Posem-nos en solfa. Música i neurociència

La música és un dels grans actius culturals de la humanitat, i és un element clau en la formació i en la vida de les persones. Ho és des del punt de vista social, però també pel que fa a la construcció del cervell, la qual cosa implica que té un gran potencial en educació. Amb això no estic dient res de nou per als lectors d’aquest article, i en parlo molt sovint en les meves conferències i formacions i en tots els meus llibres dedicats a la neuroeducació.

També sovint, però, hi ha qui em demana en quins treballs científics es basa aquesta afirmació. Aprofito per parlar-vos dels dos darrers que he llegit, que s’han publicat a finals del 2019. El primer demostra els efectes de la música sobre dos aspectes clau en educació –les sensacions de recompensa i l’estímul de la sorpresa–, i el segon emfasitza la utilitat de la música per trencar barreres interculturals i afavorir la integració de la diversitat cognitiva dins l’aula. Abans, però, una petita introducció.

No es coneix cap cultura que no hagi desenvolupat la música i que no la utilitzi, la qual cosa ha portat a proposar que la música és el llenguatge universal de la nostra espècie.

La música és un producte de la ment humana. No es coneix cap cultura que no l’hagi desenvolupada i que no la utilitzi, la qual cosa ha portat a proposar que la música és el llenguatge universal de la nostra espècie, més enllà de les paraules. Des del punt de vista cerebral, quan escoltem música s’activen nombroses àrees, la qual cosa fa que pugui ser considerada una de les millors «gimnàstiques neuronals» (junt amb el fet de compartir experiències amb altres persones, a través de la socialització i la cooperació): a banda de l’escorça auditiva, implicada en el reconeixement i processament dels sons, també s’activa l’hipocamp, que és la zona implicada en la gestió de la memòria; les amígdales, que són les agrupacions de neurones que generen les emocions; l’estriat, que està implicat en les sensacions de plaer i de recompensa, i les zones d’integració, que relacionen aquestes sensacions amb la resta d’entrades sensorials i amb el context vital de cada persona.

Això, al seu torn, fa que s’activin moltes altres zones, com les motores, les visuals, les implicades en el control emocional i en l’empatia, etcètera. I es produeixen descàrregues de dopamina, un neurotransmissor implicat en la motivació, el plaer proactiu i l’optimisme. Tot això ja se sap des de fa temps, i justifica la utilitat crucial de la música molt especialment durant la infantesa, atès que potencia la plasticitat neuronal (la capacitat de fer noves connexions) i la interrelació entre àrees molt diverses del cervell, unes característiques que després, en l’adolescència, la joventut i la vida adulta, passen a ser molt importants per gestionar la pròpia vida a través de les percepcions que rebem de l’entorn. Tot això ja se sabia des de fa un cert temps.

 

Aquests dos treballs recents, que s’han publicat a les revistes científiques Current Biology i Science respectivament, aporten dues visions complementàries que emfasitzen encara més la utilitat de la música en educació. D’una banda, malgrat que se sabia que la música estimula les emocions i les sensacions de plaer, no se’n coneixia el mecanisme exacte. En un d’aquests treballs es van utilitzar 80.000 acords trets de 745 cançons pop que havien tingut un cert èxit entre els anys 1958 i 1991 d’acord amb el Billboard Hot 100, una classificació de les 100 cançons més populars als Estats Units en qualsevol categoria musical que estableix setmanalment la revista Billboard Magazine.

Tant les sensacions de recompensa com les de sorpresa són molt importants en els aprenentatges.

Es van fer escoltar a diverses dotzenes de voluntaris més de mil combinacions diferents de trenta acords encadenats desproveïts de ritme i de melodia, perquè aquests altres elements no hi interferissin. Quan l’oïda transmet un acord a les zones d’integració del cervell, els circuits neuronals implicats tendeixen a anticipar quin deu ser el següent acord més probable. Aquesta és, de fet, una de les funcions principals del cervell relacionada amb la supervivència dels individus: anticipar què està a punt de passar en funció de les dades de què disposa en aquell moment. I ho fa constantment de manera preconscient, també quan escoltem música. O, dit d’una altra manera, escoltar música entrena el cervell a anticipar esdeveniments futurs, la qual cosa repercuteix favorablement en la capacitat de planificar i de reflexionar sobre els plans de futur que fem.

A través de la música estem potenciant aspectes cognitius que no només són crucials en els aprenentatges, sinó també en el desenvolupament vital global de les persones.

Amb aquest experiment es va veure que el plaer i la satisfacció que genera la concatenació d’acords depèn de dos factors: l’encert preconscient de quin deu ser el següent acord genera satisfacció (perquè ho hem encertat), i el fet de no encertar-lo genera sorpresa. Tant les sensacions de recompensa com les de sorpresa són molt importants en els aprenentatges.

