A finals dels anys cinquanta, a Barcelona, alguns mestres disposats a assumir el repte que representava endreçar el desgavell educatiu del moment havíem iniciat escoles adreçades a diferents etapes escolars. Malgrat la diversitat dels centres, els iniciadors compartíem l’interès i la il·lusió per contribuir a fer un pas positiu en educació i aconseguir una escola que eduqués per a la vida real.
Teníem una idea del que volíem i del que rebutjàvem, però ens calia trobar la manera d’aconseguir-ho, és a dir, l’estructuració dels continguts, els vessants de l’aprenentatge, les prioritats segons les edats dels alumnes, l’atenció a la diversitat…
Des del primer moment, els mestres i pedagogs Alexandre Galí i Artur Martorell ens van ser referents propers, alhora que ens feien present la qualitat de l’escola catalana dels anys de la República.
La repercussió de la grisor sociocultural de l’època en l’àmbit educatiu (normativa, formació de mestres, programacions…) feia que la vida diària de l’escola que propugnàvem presentés una gran quantitat d’interrogants, des del domini dels continguts o la relació amb els alumnes, amb cadascun i entre ells, fins a la priorització de valors i l’avaluació de continguts.
A cada una d’aquelles noves escoles el plantejament seriós dels temes duia a compartir la reflexió sobre fets, situacions i actuacions concretes i properes de la vida escolar, de manera que el treball en equip va esdevenir el mitjà habitual de formació professional. Progressivament, aquest interès per afinar criteris educatius s’anava ampliant i afavoria també la relació entre diferents centres. Era evident que calia fer el possible per formar educadors que contribuïssin a renovar l’escola.
La creació de Rosa Sensat, fruit de nombroses trobades entre mestres, pares i agents sociopolítics preocupats per l’educació, amb la dedicació de Marta Mata com a iniciadora, va representar un guany i un progrés valuosíssim per al món educatiu del moment i del futur.
De manera natural, objectius, criteris i hàbits del treball en equip ja assumits a les escoles es van estendre al funcionament de la nova escola de mestres. Des del nostre lloc, tots ens proposàvem una escola per a tots i una educació per a cadascú, és a dir, aconseguir que l’escola, fos quin fos el seu entorn sociocultural, atengués tots els aspectes de cada alumne en funció de les seves necessitats i les seves possibilitats.
L’escola de mestres Rosa Sensat des del primer moment ens va ajudar a enfocar els temes i a assajar respostes educatives, amb una visió professional alhora realista i àmplia malgrat el moment polític que ens oprimia. En aquest aspecte, les trobades, que vam anomenar nuclis de col·laboració, sobre qüestions tant relatives a didàctica com a estructura i gestió escolar, suposaven la reflexió compartida entre mestres representants de centres que, amb un recorregut d’anada i tornada del nucli a l’escola i viceversa, es comprometien a col·laborar en la renovació pedagògica. Va ser un esbós del que després es va conèixer com a recerca-acció.
Entre els centres que van participar a la primera Escola d’Estiu el 1966, va anar en augment el desig i l’oferiment de col·laborar en algun aspecte més que en la formació de mestres. D’altra banda, davant la creixent creació de centres amb esperit de renovació que van sorgir a finals dels anys seixanta, l’escola de mestres Rosa Sensat, sempre amb intercanvi entre els mestres, proposava possibles maneres d’orientar i perfilar criteris sobre la línia d’educació que convenia a cada escola concreta. Així, l’atenció a les necessitats i a les possibilitats reals del centre (medi rural / urbà / perifèric / marginal, amb història o recent…) era el que determinava els criteris per a l’organització i el desenvolupament de la vida escolar: atenció a la diversitat —econòmica, lingüística, ideològica—, relació responsabilitat-llibertat, educació personalitzada (manera de ser, bagatge personal, ritme de treball de cada alumne…). Aquest plantejament (Principis de coordinació escolar, 1967), venia a constituir el que després hem anomenat Projecte Educatiu de Centre.
Després… La renovació pedagògica per principi inclou un element dinàmic: tot i els marcs diferents, l’educació sempre suposa estar proper i atent als interessos dels infants i adolescents concrets, per tal d’acordar el bagatge previsiblement indispensable per al món que tot just ara s’inicia.
És responsabilitat professional dels edu-cadors, sigui des de la institució escolar concreta, sigui des d’un marc socioeducatiu més ampli, no solament conèixer els recursos que ofereix el context en què ens movem
—i aconseguir-hi l’accés generalitzat—, sinó també definir les prioritats que l’educació que ens proposem requereix.
Actualment, l’avantatge que l’evolució de l’entorn sociocultural representa pel que fa als recursos didàctics (tecnologia, descobertes científiques, facilitat de comunicació…), suposa alhora per part dels educadors vetllar perquè el domini dels mitjans no desdigui de les finalitats educatives que cada centre es proposa. La nova etapa, amb el comú denominador del canvi constant, requereix que cada alumne aconsegueixi en qualitat i en quantitat el bagatge que personalment necessita per obrir-se camí; és més, per poder participar activament en el lloc i en el moment en què li tocarà viure. Ens cal aprofitar la plasticitat mental de l’edat escolar per facilitar a cadascun dels deixebles, sigui quin sigui el tipus de centre educatiu a què assisteixin, el pas al món vast i divers que serà el seu.
És evident que la visió àmplia i el realisme amb què fa cinquanta anys Rosa Sensat va començar a caminar avui continua sent per nosaltres alhora una necessitat i un estímul per enfocar la utopia que per als mestres sempre ens representa la renovació pedagògica.
