Arxiu: Revista

Text de Pitu Basart Filòleg i escriptor fotografies de Joan Juanola Aquesta escriptora i il·lustradora barcelonina que desafia el dogma a còpia d’escepticisme ha estat per sobre de tot pedagoga, però ha tocat gairebé tots els oficis que tenen a veure amb la paraula. A les 10 de la nit d’aquell 16 de desembre de

De Barcelona cap a Munic i Niça, i pròximament a Finlàndia, per conèixer els sistemes educatius d’aquests països i enriquir el nostre. Aquesta és una de les fites principals de Marina Mata, estudiant d’Educació Infantil i Primària a la UB.

Expliquem la història de la Colònia Escolar Permanent de Muntanya de Berga (1932-1939), una de les iniciatives que l’Ajuntament de Barcelona va impulsar per millorar la salut de la infància de la Ciutat Comtal durant el primer terç del segle xx. A poc a poc va anar agafant, també, un vessant educatiu, fins a esdevenir un veritable laboratori d’experimentació pedagògica.

L’Escola de Natura de Banyoles és un referent en educació ambiental i conservació del medi natural a la comarca del Pla de l’Estany. Situada en un entorn privilegiat, aquesta institució ofereix activitats pedagògiques gràcies a un equip interdisciplinari.

L’escola Joan Pelegrí és un puntal educatiu al barri d’Hostafrancs de Barcelona. El sentiment de pertinença, el treball en valors i l’atenció personalitzada defineixen un centre compromès en atendre la diversitat dels prop de 2.000 alumnes matriculats. Més enllà de l’èxit acadèmic, l’objectiu és que cadascú compleixi la seva fita personal.

«La inclusió educativa ha de ser per a tots els infants, sense excepció, deixant de banda el seu grau de discapacitat»

Que no hi hagi escoles segregades i estigmatitzades és condició necessària, però no suficient, per fer efectius els principis rectors del sistema educatiu que especifica l’article segon de la Llei d’educació de Catalunya.

Totes les persones som, per sort, diferents; la diversitat és quelcom inherent a la humanitat. Com a característica humana que és, atendre-la és atendre un dret de les persones. És avançar vers una veritable equitat. Separar l’alumnat segons capacitats o nivells provoca que les diferències es converteixin en desigualtats.

Hi ha moltes estratègies de segregació educativa. Estratègies polítiques, com les retallades a l’educació pública, els xecs escolars o el copagament. Organitzatives, com les altes ràtios d’aula, els itineraris educatius primerencs, la competició entre centres, el pagament per resultats o l’autonomia financera i de gestió directiva dels centres com a empreses. Curriculars, com l’emprenedoria, la religió o la segregació per gènere. Metodològiques, com la ideologia de l’esforç i la cultura de l’autoritat, el pensament positiu (mindfulness, coaching…) per gestionar el malestar sense canviar les condicions estructurals que el produeixen o les metodologies de compensació educativa i adaptacions curriculars no inclusives. Fins i tot estratègies avaluatives de segregació, com ara les avaluacions estandarditzades del règim PISA, els rànquings, les repeticions i els innombrables exàmens que converteixen l’educació en una carrera d’obstacles, transformant el desig d’aprendre en afany d’aprovar. Però el factor fonamental de segregació educativa i social són els concerts educatius.

Treballar per projectes és una opció pedagògica que es fa cada vegada més en moltes escoles. Com a exemple, presentem el treball dut a terme pels alumnes de l’Escola Les Pinediques de Taradell, i la gran escultura resultant, creada amb objectes quotidians, que representa els drets dels infants.

Una de les funcions de l’escola des dels orígens ha estat combatre l’analfabetisme humà. Per esdevenir mestres contemporànies, necessitem realfabetitzacions contínues en diferents llenguatges i alfabets distints que inclouen i construeixen ciutadania.

