Fundadors. Maria Antònia Canals

M’han demanat que escrivís alguns records de la història de Rosa Sensat, és a dir, de la història d’aquests cinquanta anys que ara celebrem.

Primerament he de dir que, malgrat el meu costum de tractar amb les xifres, en aquesta ocasió el cinquanta m’impressiona.

Sí, aquests cinquanta anys m’impressionen molt! Potser perquè és un número dels que en diem rodons O potser per allò del mig segle

No, penso que no és pas per res de tot això: més aviat és perquè tot seguit després d’haver pronunciat «cinquanta anys» m’agafa un xic de tremolor, com un calfred, fruit d’una idea que em burxa el magí tot repetint: «I tots plegats no hem canviat pas gaire, no hem canviat prou…, no hem canviat gran cosa…».

I, si vull ser sincera, no puc enfilar un altre pensament que aquest: què hauríem de fer perquè l’educació a casa nostra fes un pas endavant?

Però ara no es tracta d’això, sinó de celebrar el passat.

Realment, els records dels primers temps són inefables, tenen un pes especial. Penso que deuen ser com el pensament i el cor, atrapats en un mateix acte, d’un soldat que sobreviu una guerra molt dura i després s’emociona en recordar cada batalla.

I és així: emocionem-nos!

En un intent de conrear l’amistat amb el número cinquanta, voldria parlar de cinc aspectes o fets que recordo especialment:

Molts dels que som prou grans (d’edat) per haver pogut viure aquells inoblidables primers anys, veníem de la situació de la postguerra triomfalista del feixisme, el qual es cuidava de fer semblar que finalment havia guanyat el bé sobre el mal, però nosaltres sabíem que havíem perdut, una vegada més. De mica en mica vàrem anar creixent i obrint els ulls i les orelles i l’enteniment i el cor… No sé explicar-ho prou bé, però tampoc no sé silenciar-ho. Sé que per mi, i probablement per molts, el fet de crear Rosa Sensat va ser més que una militància: va ser un crit i un gest de resurrecció.

Aquesta sensació, jo la tenia a partir de coses molt concretes. Una va ser poder veure, des del mateix fer de cada dia, la facilitat de la M. Teresa, d’en Pere, i sobretot de la Marta, per tenir molts contactes (eren pocs, però en aquell moment eren moltíssims) amb mestres de diversos pobles, diverses escoles i diverses situacions, que mai vaig arribar a saber com els havien trobat, i que van permetre que en els primers anys de Rosa Sensat la crida a aplegar-nos i a fer una tasca comuna, tant en els cursos d’hivern com en les escoles d’estiu, tingués un creixement que ens sorprenia a nosaltres mateixos.

En veure aquelles llargues cues per matricular-se i per entrar a l’Escola d’Estiu, i en veure que cada any buscàvem un local més ampli i encara ens quedava just, la Marta feia una cara de satisfacció especial, que a mi em donava ànims per seguir al meu lloc difícil (Verdum) un any més, i sempre fins que fos necessari!

Vivíem en un moment en què totes les coses eren o d’abans de la guerra, o de després de la guerra. Doncs bé, una de les coses fonamentals dels inicis del nostre moviment va ser la companyia que van fer-nos alguns grans pedagogs «d’abans de la guerra», entre els quals jo recordo especialment Alexandre Galí, a qui nosaltres sempre dèiem «el senyor Galí». I explicaré un fet concret de la seva presència a la primera Escola d’Estiu, al col·legi de les filipenses del carrer Lincoln, que van deixar-nos el local.

El darrer dia molts dels mestres o estudiants assistents ens ajudaven a guardar materials, papers, ornamentacions… tot aplegat en una habitació fins que vingués un camió a recollir-ho. Les monges, molt contentes de com havia anat tot, ens van obsequiar portant-nos una gran bossa de caramels a l’habitació magatzem perquè n’anéssim agafant mentre treballàvem. El senyor Galí s’ho mirava tot des d’un racó de l’habitació, i tot d’una la Marta i jo vàrem veure que plorava, no sabíem si de goig de recordar els seus temps, o de disgust… Ens hi vàrem apropar i la Marta li va dir: «Senyor Galí, què li passa? Potser pensa que no ha anat prou bé?».

I ell li va respondre: «No! No és això… Tot ha anat molt, molt bé! Però mireu a terra…». I amb un gest ens va fer veure allò que l’entristia tant: el terra estava ple de papers de caramels. I ell, tot plorant, va afegir: «I són els mestres del demà!».

La reacció del senyor Galí sens dubte va ajudar-nos a obrir els ulls i ampliar el ventall de les activitats que consideràvem essencials en els nostres primers projectes educatius.

No puc deixar d’esmentar un altre aspecte d’aquells primers anys, que per mi, i estic segura que per molts, va ser una lliçó inoblidable: el canvi que va representar per a tots nosaltres i per a tants mestres la manera de concebre i d’anar realitzant la renovació pedagògica a Rosa Sensat.

Efectivament, no es tractava de treure el sistema franquista i canviar-lo per un altre, ni tampoc de pronunciar-se a favor d’un mètode determinat dels que ens oferia el ventall dels grans moments de l’Escola Nova de la primera meitat del segle xx. Penso que Rosa Sensat va néixer, ha crescut i té la seva raó de ser, no pas en l’adhesió a un mètode determinat o a un altre, sinó en una cosa molt més important, que podríem definir com el servei profund a tots els nens i nenes amb un esperit molt més ampli del de qualsevol mètode, obert i al mateix temps assenyat i crític.

I esperem i treballem perquè sempre continuï així.

I, finalment, també recordo un moment de crisi, tal com he escrit no fa gaire en una «carta a la Marta Mata» apareguda a les revistes Biaix i Perspectiva Escolar. Es tracta de quan vàrem constatar alguns fets i realitats, ja alguns anys després de la mort de Franco.

Aquells ànims i aquella empenta dels temps difícils van durar més o menys els deu primers anys de la democràcia. Continuàvem fent allò que crèiem millor per als nens i nenes, però amb una gran diferència: ara podíem defensar-ho públicament i la lluita era noble i oberta.

Però després d’aquest període va venir-ne un altre: als companys i companyes amb qui compartíem aquests ideals ens va tocar viure una altra realitat, que jo anomeno «el desencís»; potser és una realitat més difícil de concretar, potser és més aviat un sentiment, però sé segur que molts el compartíem: tots plegats ja no estàvem tan segurs que l’escola del nostre país canviaria… Ho vèiem tan difícil!

Personalment, per mi va ser potser el temps més dur. M’ha costat, i encara em costa, assumir la gran lentitud dels canvis profunds. Però amb els anys he anat descobrint que, més enllà de les aparences, d’una manera ben diferent de com ho havíem previst i somniat, i sense cap dubte a un nivell més profund, les coses canvien i el món avança.

Les persones difícilment sabem captar i distingir els diferents ritmes de la vida: el nostre temps humà és molt curt respecte al temps que necessita qualsevol canvi social o ètic del nostre món.

El nostre món necessita encara molts i moltes mestres compromesos en la lluita, alguns bons polítics, moltes escoles d’estiu i moltes «Rosasensats». És per això que diem amb totes les nostres forces un grandíssim

Per molts anys!

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!