint confonen. I si no, fixem-nos com abunden les formacions que contenen etiquetes estimulants que ens poden fer pensar que només el títol ja avala tot allò que hi aprendrem.

Però no. La recepta no existeix; i menys, la recepta màgica solucionadora. La vida quotidiana a l’escola bressol és massa complexa i alhora invisible per a poder-la reescriure dins una càpsula de deu hores perquè la miris en una estoneta. Per tant, ni els cursos de moviment lliure, ni els de mirada pikleriana, ni els que parlen sobre la lliure circulació, poden oferir la solució a les dificultats organitzatives i metodològiques que exigeix construir un context educatiu de qualitat si no hi ha una reflexió prèvia i posterior de la mateixa realitat i de la manera de fer i actuar al costat dels infants.
Calen llargues hores de reflexió amb un mateix i espais de temps compartits en equip, per poder avalar tot allò que fem.

La lliure circulació i les portes obertes estan de moda. I ja ho estaven abans de la pandèmia. Però l’escola no hauria d’anar mai supeditada a una moda.
Aquest setembre de 2022, ens permet decidir i enfocar de nou el projecte educatiu i definir quina cabuda hi tenen les portes obertes i la lliure circulació a les escoles bressol.

Per què sí?
Per què no?

La veu de les mestres que ho duen a terme als seus centres es farceix d’arguments propis:

“És evident que cal fer-ho, és una necessitat dels infants”

“Són molt millors els espais oberts;  com a casa, que puguin anar allà on necessitin, segons els seus interessos”

“Té molt bona acceptació entre els infants perquè poden decidir”

“Els infants poden escollir”

“És una experiència molt enriquidora”

“Flueix molt”

“Funciona molt bé perquè hi ha molta calma”

“Els infants volten per tot arreu”

Arguments que en alguns equips són debatuts i consensuats a partir de la reflexió:

“Ha d’estar molt ben pensat abans de dur-ho a terme, com documenten, quins referents tenim, etc”

“Depèn de la infraestructura de l’edifici i d’equip”

“Cal un equip disposat a tirar-ho endavant”

“L’equip ha d’establir uns límits molt clars, estant present i disponible”

“És complex arribar a uns acords d’equip”

Hi ha, però, la veu d’algunes mestres que ho han viscut i que conclouen amb sensacions no massa positives:

“En una escola bressol és complicat”

“Els infants es poden sentir molt perduts i no tan acollits”

“És caos, descontrol”

“Genera angoixa”

“Alguns infants queden desatesos”

“Tot queda molt desordenat”

“Els infants canvien contínuament de lloc”

“Hi ha molts infants invisibles”

“És un tema delicat, sobretot si tenim en compte el moment evolutiu i el vincle afectiu amb cada adult referent”

La resposta mai pot venir donada per motius adultcentristes com tantes vegades acaba passant. Ni per modes o ganes de canviar tot allò que estem fent. 

Anem per parts, doncs, intentant fer-nos preguntes per crear arguments propis fonamentals en un coneixement profund de l’infant 0-3:

“L’infant ha de poder escollir. Amb les portes obertes pot decidir on anar”

Obrir portes implica una ampliació de l’espai i de les oportunitats d’interacció i, a més, demana a l’infant atrevir-se, arriscar-se. Per fer-ho ha de mostrar prou seguretat i confiança per separar-se de l’adult de referència i sortir de la seva estança. 

La seguretat dins un espai s’estableix quan els límits físics són clars i, per tant, les portes tancades aporten sensació de protecció i alhora llibertat d’acció (“aquí dins pots jugar i moure’t amb llibertat”).
Rebeca Wild defineix l’escola com un lloc on actuar amb independència i llibertat que propicia el veritable desenvolupament humà i serveix per mantenir un entorn relaxat, on infants i adults visquin noves experiències gràcies a la presa de decisions.
L’obertura de portes significa per l’infant una gran presa de decisions: on vull anar?, amb qui vull estar?, què vull fer?, a qui vull trobar? Però ell no es pregunta què passarà si marxo?
Autonomia, diu Judit Falk, és la capacitat d’assumir la plena responsabilitat dels mateixos actes; i l’infant sovint no sap les conseqüències que pot tenir la seva decisió.
Quan sabem que l’infant és capaç de decidir tot això? No ho podem etiquetar amb tanta facilitat i argumentar que la lliure circulació els permet decidir si no ho podem corroborar amb rigor. O si decidir implica pèrdua de control i, sobretot, de seguretat i punt de referència.

L’infant en el seu afany de curiositat innata continua avançant en el camí que se li ofereix i és davant d’un problema o una dificultat en un lloc desconegut que busca a la persona de referència. On és aquest adult? Si l’infant percep les dificultats per trobar-nos, segurament en futures situacions no se separarà del nostre costat, allunyant-se de la seva plena autonomia. No podem traslladar a l’infant la responsabilitat de vetllar per la seva seguretat. Ell ha de sentir en tot moment que pot jugar i que la nostra presència, seguretat i tranquil·litat (“pots jugar autònomament que jo soc aquí”).

La mestra Annia Vilaró argumentava així la decisió del seu equip de no obrir portes: en aquestes edats tan primerenques els infants necessiten que el binomi exploració-protecció vagi sempre unit. És molt important que els infants se sentin protegits mentre sacien les seves ànsies de descobrir, per això és valuós oferir contextos lliures, versàtils i rics en propostes, però sempre amb contenció i cura per ajudar a assolir plenament l’estabilitat emocional i afectiva tan necessària en aquesta edat.