La segregació escolar adopta formes variades, però sovint ens referim a la concentració d’estudiants racialitzats o immigrants en centres abandonats per la població autòctona blanca. L’alumnat d’aquests centres queda exclòs de circuits i pràctiques socials, la qual cosa planteja un problema de justícia social.

Als centres de complexitat segregada cal propiciar un canvi de paradigma on els equips professionals docents i socioeducatius no tinguin només una mirada escolar. Les famílies, la comunitat i les seves xarxes han de ser també protagonistes de l’acció educativa.

Contingut ofert per la Diputació de Barcelona En el panorama educatiu actual, la inclusió s’ha convertit en una prioritat essencial per als agents locals. Per això, la Xarxa d’Escoles Municipals (XEM) de la Diputació de Barcelona ha adoptat un enfocament pràctic per il·lustrar els beneficis d’incorporar la inclusió a les escoles i als centres educatius

Revertir les segregacions escolars és, potser, el principal repte que tenim a l’ensenyament del nostre país. És quelcom que depassa el marc escolar i afecta tota la societat. Cal fer-hi front des de dins i des de fora dels centres escolars. Les administracions han de complir i fer complir les normatives legals, proporcionant els recursos adequats; les escoles i els instituts han d’emprar metodologies inclusives, i les famílies i les xarxes associatives han de col·laborar-hi.

La situació de l’escola a Itàlia és variada i presenta algunes fortaleses i moltes debilitats. És indubtable que determinades experiències educatives són considerades exemples d’excel·lència arreu del món i s’han convertit en referències imprescindibles. Alhora, la resta del sistema escolar nacional s’ha quedat endarrerit, ja que l’estructura es remunta pràcticament a les últimes dècades del segle passat. En aquest article parlarem de les llums i deixarem les ombres per a un altre dia.

Les eleccions i l’arribada del nou govern de les Illes Balears, amb predominança de dretes, han donat com a resultat una altra proposta de segregació lingüística als centres educatius. La resposta de moltes organitzacions i associacions culturals i educatives a l’hora de lluitar pel manteniment de la llengua catalana a les escoles ha estat evident.

Text de Carles Palau Tallers per la Llengua De coses per fomentar l’ús del català en els àmbits educatius se’n poden fer moltes, i la majoria sumen. Però n’hi ha una que ho pot multiplicar tot per zero: que els infants vegin que els adults passem al castellà automàticament així que parlem amb un castellanoparlant

El mestre Antolín Monroy Paz amb els seus alumnes de l’Escola de Bosc de Montjuïc, en una classe a l’aire lliure. Ell era el director de la secció de nois; Rosa Sensat, de la de noies. Salvador Domènech dona a conèixer un document, en el llibre Manuel Ainaud i la tasca pedagògica a l’Ajuntament de Barcelona, en què Monroy explica com era l’Escola de Bosc: «És una escola a l’aire lliure d’educació integral, la qual es diferencia únicament de les escoles corrents per ésser els seus alumnes infants dèbils seleccionats, als quals, amb tot i no tenir malaltia declarada, convé que siguin educats a l’aire lliure i en un clima de muntanya».

És habitual sentir o llegir que l’escola té la funció d’educar els ciutadans del futur. Aquesta funció inclou tres termes (educar, ciutadans i futur) que mereixen una pausa perquè sovint venen carregats d’idees preconcebudes que caldria revisar. Hauríem de tenir present que el nostre alumnat ja la té, la condició de ciutadania. Pot semblar obvi, però convé recordar-ho perquè amb la idea d’educar els ciutadans del futur es corre el risc de considerar que encara no ho són, de ciutadans, i que els hem de crear. Aquest plantejament pot semblar fora de lloc, però si ens fixem en quins termes s’hi referia Jacques Delors al seu famós informe L’educació amaga un tresor, potser té sentit no passar-ho per alt. Delors no era pedagog, era economista, i com a tal es referia a l’alumnat com a capital humà. Un capital humà que l’escola havia de produir dins d’uns valors dictats per i per al mercat.