Amics. Una història de quaranta anys Per a una Associació que en fa cinquanta

francesco tonucci

Pedagog. Roma 

L’any 1975, en una trobada del Moviment de Cooperació Educativa a Brescia, vaig conèixer la Carme Sala. Me la va presentar en Fiorenzo Alfieri, que em va demanar que li regalés el llibret que jo havia publicat l’any 1972, titulat La ricerca come alternativa all’insegnamento que casualment jo portava.

Un any després, la Carme em va telefonar dient-me que el seu marit, en Luís Crespo, havia muntat una petita editorial i que, entre els primers llibres, havien traduït i publicat el meu amb el títol La escuela como investigación i que una Associació de mestres, anomenada Rosa Sensat, em convidava, juntament amb la meva dona, a un seminari sobre educació infantil, que havia de tenir lloc al setembre.

Vaig preparar un seminari de tres tardes sobre l’educació infantil, amb una sèrie de diapositives sobre les activitats pictòriques i plàstiques de les escoles d’educació infantil de Reggio Emilia, que en aquells anys seguia també gràcies a la gran amistat amb en Loris Malaguzzi. El seminari va tenir lloc a l’antiga seu de Rosa Sensat.

Aquell viatge va canviar la meva vida. Per primera vegada vaig conèixer Espanya i Barcelona. I potser també va canviar una mica la història de l’escola espanyola perquè, per primera vegada, es va presentar l’experiència de Reggio Emilia (que més tard en Fabricio Caivano definiria com la Lourdes pedagògica).

En aquells dies vaig conèixer la Irene, la Marta Mata (possiblement), la Maria Antònia i en Ramon, en Fabricio, en Biel (a qui tornaria a veure per darrera vegada, commogut, al cementiri de Reggio Emilia, el febrer de 1994, al funeral d’en Loris). En aquells dies vaig conèixer l’antiga Barceloneta amb les seves fortes olors de peix fregit, vaig conèixer el porró, l’allioli, la crema catalana i la mel i mató.

Però, probablement, el que em va portar a tenir un paper en el debat pedagògic espanyol i em va fer conèixer totes les realitats espanyoles va ser la segona invitació que vaig rebre de Rosa Sensat, el juliol de 1977. Vaig ser convidat, juntament amb molts altres italians, a participar com a docent a l’Escola d’Estiu que tenia lloc a Bellaterra, una nova seu universitària que encara funcionava només parcialment, perduda en el desert de més enllà del Tibidabo.

Hi van participar 12.000 mestres de tot Espanya i s’hi van impartir més de 200 cursos. Hi van ser presents molts italians, entre els quals Gianni Rodari, Mariano Dolci, Lella Formia. Fins aleshores les escoles d’estiu només tenien lloc a Barcelona (potser ja eren actives les de Mallorca i Madrid) i totes les comunitats espanyoles hi participaven organitzant activitats teatrals, balls i festes típiques, als vespres.

Vaig impartir dos cursos, un sobre didàctica de l’escola infantil i un sobre metodologia de la recerca a l’escola primària. Aleshores vaig conèixer Espanya i Espanya em va conèixer.

L’any següent, 1978, va començar la descentralització de les Escoles d’Estiu, totes les regions en tenien una i em convidaven a participar-hi. I em vaig convertir en especialista en Escuelas de Verano i en Escoles d’Estiu. Durant els anys següents vaig anar a Madrid, Càceres, Vitòria, Ma-llorca, Tenerife, La Corunya, i sempre a Barcelona. Vaig passar part dels meus estius, de les meves vacances, a Espanya, per les Escoles d’Estiu.

Des d’aleshores, torno a Espanya cada any, dues, tres, fins a vuit vegades cada any. Ja he vingut més de cent vegades.

Per a mi, Rosa Sensat s’identifica amb l’experiència de les Escoles d’Estiu, una gran experiència formativa per a una escola nova. També a Itàlia, el Moviment de Cooperació Educativa organitza cursos de formació a l’estiu però són experiències gairebé internes, per als inscrits al Moviment i poc conegudes i freqüentades per mestres externs. En canvi, la característica de les Escoles d’Estiu espanyoles és la gran participació, tant a Barcelona, al començament, com a les desenes de ciutats a les quals, durant molts anys, després de l’arribada de la democràcia, milers de mestres, a títol totalment voluntari i a càrrec seu, passen set,
deu dies de les seves vacances.

