aurora ruiz
i helena mª juárez
Professores de Secundària. Madrid
Volem unir-nos a la celebració del 50 aniversari de Rosa Sensat, per manifestar el nostre reconeixement pel seu bon fer en aquests anys a favor de l’educació, i desitjar que tingui una futura vida, llarga i fructífera, i sobretot, agrair a totes aquelles persones de Rosa Sensat, tant les que ja no hi són com aquelles altres que segueixen la tasca, la riquesa que ens van aportar a nivell professional i personal.
L’Escola de Mestres Rosa Sensat, va ser el primer Moviment de Renovació Pedagògica (MRP) que es va fundar al nostre país en l’època franquista, sota l’alè i l’assessorament de Marta Mata. Rosa Sensat va recuperar i va renovar la tradició pedagògica catalana, els millors fruits de la qual es van donar en la Segona República, per la confluència de la Institución Libre de Enseñanza i el pensament socialista. L’encert dels renovadors catalans del primer terç del segle XX va ser el de trobar la fórmula de l’Escola d’Estiu per desenvolupar i difondre el seu pensament i la seva acció pedagògica entre el magisteri.
Al juliol de 1995, Rosa Sensat va recuperar la millor tradició pedagògica de l’Escola d’Estiu, amb una vocació clara de formar el magisteri i rescatar-lo de la penúria pedagògica i didàctica del nacionalcatolicisme. La seva acció no només es va centrar en els mestres més inquiets de Catalunya sinó que la va ampliar al professorat d’altres nivells educatius i d’altres territoris geogràfics.
De la seva labor difusora dóna idea la dada que l’any 1983 ja hi havia 45 col·lectius de renovació pedagògica, que juntament amb el Moviment Cooperatiu d’Escola Popular van configurar una xarxa de MRP, dins d’una estructura de coordinació, que ja s’adequava al nou Estat de les Autonomies.
Les Escoles d’Estiu de Rosa Sensat, així com la resta d’Escoles d’Estiu organitzades pels diferents MRP, van suposar durant els últims anys del franquisme un lloc d’intercanvi, reflexió i aprofundiment en un nou model pedagògic que estava demanant una escola nova per a una societat democràtica que ja albirava, i en la qual els drets a una educació pública, única, laica, participativa i de qualitat estiguessin a l’abast de tots els nens i nenes des de la infància fins a la seva incorporació a la vida laboral o als estudis posteriors.
En la seva diversitat es pot dir que les activitats dels MRP tenien uns senyals d’identitat propis enfront del tradicionalisme pedagògic imperant: el treball en equip realitzat de manera conjunta i coordinada, la consideració de l’alumne com a eix vertebrador del procés educatiu, l’impuls d’una educació integral, la definició comuna de les característiques d’una escola pública per a tots, l’aposta decidida per la formació permanent del professorat, i, a la vegada, el compromís, juntament amb altres moviments socials, de la transformació social, conscients que la renovació de la pràctica pedagògica no podia quedar al marge del canvi de la realitat.
La renovació pedagògica del professorat i dels centres educatius es concebia des dels MRP en un sentit ampli, com un procés complex, el caràcter del qual no era només pedagògic i didàctic, sinó també polític. Marta Mata deia amb freqüència que ella s’havia incorporat des de la pedagogia a les diverses funcions polítiques que va exercir al llarg de la seva vida “perquè la pedagogia és política”.
El nostre record de Rosa Sensat està estretament vinculat al de Marta Mata, a la qual vam conèixer a mitjans de la dècada dels anys setanta, en les Escoles d’Estiu a Barcelona. Aleshores ambdues treballàvem en una Filial d’Institut de Madrid, un centre molt compromès socialment i pedagògicament, i participàvem en el Moviment de Madrid Acció Educativa, formant part del grup de treball del Tema General. Vam voler conèixer personalment els plantejaments educatius proposats pels mestres de Rosa Sensat, des de la didàctica més concreta de la nostra matèria fins a la pedagogia més general o la política educativa.
