Reprendre el debat pedagògic

L’oportunitat del  moment

La sanitat pública d’aquest país, en especial les infermeres, s’han merescut i es mereixen un gran reconeixement social, públic i polític per l’enorme feina que estan fent des de l’inici de la pandèmia. Cal dir que d’una manera o altra, potser en menys mesura del que caldria, l’han tingut.

No s’ha fet el mateix amb el col·lectiu de mestres i professors i l’esforç immens que durant dos anys estan fent. Des de reinventar-se en la manera d’atendre els infants i joves en ple confinament, fins a haver de redissenyar les dinàmiques a les escoles i instituts per mantenir grups bombolla, passant per atendre estats emocionals molt fràgils dels alumnes com si els mateixos docents fossin immunes a la situació pandèmica; el trasbals en el món educatiu ha estat com mai es recordava. Malgrat tot, la dedicació, la professionalitat i el compromís amb els infants, joves i famílies per part de mestres i professors ha estat exemplar. I no només no hi ha hagut, al meu entendre, el necessari i just reconeixement social, públic i polític d’aquesta tasca més enllà de quatre paraules en algun discurs de compromís, sinó que el Departament d’Educació ha descarregat sobre el col·lectiu docent un seguit de noves directrius que en aquests moments d’esgotament professional semblen del tot inassumibles.

El món educatiu té molt d’adverbial i és evident que el Departament ha errat estrepitosament no només en el com, sinó també en el moment.

Els que ens dediquem a aquest ofici de fer de mestre sabem que és tant o més important el com que el què, és a dir, que el món educatiu té molt d’adverbial i és evident que el Departament ha errat estrepitosament no només en el com, sinó també en el moment. Les conseqüències són i poden ser molt i molt profundes. Si fa poc es parlava, en paraules d’en Jaume Carbonell, d’una nova primavera pedagògica, sembla que aquests dies es reprenen debats propis del segle passat i que potser començaven a estar en part superats. Fa molta mandra sentir a hores d’ara discursos que contraposen matèries a aprenentatge globalitzat, continguts a projectes, esforç a aprenentatge amb sentit, entre d’altres. És com si entre l’esgotament a les escoles i instituts i la inoportunitat del Departament, s’activés el pitjor, el més ranci, el més conservador de cadascú i que tot el que podíem haver avançat en els darrers anys quedés cobert per una pols de ressentiments i pors.

Estic convençut de la bondat d’algunes de les disposicions del Departament (modificació del calendari escolar, nou currículum, una altra mirada a l’avaluació), però la reacció furibunda de sindicats on es barregen aspectes laborals, amb reivindicacions de millora del sistema i crítiques a decisions de tall més pedagògic sense cap mena de contrast ni fonamentació en la recerca, no han fet més que enrarir un entorn que ja era prou delicat i no permeten parlar i discutir d’allò que és realment essencial.

Anar a fons. Pensar l’essencial

Que tots els infants aprenguin més i millor a pensar bé i a pensar bo i que l’escola treballi per compensar les desigualtats socials existents semblen indiscutiblement els dos objectius a assolir per l’escola pública mentre té la custòdia dels més joves. Fins aquí possiblement hi estem tots d’acord. Ara bé, què cal fer? Quines decisions cal prendre per anar aconseguint aquests dos objectius? Vet aquí que novament ens trobem amb el com. Doncs bé, a parer meu, qualsevol persona que treballi en el món educatiu, des de la mestra dins l’aula, fins al conseller, passant pels equips directius dels centres o els equips docents d’escoles i instituts, ha de tenir en el seu horitzó donar resposta a aquests dos objectius. I la resposta, les respostes, han d’estar fonamentades en evidències i en la recerca.

Sovint es critica que qui fa propostes organitzatives, de política educativa o fins i tot didàctiques, no són persones que trepitgen l’aula, no estan a les trinxeres (quina expressió tan nefasta, a les trinxeres s’hi va a matar i a morir, a l’escola s’hi va a aprendre a viure), en tot cas a peu d’obra. Fer aquesta afirmació és negar el sentit de la recerca, del paper de la universitat, de l’estudi sistemàtic i objectiu i voler donar només valor a la pràctica i a la intuïció sense que estiguin fonamentades més que en l’experiència personal. I la recerca, contrastada amb l’experiència de mestres i professors, assenyala direccions de com treballar i de quines decisions cal prendre: que l’aprenentatge ha de ser significatiu per qui aprèn, és dir, que entronca amb la seva biografia i amb les seves expectatives, que la realitat és global i no fragmentada, que les matèries per elles mateixes no tenen sentit i que només en tenen si ajuden a interpretar millor el món i que precisament per això són tan valuoses, que s’aprèn amb i dels altres, que els llargs períodes sense un determinat tipus d’activitat dificulten el poder fer aprenentatges que hi són associats, que la valoració de les tasques ajuda a autoregular la conducta i l’aprenentatge, que per aprendre cal fer i pensar el que es fa i saber-ho comunicar… Aquestes i tantes altres coses que ja sabem i que tant la recerca com l’experiència ens diuen que funcionen, haurien de ser les condicions imperants a l’hora de prendre decisions.

Escoltar i assumir responsabilitats

Qualsevol canvi demana renúncia i comporta risc, si a més s’està cansat, poc reconegut i se sent que es treballa només des d’imperatius, la reacció possiblement sigui desmesurada, irracional i tendeixi al replegament i al conservadorisme.

És necessari més que mai reprendre el debat pedagògic de fons: per què els infants i joves han d’anar a escola i com sabem (i volem creure) que aprenen. El Departament hauria d’obrir fòrums de debat amb les comunitats educatives (no només amb els sindicats que tenen una altra missió) per, amb mesures concretes, donar resposta a aquestes qüestions. I, els equips educatius dels centres haurien d’afrontar aquestes qüestions des del rigor abans de prendre decisions organitzatives i didàctiques i en funció del relat que construeixin, assumir responsablement una veritable autonomia de centre.

Només si tothom afronta a diversos nivells aquestes dues qüestions, sense apriorismes, sense corporativismes, pensant que els temps estan canviant i sense imposicions maximalistes, podrem avançar en la millora del sistema.

 

Jordi Canelles, 
mestre

Relacionats

Subscriu-te al nostre butlletí!
Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?
Fes-ho ara!

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!

Vols subscriure't a totes les nostres revistes digitals o rebre-les en paper a casa?

Fes-ho ara!