Parlo italià. De seguida vaig adonar-me que hi havia paraules difícilment comprensibles i les vaig aprendre en castellà (carpintero per falegname, barro per creta, marco per cornice, muestra per campione, etc.). M’entenien bé, millor dit, els agradava molt que parlés italià, i jo estava tranquil, sense l’obligació d’estudiar… En aquells anys vaig publicar altres llibres, A los tres años se investiga, Por una escuela alternativa, Amb ulls de nen, Infant s’hi neix.

Després vaig començar a parlar castellà. Potser perquè no m’ho demanava ningú, no ho sentia com una obligació i perquè a Espanya sempre m’han estimat. Per part meva va ser com una demostració d’afecte.

En un moment donat vaig dir prou a les Escoles d’Estiu i vaig tornar a apropiar-me de les meves vacances, però he continuat anant a Espanya cada any i més d’un cop per any, per compromisos amb universitats o amb diverses ciutats vinculades amb el projecte “La ciutat dels nens”.

La darrera Escola d’Estiu en què vaig par-ticipar va tenir lloc l’estiu del 2000, a Barcelona, organitzada per Rosa Sensat i dedicada a la diversitat. Em van convidar per a la conferència d’obertura amb els docents de l’Escola i el tema que vaig triar va ser: “La diversitat com a valor en una escola que canvia”.

Vaig parlar en una aula magna plena i també hi era present la Marta Mata. Quan vaig acabar la conferència, la primera pregunta que es va plantejar va ser: «Què en pensa de la catalanització?» Em vaig sentir perdut i així ho vaig dir. Vaig respondre dient que hauria preferit no haver de respondre aquella pregunta, explicant que el problema de les llengües, a Espanya, era un tema desconegut a Itàlia i per aquest motiu em resultava difícil donar una resposta adequada però, ja que se’m demanava, a costa de jugar-me l’amistat dels catalans, em semblava just dir que l’expressió tenia per a mi un regust colonialista i no respectava el dret a la diversitat del qual havia parlat en la meva conferència. El debat va continuar sense cap problema ni dificultat. Quan en sortir vaig passar per davant de la Marta Mata vaig saludar-la dient-li: “Suposo que avui m’he jugat la teva amistat” i ella em va sorprendre i commoure en respondre’m: “Al contrari. Estic totalment d’acord amb tu”.

Naturalment, en tots aquests anys, les trobades i les ocasions de col·laboració han estat moltes altres. Però m’agrada acabar recordant la darrera trobada, a la nova seu de Rosa Sensat, l’octubre del 2014. Quan ens havíem trobat a Reggio Emilia el febrer de l’any anterior per recordar en Loris Malaguzzi als vint anys de la seva mort, vaig proposar a la Irene Balaguer una Convenció sobre els drets de la infància, que complien 25 anys. Durant aquest any i, especialment, l’any passat, amb motiu del vintè aniversari, m’he compromès molt per recordar aquesta llei fonamental, amb la qual els adults del món han assumit compromisos importants en relació amb els infants però que, malgrat tot, no coneixen prou i en conseqüència no respecten. M’interessava especialment recordar i comentar aquells articles de la Convenció (1, 13, 14, 15, 16, 17 i 31) que, de manera revolucionària, vint-i-cinc anys abans, havien reconegut la ciutadania dels infants des del seu naixement i el seu dret de ser escoltats, d’expressar-se lliurement, d’associar-se i de trobar-se lliurement, de jugar i de tenir temps lliure.

Van ser tres tardes molt freqüentades, amb molta participació i espero que útils per invertir aquella tendència que he denunciat abans.

I, per acabar, naturalment, moltes gràcies a Rosa Sensat per concedir-me el premi Marta Mata 2014. Es podria dir que és un premi com altres que he rebut en aquesta llarga experiència professional, però no és així, perquè el concedeix una associació que em coneix des de fa quaranta anys i per això no es pot tractar d’una passió momentània i extemporània. Em fa recordar les poques ocasions en què la meva dona, en acabar una conferència (a les quals normalment no assisteix) em diu: “M’has agradat”. Una emoció que em fa plorar!

Relacionats

Et necessitem: associa't!
Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!