L’Aurora va anar a l’Escola d’Estiu de Barcelona l’any 1975. En aquells anys ella formava part de la Junta del Col·legi de Doctors i Llicenciats de Madrid des del qual es va promoure, juntament amb el Col·legi de Barcelona, un ampli debat sobre un model diferent d’ensenyament que va prendre forma en un document aprovat el 31 de gener de 1976 titulat “Una alternativa per a l’Ensenyament”.
L’Helena es va trobar per primera vegada amb Rosa Sensat i amb Marta Mata en l’Escola d’Estiu de Barcelona de l’any 1976. També participava, en el Col·legi de Doctors i Llicenciats de Madrid, en un grup de treball sobre el document citat anteriorment. Aquell any, en l’XI Escola d’Estiu, que va ser organitzada juntament amb el Col·legi de Doctors i Llicenciats de Barcelona, el Tema General va ser “Per una nova escola pública catalana”. Tant el document de Madrid com la declaració de Barcelona van tenir molta repercussió en tots els sectors interessats en l’educació.
Amb tot, les impressions més fortes d’aquelles experiències en les Escoles d’Estiu anaven més enllà de les merament pedagògiques, per l’ambient de llibertat que es respirava en aquell recinte de la Universitat de Barcelona, per la quantitat de taules que hi havia als passadissos amb pamflets i revistes de tot tipus d’organitzacions i grups polítics, i finalment, per la festa de les autonomies, en la qual es començava a veure el que suposava un Estat descentralitzat en el qual es respectés la llengua i cultura pròpies de cada regió o nacionalitat.
Al llarg dels anys vuitanta vam anar forjant una amistat profunda amb Marta Mata. L’Aurora, primer, a través del grup federal d’educació del PSOE. Després, les dues, en les trobades que tenien lloc unes vegades a Saifores i d’altres a Madrid, per tal de preparar les accions de col·laboració entre el Ministeri d’Educació i els MRP, quan el PSOE governava Espanya. A aquesta tasca, a més de la Marta, s’hi va incorporar la M. Josep Udina, la disponibilitat, sensatesa i eficàcia de la qual són dignes de ressaltar.
La Marta, l’Aurora i en Mariano Pérez Galà —director del Departament d’Educació al Gabinet de la Presidència del Govern de Felipe González—, van preparar la col·laboració del Ministeri d’Educació i els MRP que es va iniciar en la V Trobada anual de 1983, que es va celebrar a Salamanca i en la qual el ministre José M. Maravall es va comprometre a la creació d’un programa de col·laboració amb els MRP, a la subvenció pública per a les Escoles d’Estiu i a la celebració d’un congrés en el qual s’establirien les línies de col·laboració amb els MRP.
El Congrés de MRP va tenir lloc a Barcelona del 5 al 10 de desembre de 1983, amb la participació de 503 representants dels Moviments de Renovació Pedagògica, l’assistència del ministre, la de diversos alts càrrecs del Ministeri i d’alguns consellers d’Educació, així com representants de les Escoles Universitàries de Formació del Professorat, d’Instituts de Ciències de l’Educació, Universitats, Inspecció i Sindicats d’Ensenyament. Marta Mata, que coordinava les labors organitzatives del Congrés, va aconseguir que se celebrés amb la presència de totes les banderes de les comunitats autònomes i es parlés en totes les llengües de l’Estat. El que no va aconseguir és que la col·laboració iniciada anés més enllà d’una línia de crèdit per finançar les Escoles d’estiu, fins a les transferències en matèria de formació permanent del professorat a les comunitats autònomes.
Després del Congrés de Barcelona les relacions amb Rosa Sensat i amb Marta Mata es van anar ampliant a d’altres camps de col·laboració. Com no recordar el seu assessorament, i el d’Irene Balaguer, en la creació de la xarxa pública d’Escoles Infantils i Cases de Nens de la Comunitat de Madrid, en l’etapa de l’Aurora com a Directora General d’Educació? O la col·laboració de la Montserrat Casas, subdirectora general de Formació del Professorat del Ministeri, en els programes de formació per al personal de les antigues guarderies?