La recompensa manté les ganes de continuar aprenent, i la sorpresa és una emoció bàsica que activa l’atenció, la motivació i, de retruc, també sensacions de benestar. Dit d’una altra manera, a través de la música estem potenciant aspectes cognitius que no només són crucials en els aprenentatges, sinó també en el desenvolupament vital global de les persones. El cervell converteix els sons abstractes en elements significatius a través de les emocions i el plaer. Possiblement per això la música és un fenomen universal.

I aquí és on entra en joc el segon treball que us volia comentar. La presència ubiqua del fet musical en la història i en tota la geografia social i cultural del planeta ha fet que es proposi com el llenguatge universal. La primera persona que va plantejar-ho va ser el poeta nord-americà Henry Longfellow el 1835, i l’interès acadèmic per aquest tema va començar el 1900, quan el psicòleg alemany Carl Stumpf va fer experiments de percepció de música tailandesa entre els seus compatriotes.

El cervell converteix els sons abstractes en elements significatius a través de les emocions i el plaer. Possiblement per això la música és un fenomen universal.

Per veure fins a quin punt aquesta proposta de la música com a llenguatge universal és certa i pot resultar d’utilitat, s’han triat melodies de diverses cultures de tot el planeta i s’ha analitzat quins efectes cognitius provoquen en persones d’altres cultures o ètnies que no les havien sentit prèviament. S’ha fet amb cançons vocals sense participació d’instruments musicals, atès que la gran diversitat d’instruments i d’escales musicals utilitzades dificulta la interpretació dels resultats. En canvi, la veu i la capacitat de modular-la és comuna en totes les ètnies.

Això ha permès veure que, malgrat la gran diversitat de melodies i de ritmes, persones de cultures i ètnies molt diverses identifiquen sense error les melodies d’altres cultures i ètnies que són, per exemple, cançons de bressol, part d’un ritual religiós o per ballar en festes i actes socials. Llavors, per identificar quins elements de les cançons permeten classificar-les de manera transcultural, es van dissecar diversos elements formals, la qual cosa els va permetre identificar tres dimensions que, combinades, justifiquen la inclusió d’una cançó en una categoria o altra. Aquestes dimensions són la formalitat, la vivacitat i la religiositat. La formalitat es defineix com la implicació cerimonial en públics nombrosos; la vivacitat fa referència al nombre de cantants, al nombre d’oients i a l’estímul que generen cap a la dansa, i la religiositat discrimina entre situacions religioses o laiques. En aquestes dimensions, novament l’aspecte socialitzador de la música és crucial.

Finalment, es va demanar a persones de diferents cultures que prèviament no havien tingut contacte entre elles que generessin de forma espontània una música que els fes sentir alternativament felices, tristes, enfadades, espantades o relaxades. Les melodies que van generar van ser molt similars en tots els casos.

Des del punt de vista neuronal, el motiu que ho justifica és que la música, a banda d’activar les xarxes neuronals implicades en l’oïda, també activa les vinculades als moviments corporals, la qual cosa permet somatitzar els ritmes i les melodies –és a dir, notar-los com quelcom físic, no únicament mental–. I també activa els centres emocionals. En aquest sentit, la comunicació emocional, a través de les mirades, els gestos i el to de veu, és la principal manera que tenim de comunicar-nos instintivament amb les altres persones, d’afavorir i mantenir la cohesió social.

Per aquest motiu, o des d’aquest punt de vista, la música pot ser considerada com un llenguatge universal de la humanitat, una manera compartida de transmetre emocions i sensacions individuals i socials, més enllà de les paraules i dels rituals propis de cada cultura. Per a l’educació, això implica que és una manera eficient i efectiva d’afavorir la integració i de trencar barreres, tant interculturals –com en el cas de la integració de nouvinguts– com cognitives, per integrar la diversitat de capacitats que hi ha en totes les aules i ajudar a comprometre tots els alumnes en un projecte d’aprenentatge compartit amb els companys.

La música ens sorprèn i ens recompensa en molts més aspectes dels que pensem.

 

David Bueno és autor de diversos llibres de neuroeducació:

Neurociència per a educadors (Rosa Sensat, 2017)

Educació per a una cultura de pau. Una proposta des de la pedagogia i la neurociència (Edicions UB, 2014)

Cerebroflexia. El arte de construir el cerebro (Plataforma Editorial, 2016)

Neurociencia aplicada a la educación (Editorial Síntesis, 2019)

Trenca-t’hi el cap. La cultura com a motor de la re-evolució cerebral (Destino / Grup 62, 2019)

100 coses que cal saber sobre el cervell (Cossetània, 2020)

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!