Quina va ser la darrera vegada que vau jugar amb els vostres fills o les vostres filles, amb els vostres companys de feina, amb les vostres alumnes? Quants centres del nostre entorn fan servir el joc com a recurs pedagògic? Quina utilitat té el joc? Es fa servir com a recurs lúdic? Per ocupar el temps? Com a racó autònom? O amb intencionalitat educativa?
Per què un grup de treball «Jo gamifico»?
Escrivim com a coordinadors del grup de treball «Jo gamifico», un espai de trobada de mestres i professors de la conurbació de Granollers interessats a explorar les possibilitats del joc com a recurs didàctic i implementar-ho en la seva pràctica a l’aula.
Abans de continuar, hem de fer una confessió: ens agrada jugar! A tot tipus de jocs. Jocs de taula, jocs de rol, jocs de pensar, jocs de creació, jocs, jocs i més jocs. De fet ens vam trobar per primera vegada en un grup de treball sobre geolocalització. Un joc, es clar!, on has de trobar tresors amagats arreu del món amb l’ajuda d’un GPS.
Què entenem per gamificar?
Gamificar, segons les definicions més acceptades, és agafar els elements, les mecàniques i les dinàmiques del joc en un entorn no lúdic. Què vol dir per a nosaltres això? Doncs molt senzill; aprofitar els beneficis i les potencialitats del joc per millorar la pràctica educativa. No només es tracta de jugar a l’aula sinó de tenir en compte els elements del joc per adaptar i millorar les diferents activitats que fem durant el procés d’ensenyament-aprenentatge.
Què es mobilitza quan juguem?
Per Vigotski (1966) el joc és la font de desenvolupament i facilita la creació de zones d’evolució immediata. Segons Elkonin (1980) en el joc es donen interaccions de rols, de cooperació i un continu exercici de descentralització en què el jugador es posa en el punt de vista de l’altra persona. Kamii i Devries (1980) manifesten la importància vital del joc per desenvolupar el pensament matemàtic. Afirma Dienes (1986), dins la seva proposta per al correcte aprenentatge d’un concepte matemàtic, que hi ha sis etapes que s’han de seguir: el joc lliure, el joc amb regles, el joc isomorf, la representació, la descripció i finalment la deducció.
Vist tot el que diuen els experts, per què creiem que s’ha de jugar a l’escola? Per molts motius:
• Perquè ens ho passem bé jugant, així que és fàcil obtenir motivació i ens entusiasmem fàcilment.
• Ens fa prendre decisions; jugant aprenem models de situacions conflictives
i cooperatives necessàries per aprendre i madurar en les quals es poden reconèixer situacions i pautes que es repeteixen a la vida real. El més important és acceptar que hi ha normes i que cal respectar-les.
• El joc permet equivocar-se i tornar a començar sense que passi res perquè no és seriós (tot i que, a vegades, veient com es posen algunes persones mentre juguen dubtem que això sigui així). El joc ofereix un feed-back immediat i permet que rectificar i aprendre de les errades sigui més fàcil.
• El joc respecta els diferents ritmes d’aprenentatge de les persones i això facilita que les situacions d’aprenentatge siguin menys frustrants. La situació lúdica anima a superar les dificultats i així treballem la perseverança.
• Però, encara més important, el joc treballa les relacions interpersonals; com gestionar les emocions i, sobretot, aprendre a guanyar i perdre. Sovint apareix també la tensió ja que la motivació ens hi porta, però l’alegria i la tranquil·litat també hi són presents.
Competir o col·laborar? Quina implicació té en la dinàmica grupal?
Aquests dos verbs han estat l’eix central de la discussió pedagògica del grup de treball. Després de jugar molt, de contrastar i comparar dinàmiques lúdiques, d’aplicar els jocs adaptats i/o creats pels membres del grup, decidir si s’ha de fer servir la competició com a element vertebrador dels jocs és el que ha generat una polèmica més gran.
Hem observat que, en una primera fase d’aplicació del joc a l’aula, la competició és la manera més ràpida i senzilla d’aconseguir que l’alumnat s’engresqui. Però té una durada limitada si no és que augmentes el nivell de «pantalles» o la dificultat del joc.
Aconseguir jocs que no siguin competitius, sinó col·laboratius, ha estat complex. En trobem pocs i crear-los encara és més complicat. Pensem que hem d’anar per aquesta línia educativa. És tot un repte però aquest hauria d’ésser un dels objectius principals del joc educatiu.
Si afavorim la cooperació facilitarem (Fabra, 1992):
• que hi hagi més acceptació mútua,
• que l’alumnat se senti que forma part del grup i experimentarà sentiments positius i un augment d’autoestima i seguretat personal,
• i millorarem el clima de la classe ja que es podran atenuar tensions i disposarem d’un ambient més relaxat.
Són aquests objectius els que, com a gestors del grup a l’aula, creiem que hem de potenciar per tal de millorar la cohesió grupal i la dinàmica a l’aula.
Quines estratègies podem fer servir?
A l’hora de gamificar propostes didàctiques hem volgut separar dos grans grups en funció del «moment»: activitats d’aula, que afecten un sol grup o dos com a màxim, o activitats d’escola, que afecten més grups.