L’any 1996, el govern de l’Estat va canviar la seva política educativa amb l’entrada del PP i van arribar mals temps per a l’educació, amb la paralització de la LOGSE i l’anunci d’una nova llei. No obstant això, les relacions amb Rosa Sensat i els MRP es van mantenir. A més, Marta Mata venia a les reunions del Consell Escolar de l’Estat fins que va dimitir, com a acte de coherència, perquè el president del Consell no va voler realitzar un debat preparatori de l’informe preceptiu sobre la LOCE.
Va caldre esperar vuit anys perquè tornés el PSOE al govern i Marta Mata fos nomenada presidenta del Consell Escolar de l’Estat. Llavors ella va sol·licitar a l’Helena la seva col·laboració per als treballs del Consell, la qual cosa aquesta va acceptar encantada, i vam tornar a recuperar la Marta a Madrid i la Irene, com a representant de la Federació de MRP al Consell. A la Marta li va correspondre organitzar un debat sobre la LOE, preparatori de l’informe preceptiu del Consell, i modificar l’estructura d’aquest, adequant-la a la realitat de les autonomies.
Durant la seva última estada a Madrid, la Marta va tenir la satisfacció d’allotjar-se a la Residencia de Estudiantes i passejar per aquells jardins pels quals havien passejat els professors i estudiants d’aquella institució, fins a la seva malaltia definitiva. Recordava amb nostàlgia, i així ho va reflectir en el seu diari, els anys que havia estat estudiant a l’Institut-Escola de Barcelona fins al seu tancament per la guerra, i la influència dels institucionistes en els renovadors de la pedagogia catalana.
Per finalitzar aquest homenatge a Rosa Sensat i les persones que hem conegut d’aquesta institució, i especialment en record de la Marta, ens referirem a un aspecte de l’educació que ella estimava molt: el dret a l’educació, un dels drets fonamentals recollits a la Declaració Universal dels Drets del Nen i en la nostra Constitució. Perquè aquest dret sigui una realitat universal, independentment de la família o del lloc del món en el qual cada nen o nena hagi nascut, és necessari crear unes determinades condicions que permetin l’accés de tots a l’educació en condicions d’igualtat i garantir-ne la permanència dins del sistema amb els recursos necessaris per compensar les desigualtats d’origen. Però crear aquestes condicions té a veure amb la política en general i amb la política educativa en particular. La Marta lluitava per això i, com a mestra que era de tots nosaltres, ens va indicar una meta, i ella va recórrer el seu camí fins a l’últim dia de la seva vida.
Des de la professió docent, dins dels paràmetres de la renovació pedagògica, es fa necessari mantenir viu i disposat a la confrontació, però també al diàleg i a la negociació, un debat sobre el que suposa l’educació pública, amb unes característiques que enllacen amb els nostres plantejaments dels anys setanta, però que han d’adaptar-se a una escola nova per a un món nou. És una qüestió imprescindible, sobretot en les circumstàncies polítiques actuals en les quals la política dominant pretén privatitzar-ho tot i reduir l’educació a un element més de consum.
Aquesta nova educació requereix de la contribució de tots i totes, especialment dels més compromesos socialment i pedagògicament, de la comunitat educativa, de les universitats, de les administracions, d’aquells que estiguin en qualsevol plataforma de reflexió i d’acció i que siguin capaços de buscar la coordinació, l’intercanvi d’experiències i la renovació permanent.
Per això cal, avui més que mai, que Rosa Sensat i tots els MRP actuals segueixin organitzant al llarg de, com a mínim uns altres cinquanta anys, trobades per reflexio-nar i activitats que portin a fer realitat els canvis educatius necessaris per garantir el dret a una educació de qualitat per a tots i totes, en una societat del segle XXI complexa i diversa.
