Amics. Sense aclucar l’ull

guadalupe jover

Professora a l’IES María

Guerrero. Collado Villalba

Hi ha un episodi del Quixot, relativament desconegut, que periòdicament apareixia en les converses familiars de la meva infància. Pertany a la segona part del llibre, al moment en què Sancho Panza veu complert el seu somni de ser governador de l’Ínsula Barataria. Allà malda per administrar justícia amb sensatesa i prudència i, malgrat la seva aparent imperícia, aconsegueix sortir-ne gairebé sempre airós.

No passa el mateix el dia que porten davant seu un noiet acusat de fugir en veure acostar-se la justícia. Molest per les bromes i les evasives del jove en ser interrogat, Sancho fa valer la seva autoritat i el condemna a dormir a la presó. El xicot afirma que això no passarà de cap manera, i Sancho, irritat, exclama: «I per què no et faré dormir a la presó? No tinc poder per agafar-te i deixar-te anar cada vegada que vulgui?» El noi replica que per més poder que el governador tingui, no serà prou per fer-lo dormir a la presó.

Insisteix Sancho i s’obstina el jove. Rendit ja, Sancho Panza demana: «Digues-me, dimoni, tens cap àngel que t’alliberi i que et llevi els grillons que manaré que et posin?». «Ara, senyor governador» —respon el noi—, «anem a la raó i deixem-ho clar. Suposeu, senyor, que m’envieu a presó i que  allà em posen grillons i cadenes i que em fiquen en un calabós, i que s’amenaça l’alcaid amb penes greus si em deixa sortir, i que ell compleix el que se li mana; amb tot això, si jo no vull dormir, i estar-me despert tota la nit, sense aclucar l’ull, sereu capaç, amb tot el vostre poder, de fer-me dormir, si jo no ho vull?».

El fet de dormir o no dormir, efectivament, és cosa nostra. Des d’aleshores, aquest episodi ha representat per a mi la inviolable llibertat interior que podem mantenir àdhuc en les circumstàncies més adverses. Inevitable, per tant, evocar aquesta anècdota en pensar en l’ahir i l’avui de Rosa Sensat, en tractar de copsar-ne el significat profund.

Perquè eren temps de foscor, aquells. Vull dir els anys seixanta del segle passat, moment en què sorgeix el que avui coneixem com a A. M. Rosa Sensat. Temps de mordasses i silencis, d’una escola construïda sobre els principis d’autoritat i jerarquia, de nacionalcatolicisme, d’exclusió. Temps d’uniformitat imposada —una llengua, una cultura, unes creences— i de retallada i proscripció de qualsevol tipus de diferència, dissonància o dissensió. Temps, sobretot, d’obediència. I eren aquests principis els que es pretenia que l’escola fes seus.

1992. Salo de lEnsenyament

En aquell moment Rosa Sensat va canalitzar les inquietuds dels qui no consentien, dels qui posaven al centre de l’educació nenes i nens i reclamaven que la seva veu fos escoltada, la seva individualitat respectada, i els miraven per fi no com a objecte sinó com a subjecte del seu propi procés educatiu. El mateix protagonisme reclamaven per als i les mestres: no ja «comissaris culturals» del poder polític o de les seves respectives disciplines, sinó veritables intel·lectuals que es qüestionen el sentit del que fan i busquen dins i fora de l’escola construir respostes des de la indagació i el diàleg. És impossible transformar l’escola sense transformar el context social i polític en què aquesta viu. És impossible transformar el món sense transformar l’educació. Per això l’Associació de Mestres Rosa Sensat ha estat simultàniament dins i fora, a les escoles i als carrers, fins a convertir-se en un referent no només pedagògic sinó en un referent moral. Dins i fora de Catalunya. Sobre això voldria afegir alguna cosa.

Rosa Sensat va ser primer, per a una llicenciada en Filologia per la Universitat Complutense de Madrid, solament un rumor de fons, una certa nebulosa. Va adquirir després contorns precisos en els meus primers anys de docència gràcies a la veu, poderosa i afable, de Marta Mata. A elles —a Marta Mata i a l’Associació tota— adreçàvem la mirada, des de la distància, quan buscàvem veus que ens ajudessin a entendre millor el que estava passant amb l’educació a Espanya —i parlo ja dels anys 80 i 90, anys d’adveniment de la democràcia i de transformacions esperançadores en els nostres sistemes educatius i en l’àmbit de la didàctica—. Els ressons de lEscola dEstiu, de comunicats i declaracions, de revistes com In-fàn-ci-a o Perspectiva Escolar, arribaven lluny. I per això, quan després de més de vint anys d’ofici vaig sentir la irrefrenable necessitat de posar per escrit tots els dubtes que albergava sobre uns continguts escolars que no semblaven sostenir-se més que per un no qüestionat tribut a la tradició, vaig acudir a Rosa Sensat com a fòrum privilegiat en què les meves paraules podrien ser compreses i acollides. El meu deute personal i professional amb Rosa Sensat és immens.

