Amics. Estar junts, crear mons: trobades pedagògiques necessàries per inventar altres escoles

Maria Carmen Silveira Barbosa

Professora de Pedagogia

 Universidad Federal

de Rio Grande do Sul

A Brasil la formació inicial dels mestres és una cosa designada com una tasca dels instituts de Secundària i, cada vegada més, de les universitats, siguin públiques, comunitàries o privades. Hi ha una legislació nacional, les «Directrius Nacionals de Formació de Mestres», que defineixen els principis i una base comuna per a la formació dels mestres. Aquesta base comuna no es pretén com una uniformització de la formació, sinó com la defensa que tots tinguin el dret a coneixements adequats per a l’exercici de la docència.

Després de realitzada la formació inicial, de caràcter generalista i acadèmic, els mestres prossegueixen les seves formacions, bàsicament, als seus llocs de treball, especialment en les reunions pedagògiques que tenen lloc a les escoles, amb els seus companys i en cursos i seminaris de formació organitzats per les Secretaries d’Educació de les diferents municipalitats, ja que gairebé un 85% dels mestres d’escola treballen per als sistemes públics/municipals d’ensenyament.

Des d’aquesta situació és possible constatar alguns problemes que han esdevingut crònics en els últims 40 anys. Els sistemes d’educació municipals augmentaran tenint en compte l’ampliació del sistema educatiu brasiler: són molts nens i nenes, moltes escoles, molts mestres. L’administració pública queda molt limitada a la direcció de les escoles i, d’aquesta manera, la formació permanent dels docents no és una prioritat per als òrgans administratius de les xarxes municipals. Aquesta absència d’una política estable de formació continuada/permanent dels docents té conseqüències perverses en les pràctiques pedagògiques que tenen lloc a les escoles.

Com que no és una prioritat, no hi ha, en general, un departament o un grup de formadors amb línia teòrica definida, amb registre escrit de propostes o un relat d’experiències, amb orientacions pedagògiques o àdhuc una política de desenvolupament professional per als mestres duta a terme per representants directes dels mestres i les seves representacions sindicals que actuïn per garantir la diversitat de formacions, la participació dels mestres, etc. Amb prou feines, en algunes capitals de províncies o grans ciutats, aconsegueixen conquistar espais de formació en governs compromesos amb l’educació. En general la formació està pautada en fets aïllats. I, com diu, Madalena Freire, una xerrada o conferència si no és seguida d’una discussió, de reflexió, de debat —cosa que succeeix— “…és vent…”, és alguna cosa que passa i no deixa empremtes (un esdeveniment/és vent). Una xerrada és un inici que ha de donar els seus fruits, cal que se li ofereixi un temps de discussió, una continuïtat, un diàleg, per tal de constituir un significat comú i poder-se transformar en possibilitat de pràctiques.

1999. Viatge de la Revista Infancia a Nepal

Com que en els sistemes públics hi ha, cada quatre anys, amb les eleccions, la possibilitat d’una nova perspectiva política i una concepció pedagògica corresponent, tenim molta dificultat amb la continuïtat perquè les ruptures i l’esmorteïment dels fets de gestions anteriors són practiques consagrades. Sembla que les polítiques educatives no es consideren de llarg termini, com a polítiques d’Estat, sinó com a polítiques de govern, de curt termini. Crec que cap altre professional té la seva formació tècnica tan contestada com els educadors perquè ningú diu a un enginyer o a un metge com s’ha de fer una construcció o una cirurgia però, per a un mestre, cada govern té una estratègia avaluadora per suggerir o una nova metodologia d’alfabetització per implementar.

A les escoles, les “urgències”, les activitats administratives i operatives omplen massa temps de les reunions i les discussions d’idees i la formació queda massa postergada. El caràcter d’obligatorietat d’aquestes reunions fa que, moltes vegades, els assistents no prestin atenció ni hi siguin amb compromís. I una cosa que em sembla fins i tot més sensible és que la direcció teòrica de les discussions pedagògiques és definida pels empresaris directors i no pel diàleg col·lectiu —administradors, mestres, treballadors de l’escola, pares i alumnes—. Quina autonomia de pensament poden tenir els professors quan els seus formadors estan vinculats a espais de poder, a teories dominants, a eleccions dels administradors?