Obrir portes també implica una rebuda dels qui venen de fora. Interpretar els llenguatges no verbals per copsar si l’entrada de nous d’infants els aporta tranquil·litat o estrès. Hi ha qui rep les visites com una interferència i una invasió de l’espai propi. Hi ha qui necessita calma ambiental i un grup reduït d’infants per desenvolupar-se en harmonia; i és, de nou, responsabilitat de la persona educadora vetllar perquè aquest fet es compleixi.

La col·lectivitat mai hauria d’invisibilitzar la individualitat, ni anul·lar la intimitat. Podem generar espais i temps on compartir tenint present la diversitat de temps i ritmes.
Aquesta diversitat de temps i ritmes ha d’implicar la no obligatorietat de moure’s o traslladar-se ‘fora de’ i implica també vetllar per un espai propi.
Transitar pels espais oberts comporta el risc de la deambulació. Una acció molt present en espais massa grans i poc delimitats. Com podem diferenciar entre l’infant que camina i camina sense objectiu o el que es trasllada amb un pensament previ i una intencionalitat? Com podem saber quanta estona ha estat un infant a un altre espai, amb què ha jugat i quines investigacions ha pogut fer?

Amb la lliure circulació és més fàcil que algun infant pugui passar desapercebut perquè no realitza les demandes o reclamacions a l’adult i la deambulació sigui la seva forma d’acció durant la seva estada a l’escola. 

“La lliure circulació dona resposta a les necessitats i interessos dels infants”. Aquesta afirmació és totalment falsa.  Falsa en la descripció de quin espai atén i dona resposta als interessos dels infants. 

És responsabilitat de la persona educadora oferir un context d’aprenentatge ric i estimulant pel grup d’infants i això demana un coneixement profund i molt rigorós del moment evolutiu de cada un dels infants.

Una estança, un passadís, un pati o fins i tot un rebedor pot donar aquesta resposta de forma molt positiva, si hi ha una intencionalitat pedagògica. Per tant, parlar d’espais per a l’aprenentatge no pot ser mai sinònim de lliure circulació. 

Si en aquesta afirmació s’hi afegeix la proposta d’espais temàtics, el greuge augmenta, ja que l’infant es troba en l’obligatorietat de sortir del seu espai propi per diversificar aprenentatges.

Tal com recorda Gino Ferri, un espai temàtic incorporat dins una estança fuig de la globalització dels aprenentatges i fragmenta el joc en parcel·les.

L’infant ha de poder trobar tot allò que li pot interessar de forma quotidiana en tots els espais de temps perquè la repetició del joc és un fet necessari que li permet integrar aprenentatges. Si només pot jugar amb un tipus de material quan l’adult ho decideix, estem parcel·lant el joc i sobretot el temps. 

La mestra Mar Hurtado afegeix que tematitzar els espais neix potser de la necessitat dels adults de posar ordre visual i estètic als materials, fragmentant-los per temes i àrees d’aprenentatge. On és l’aprenentatge globalitzat que ens recomana ​​el Currículum? L’escola hauria de ser l’ambient dels ambients ni fragmentats ni temàtics.

Per acabar, doncs, rellegim i tinguem present el document d’Orientacions i Currículum primer cicle d’educació infantil: Els infants per ser actius necessiten sentir-se segurs, és a dir, han de confiar que hi haurà qui vetllarà i donarà resposta a les seves necessitats (físiques i emocionals) quan calgui.

Han de tenir la possibilitat d’establir lligams afectius amb la persona o persones que se n’ocupen; adaptant la resposta a la particular forma de ser de cada infant.

Per això, cal garantir un tracte individualitzat i la màxima estabilitat i regularitat en les relacions que mantenen tant amb les persones educadores com amb el grup d’iguals, ja que tots ells esdevenen punts de referència que els aporten seguretat i confiança. 

El meu escrit no pretén desmuntar la lliure circulació a l’escola bressol (o potser una mica sí!) sinó generar un espai de temps per a la reflexió; perquè fer-nos preguntes sobre “perquè fem el que fem” és essencial en un món educatiu fonamentat massa vegades en la còpia, la improvisació i la innovació poc fonamentada. 

Així doncs, què cal?

Cal un coneixement molt profund dels infants entre els zero i els tres anys.

Cal interpretar el Currículum d’educació infantil de forma intel·ligent (com sempre ens recorda Gino Ferri).

Cal aprendre a observar (perquè estic convençuda que ho practiquem molt poc)

Cal ser capaces de descriure amb detall el moment evolutiu dels infants.

Cal descobrir quins són els seus interessos reals (més enllà de comprar joguines de marques comercials)

Cal aturar-se en l’atenció a les necessitats bàsiques; en el què i sobretot en el com les atenem (perquè no tot és vàlid).

Cal omplir de valor el binomi espai-temps dins la vida quotidiana. Sense buits, sense fragmentacions innecessàries. Sense presses ni sense massa lentitud. 

Cal saber definir qui és la persona educadora que acompanya als infants. (omplint de valor la paraula acompanyar).

Cal cercar coherència entre la teoria i la pràctica (han de casar). 

Cal conèixer rigorosament els referents pedagògics (que no són Instagramers!). 

Cal fugir de voler canviar-ho tot llençant aspectes molt valuosos a les deixalles, només per apropiar-se d’etiquetes. 

Cal formació (no receptes, càpsules ni dossiers), amb espais de reflexió que generin preguntes i no que donin respostes. Formacions que causin impacte no per una transformació immediata, sinó per una remoguda interna que provoqui remirar-se. 

Cal omplir d’identitat pròpia el primer cicle d’educació infantil fugint de buscar la resposta a etapes superiors. 

Cal pensar (i pensar cansa, ho sabem!)

Però, la infància ho mereix!

Pensem-hi!

 

 

Eva Sargatal, mestra d’escola bressol, formadora i assessora pedagògica. Cordirectora de la revista Infància.

Setembre de 2022

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?
Fes-ho ara!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!