Mirades. Ara que comença el curs, presentem-nos…

Em dic Elena i no sé cantar.
Ho sé segur. M’ho va dir la directora de la coral on cantava amb altres infants del poble quan tenia uns deu anys.
—Mira, Elena, farem una cosa: et compraré un xilòfon i a partir d’ara tu et dediques a tocar-lo i, si vols, pots moure els llavis. Però, sobretot, no cantis.
La directora sabia de què parlava, és clar, ella en sabia molt.
I així ho vaig fer: a partir d’aquell moment tan sols vaig moure els llavis. No només quan estava amb la coral, sinó que ho he seguit fent al llarg de la vida als aniversaris, als concerts o a altres llocs on calgui cantar. Canto a la dutxa, sí, i quan em passejo amb el cotxe per l’Empordà. Poso el volum al màxim i canto amb totes les meves forces. A vegades m’enganyo i em sembla que no ho faig tan malament. En públic no canto mai. Ni tan sols als nens i nenes de la feina. Els explico contes, acudits, m’invento històries  Però no els canto ni el bon dia quan els obro el llum per despertar-los. Faig alguna excepció: als sopars amb els amics que acaben amb concerts de singstar, després de la tercera copa i un cop m’he assegurat que tothom va prou entonat per no sentir-me, canto. Com a mínim el Sin documentos de Los Rodríguez. Alguna vegada fins i tot he guanyat contra algun amic. «Màquines —penso—, què han de saber!»
Agraeixo a la vida que la meva mare em deixés apuntar a la coral del poble on anaven també els nens i nenes amb qui fèiem teatre amateur, jugàvem a palomato al carrer i passàvem les hores més fredes d’hivern jugant al trivial.
Però també hi ha dies que penso que si no hagués anat a la coral, potser no ho hauria sabut mai que no en sé de cantar. Potser aleshores m’hagués atrevit a cantar als aniversaris, als concerts, als nens de la feina. Potser fins i tot m’hagués donat l’oportunitat d’aprendre’n.
Em dic Elena i no sé cantar.
O així m’ho van fer creure. Com també em van fer creure que era vergonyosa, pesada o impuntual. Un seguit de creences màgiques que m’està costant déu i ajuda desempallegar-me’n. Així que me n’estic prou de
posar etiquetes als «meus» nens i nenes, perquè no acabin convertint en veritats el que només són percepcions subjectives.
Em dic Elena i no ho sé si no sé cantar. Però no canto.

ELENA MONTIEL BACH
Educadora social i pedagoga

Associa't!

Encara no ets sòcia de Rosa Sensat? Ara i fins a l'Escola d'Estiu ampliem la quota jove fins els 30 anys. Associa't i matricula't a qualsevol formació per només 70€!
Fes-te'n ara!