Des de la democratització del país, fa quaranta anys, aquesta qüestió no havia estat motiu de qüestionaments perquè la discussió àmplia per a una visió democràtica, participativa, igualitària d’educació ens unia a tots. Però actualment els models i els camins per a l’escola —especialment les qüestions relacionades amb la definició de l’èxit escolar, la productivitat, les avaluacions— ens fa molt diferents, i els nostres referents teòrics, les nostres propostes operatives també són diferents. En aquesta situació es fa molt evident la necessitat d’espais de discussió i de formació per als mestres fora dels límitis de les administracions.

Actualment al Brasil en tenim dos: els sindicats i les universitats. Els sindicats tenen poca incidència en les discussions teòriques i tècniques, ja que centren les seves accions en les qüestions de relacions laborals, i les universitats fan accions puntuals, a partir d’ofertes pròpies de la seva agenda, no de les demandes dels mestres i de les escoles. És per això que crec que hem de pensar en la importància d’institucions com l’Associació de Mestres Rosa Sensat.

Al Brasil el moviment renovador de l’educació va tenir figures importants  des de la dècada dels anys vint del segle XX, com Anísio Teixeira, Cecília Meireles, Fernando d’Azevedo, Lourenço Filho i els seus seguidors com Paulo Freire i Darcy Ribeiro, figures excepcionals. Però, no hem tingut al final del segle XX i a l’inici del XXI la con-
tinuïtat d’aquest moviment participatiu en institucions que oferissin als mestres espais i suport de discussions tècniques i polítiques per operar en la formació amplia-da de la professió docent i contribuir així
a donar-li una identitat professional.

És aquí on crec que una institució com Rosa Sensat té un lloc de gran valor. És un espai que convida, virtualment o presencial, persones de diferents països per trobar-se, canviar punts de vista, buscar altres maneres de llegir les realitats i crear alternatives educatives més riques i potents de viure experiències educatives amb nens petits. Pensar i proposar futurs per a un món que sembla molt a la deriva. Oferir temps i espais perquè s’inventin direccions.

Hi ha, en l’actuació de l’Associació, valors intrínsecs com la preservació de la memòria de la pedagogia, dels processos històrics dels mestres, de les alternatives creades, de la importància de la formació cultural dels mestres: amb la biblioteca, la formació amb el cinema, amb les exposicions, les xerrades amb artistes, etc. L’editorial, amb els seus llibres i revistes, és la creença que la lectura, i l’escriptura dels professionals, és una de les estratègies formatives més potent perquè implica el pensament intra i interindividual, complementat per moments de presentació d’articles o de llibres per discutir allò que es llegeix individualment i, després, es comparteix amb l’autor i amb altres lectors.

La construcció col·lectiva d’una agenda de cursos de curta i llarga durada, que corresponen a les demandes dels associats, la construcció de xarxes de professors que escullen temes d’estudi per llegir textos, convidar professors i fer la seva autoformació teòrica i pràctica és una inspiració per als mestres del Brasil. L’Escola d’Estiu, que compleix 50 anys, és una meravella perquè convida els mestres a compartir els seus sabers i a aprendre amb els altres, a ocupar els espais públics de la ciutat mostrant les seves responsabilitats i els seus anhels.

L’existència d’aquesta Associació de Mestres, per a nosaltres, al Brasil, no és només una possibilitat no estatal de formació de mestres, feta en diferents llenguatges, amb riquesa d’estratègies, que fan possible espais de singularització pedagògica. Tenim envers aquesta associació un deute de gratitud i un desig de continuïtat.

Deute de gratitud perquè va ser l’Associació Rosa Sensat, especialment Irene Balaguer, qui va fer possible la trobada entre nosaltres, mestres i veïnes llatinoamericanes, per més increïble que sembli, a Barcelona (ara, ja ens veiem per aquí, al sud), i ens va esperonar a crear la revista Infancia Latinoamericana. Des de llavors, vam començar una xarxa que es fa cada vegada més gran, amb persones que tenen amb la infància un compromís, una alegria, una responsabilitat. Però el paper d’articulació de Rosa Sensat va ser fenomenal: la continuïtat, l’aixopluc, el reconeixement, l’acolliment. Crec que aquest va ser el paper principal de l’Associació de Mestres Rosa Sensat envers nosaltres. Bé, i el desig de continuïtat té relació amb la necessitat que tots nosaltres, supervivents d’aquest petit planeta, puguem estar més junts i continuar la nostra lluita pels drets dels nens i nenes a tenir una infància i pel dret a una educació pública, inclusiva i de qualitat per a tots. Una lluita que vam començar anys enrere en una carta subscrita per molts en una escola d’estiu i que actualitzem cada dia en les nostres jornades quotidianes.

Relacionats

Et necessitem: associa't!
Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!