On és en Joan?

 

Al pati ens trobarem

Amb entrepans de mel

Cercant un tros de cel

I les mestres xerrant

Quin trapella més gran…

 

L’alumnat, enguany, començarà el curs una setmana abans que d’habitud. No sé si aquesta decisió haurà estat la més encertada, després de tres cursos atípics. Em fa la impressió que s’han perdut pel camí l’amabilitat i les bones formes que les converses sinceres requereixen; i el món de la docència, n’hauria de ser un exemple destacat. Els infants i joves s’hi emmirallen i no els podem oferir un espill trencat, un model discrepant i en contradicció amb el que pretenem ensenyar: “Il y a loin de la parole aux actes”.

L’anomenat currículum per competències- entre altres revelacions- diu que:

... Els alumnes, en el marc d’una escola inclusiva, han d’aprendre a ser competents per viure i conviure d’acord amb els valors propis d’una societat democràtica: la llibertat i la responsabilitat personal, la solidaritat, el respecte, la igualtat i l’equitat… L’adquisició d’habilitats mentals, d’autoconeixement, d’autocontrol, d’empatia i d’assertivitat… Aplicar el diàleg i exercitar totes les habilitats que comporta, especialment per a la solució de conflictes interpersonals i per propiciar la cultura de la pau…

Quan parlem d’Escoles, habitualment ho fem des d’una perspectiva docent, acadèmica, familiar o administrativa. Poques vegades donem la paraula als nens i nenes que comparteixen aula, grup, pati, lleure i moltes altres vivències que facilita el món de l’educació a temps complet- digues-li 360-. Tots recordem el mestre o la mestra que ens agradava més i les que no podíem ni veure – solia ser recíproc-, els amics més propers, aquells que preníem o ens prenien de cap d’esquila- ara en diuen bullying-, el company o companya singulars i extraordinaris, les petites transgressions, i tants moments i records que duem ben endins. 

Cinc de setembre de 2022 a qualsevol escola. Trio la d’en Joan, una escola imaginària a Barcelona. Enguany farà cinquè de primària. Infants inundant els espais encara reescalfats per l’estiu, amb ganes d’explicar les vacances. Moments oscil·lants entre l’avorriment darrere vidres de pluja i l’eufòria de les festes majors de pobles i barris. Compartir, jugar i també aprendre. Prens part de l’altre i l’altra de tu. Revius mons i moments compartits i el record dona pas a noves realitats… I fantasies.

Finalment, es retroben a l’aula. La mestra és nova. Passa llista i es van presentant…

— On és en Joan? Li pregunta l’Andrea a la mestra.

— M’ha dit la directora que aquest curs no hi serà, els pares l’han matriculat a una altra escola.

— Tot el curs? Ha anat a viure a fora? I l’any vinent? Acabarà la primària amb nosaltres? Farem el viatge de juny i la festa amb els pares i mares? Triarem institut plegats? — anaven preguntant els companys amb incredulitat. En Joan estimava molt l’escola, hi havien començat junts.

— Com és que no ens ho van dir a final de curs? Li hauríem fet una festa de comiat com al Ricard, quan va marxar de Barcelona. L’àlbum de dibuixos, poemes i fotografies li van agradar molt i sempre ens recordarà— va reblar el Ton, el seu millor amic.

— Els pares es van acabar de decidir a final de curs. — va dir la Gemma, la nova mestra. S’ho acabava d’empescar.

Era novella i d’en Joan només n’havia sentit tocar campanes en trobades de passadís. Això si amb diferents percussions, repics i sons de fons, reproduïts i ben poc documentats.

QUE: “Era molt mogut. Molestava els companys. Interrompia. Quan s’enfadava s’estirava a terra i cridava. No parlava. Se l’havia d’acompanyar al lavabo i de vegades no hi arribava a temps. No menjava sol.”

QUE: “No tenim recursos ni prou especialistes”.

QUE: “L’EAP va parlar amb la família, suggerint-li una escola més adequada on hi hauria excel·lents especialistes, transport i monitors de mitja pensió, fins i tot per anar de colònies”

QUE: “Al menjador els problemes de conducta es multiplicaven. No podia amb els canvis. Feia coses estranyes. Era una família complexa. Endarreria el ritme d’aprenentatge de la classe.”

Aquesta absència inesperada va promoure un debat obert a l’aula on la mestra va poder sentir uns altres sons, unes altres veus i unes altres mirades:

“A P3 era força mogut i pegava. Ens estirava els cabells i quan s’enfadava molt escopia.”

“A P4 va començar a venir un parell de dies a la setmana una mestra d’una altra escola- ens va dir que era especial- per donar un cop de mà al Joan i a les mestres i entre tots vam anar canviant moltes coses al llarg del curs, i funcionava millor, sobretot quan hi havia algú més amb la mestra.”

“A l’escola i a la classe, tothom feia mans i mànigues. Tenia uns plafons i llibretes que l’ajudaven a saber les coses i els canvis abans que passessin i també a poder demanar allò que volia. Abans ho feia pegant o xisclant… Així estàvem per ell.”

“Cada setmana una de nosaltres – ho fèiem de forma rotatòria- ajudava de bon matí al Joan a ordenar els “pictos” del seu plafó de paret (horaris, activitats, llocs, persones, feines que li agradaven o que li costaven), així no es perdia i s’empipava menys. També l’acompanyava al lavabo i seia al seu costat per dinar.”

En Pere va dir que a casa feia el mateix amb la seva àvia, i la Joana amb el seu pare quan va tenir l’embòlia.

“Que deuen pensar la seva mare i el seu pare? Com s’han de sentir?”.

“Li farem un àlbum amb escrits, dibuixos, fotografies i poemes. Així, allà on sigui, que tampoc ho sabem, que ningú ens ho ha dit, que tampoc ens en vàrem poder acomiadar, podrà pensar en nosaltres. Ningú no hauria volgut que marxés… Per què ha marxat…?”.

“En Joan ens unia, ens feia posar d’acord en moltes feines i problemes. Miràvem de no cridar gaire a l’aula, no fos que s’esverés i comencés a fer alguna trapelleria de les seves”.

— Qui ens farà pensar ara…?

— La meva mare diu que, de vegades, a la vida depenem de la sort bruta.

— Saps què vol dir, Gemma?

— No, no ho sé.

— I com es neteja la sort?

 

Poema d’en Joan

Perquè em feu fora de l’escola?

Què estaré més bé en una altra?

Ah… Que allí tots seran com jo,

Alguns no parlaran, tampoc

D’altres potser xerraran massa,

com l’Enric petit… que no para.

O la Ruth, la millor de mates,

Que tampoc para i passa estones

a altres classes dels més grans.

Pensava que a la meva escola

totes hi acabàvem plegades

i després cap a l’institut

Els petits, els grans i els mitjans.

 

En Joan no existeix, però centenars de nens i nenes començaran el nou curs en una escola diferent de la dels seus companys. Quan les famílies s’enfaden es manifesten i diuen que tots els nens i nenes tenen els mateixos drets, les coses s’arreglen… Quin patir… No sé si hi ha algú a l’altre costat.


Efren Carbonell

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?
Fes-ho ara!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!