1992. Viatge a Nicaragua. escola

Semblava, creuat el llindar del segle XXI, que alguna cosa havíem avançat, que algunes demandes històriques dels moviments de renovació pedagògica eren ja conquestes consolidades, que el que havia sorgit com una reivindicació d’alguns col·lectius havia estat assumit per la societat i els poders públics.

Però tampoc llavors va decaure l’actitud d’alerta: encara quedava molt per fer. Teníem, per fi, una sòlida xarxa d’escoles de titularitat pública, però encara no veritablement públiques, de tots i per a tots; una escola comprensiva fins als 16 anys, però que no havia transformat les seves estructures per poder dir-se inclusiva; una escola democràtica, encara que els canals de participació es mostressin amb massa freqüència obturats; una escola mixta, tot i que encara no coeducativa; una escola que amb molts esforços anava deixant de banda el component confessional dels seus idearis, però que no aconseguia desprendre’s de les pressions de la jerarquia eclesiàstica; una escola oberta per fi a la recerca i a la innovació educativa, però que arrossegava encara decennis de rutines escolars de les quals costava desfer-se; una escola que si bé havia reconegut per fi la pluralitat lingüística i cultural de l’estat espanyol estava encara lluny de reconèixer la diversitat de llenguatges de nenes i nens: aquests cent llenguatges dels quals va parlar Loris Malaguzzi, retallats i fets callar de manera creixent des de l’Educació Infantil fins a la universitat.

Reptes antics i nous desafiaments que calia fer visibles i afrontar, i en els quals els mestres i les mestres havien de tenir un protagonisme essencial. Rosa Sensat ha impulsat, a través de cursos de formació i grups de treball, l’apoderament del professorat. Perquè necessitem eines que ens ajudin a acostar la utopia d’una escola pública, inclusiva, coeducativa, intercultural, ecològica i democràtica, a la feina educativa a les aules. Necessitem recolzar-nos en una tradició transnacional d’educadors progressistes i conèixer i compartir també el que mestres del carrer estan il·luminant als nostres entorns més immediats. Necessitem establir xarxes de col·laboració horitzontals entre els qui treballem en les diferents etapes del sistema educatiu. I necessitem també una correspondència entre el que els mestres entenem per educar i el que la ciutadania en el seu conjunt espera de nosaltres. No hi ha gaires institucions que hagin donat resposta a aquestes inquietuds.

Caminem, avui més que mai, necessitats de referents. Per això el paper de Rosa Sensat és avui tan decisiu com fa cinquanta anys. Desmantellats a gran part de l’Estat els centres de formació permanent del professorat, ostatges els poders públics de polítiques educatives imposades per instàncies de naturalesa exclusivament economicista, colonitzades les consciències de gran part de la ciutadania a favor de la lògica de l’individualisme, la competitivitat i la segregació, caminem de nou a les palpentes enmig de la foscor. Una foscor potser menys palpable que la de la dictadura franquista, però potser més perillosa ja que se’ns està ficant per tots els porus sense que semblem adonar-nos-en. Com ja s’assenyalava en la declaració «Per una nova Escola Pública» de 2005, les polítiques econòmiques neoliberals i la globalització hegemònica estan amenaçant les realitats educatives de mig món. Si fa anys es pretenia que l’educació servís exclusivament a la conformació de determinat tipus de ciutadania i s’acomodés a les expectatives del que els grups privilegiats demanaven a la institució escolar, avui els poders econòmics pretenen reduir-la a simple fàbrica de mà d’obra tan eficaç com submisa. I esglaia la paràlisi amb què molts dels seus postulats estan sent assumits —més enllà de puntuals manifestacions al carrer o a les xarxes socials— per estudiants i docents, per famílies i societat en general.

Poques veus tan autoritzades, tan reconegudes, tan plurals i tan unànimes com les que neixen en el marc de Rosa Sensat, un dels majors avals del que és precisament el seu caràcter col·lectiu, capaç fins i tot d’esborrar aquestes fronteres tan invisibles com poderoses que encara avui existeixen entre els diferents trams del sistema educatiu, entre l’educació  formal i la no formal, entre el que passa dins i el que passa fora de les nostres escoles.

Rosa Sensat enfonsa les seves arrels en la tradició per reivindicar el passat sobre el qual construir el futur; rescata memòries, entrellaça generacions, promou el diàleg dels qui es mouen en diferents contextos educatius; obre espais de confluència entre moviments educatius  i moviments socials; obre els braços també des de Catalunya als qui, en altres parts del món —d’Espanya, d’Europa, de Llatinoamèrica— busquen i s’afanyen i es comprometen per a una educació alliberadora i emancipadora.

Per aquests primers 50 anys de marxa, enhorabona. Per tants matins i tardes i nits de vigília, gràcies.

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!