Pel que fa a les activitats d’aula hem de pensar que no es tracta tan sols d’adaptar els jocs (tot i que també podem fer-ho), sinó d’adaptar-ne les mecàniques per millorar una activitat o proposta educativa.
A l’hora de valorar els jocs existents i crear-ne de nous, al grup de treball vam basar-nos en la «Teoria del púding» d’en Pere Cornellà per crear una plantilla que ens facilités l’anàlisi de cadascun; vam separar aquests apartats:
COM FUNCIONA AQUEST JOC? (quines “mecàniques” utilitza)
Quin és el seu objectiu? Com es guanya?
Què cal fer per guanyar?
S’estructura amb nivells? Amb zones?
Hi ha recompenses d’algun tipus?
COM ES RELACIONEN ELS JUGADORS ENTRE ELLS?
(quines “dinàmiques” es fan servir)
Es juga sol? Cal formar equips? Has d’establir pactes amb els altres?
Cal col·laborar amb els altres jugadors?
Contra qui es competeix?
Com es prenen decisions?
Quines emocions ens transmeten?
Què es pot fer amb les recompenses obtingudes?
ELS JOCS EXPLIQUEN HISTÒRIES
(quina “estètica” es segueix?)
Quines històries s’expliquen?
On ens situem?
Hi ha narrativa?
Si ens referim a activitats d’escola com jornades, tallers, racons, mostres, diades, etc., hem de pensar que les propostes inclouen grans nombres de participants i que la gestió dels jugadors o equips és essencial, però que la resta de mecàniques de què hem parlat anteriorment són adaptables per a aquest tipus de propostes.
Jugar, adaptar o crear?
Com a docents una de les primeres qüestions que ens hem de plantejar quan volem dur jocs a l’aula és la d’observar com reacciona l’alumnat davant la proposta (ja sigui nostra o aportada per part de l’alumnat). Cal comprovar si les normes són prou clares i quina dinàmica s’estableix entre els jugadors.
El docent també ha de jugar per modelar comportaments, estratègies i hàbits. Aquest aspecte és de vital importància. Quan tu jugues amb l’alumnat aquest s’engresca i s’anima a provar nous jocs; si tu no hi dones la importància necessària, l’alumnat se’n «desenganxa».
Comparar i diversificar els jocs. Analitzar com ha anat la partida, contrastar amb l’alumnat i amb altres docents què ha funcionat i què s’ha de millorar són processos que ajuden a millorar les dinàmiques del joc a la classe.
Abans de passar a la creació de jocs (tasca amb un nivell elevat de complexitat) hem d’aprendre a adaptar jocs coneguts, ja sigui canviant-ne algunes normes per simplificar-los o fer-los més complicats, sempre atenent a la realitat que tenim a la classe.
Crear jocs és un procés que requereix de molta experiència, del treball conjunt de debat i de col·laboració entre docents i també del contrast amb la realització de moltes partides. Crear és el nivell més complex d’aquesta espiral i quan ho intentes has d’estar disposat a aprendre que l’error és una part de l’èxit.
Per anar acabant…
El procés que vam dur a terme com a grup de treball va ser deductiu; primer vam posar sobre la taula el que coneixíem per intentar interrelacionar conceptes i experiències entre els membres del grup de treball. Això ens va servir de punt de partida per fer una segona recerca a la xarxa i posar ordre al que teníem. Aquí vam aconseguir també força recursos per experimentar i, sobretot, debatre al voltant de l’objectiu de la gamificació.
Vam estar donant moltes voltes a què és gamificar i entendre que gamificar no és jugar. Que hi ha d’haver una intencionalitat d’adaptar i incloure les dinàmiques
i mecàniques del joc en una activitat educativa més enllà de posar-se a jugar a jocs comercials a l’aula.
Un altre dels temes a què vam estar donant voltes en el nostre procés de reflexió va ser el pes i la importància que han de tenir la competitivitat i la cooperació en la dinàmica del grup com a finalitat; vam acabar acordant que l’estímul competitiu està molt bé, que sovint és necessari i fàcil d’utilitzar quan comencem, però que cal decantar-nos per la cooperació i potenciar-la. Això fa que el procés sigui més complicat, ja que construir i cooperar és més difícil, però en canvi s’obtenen molts més beneficis pel que fa a la cohesió del grup a l’aula.
La darrera conclusió a què vam arribar és que els docents han de jugar; si volen implementar gamificacions en les propostes didàctiques, abans s’han d’amarar de jocs i hores d’experiència per descobrir i dominar diferents possibilitats que els permetin crear noves activitats.
Per saber-ne més
Dienes, Z. P. Las seis etapas del aprendizaje en matemáticas. Barcelona: Teide, 1986.
Elkonin, D. Psicología del juego. Madrid: Visor, 1980.
Fabra, M. L. Técnicas de grupo para la cooperación. Barcelona: CEAC, 1992.
Kamii, C.; Devries, R. Juegos colectivos en la primera enseñanza: Implicaciones de la teoría de Piaget. Madrid: Visor, 1980.
Vygotski, L. «El juego y su papel en el desarrollo psíquico del niño», dins Voprosi Psijologuii, 6, 1996.
MANEL BALLESTEROS
Mestre i pedagog Escola Mestres Montaña de Granollers (Vallès Oriental)
SANTI GARRIGA
Mestre i pedagog Escola Pilar Mestres-Jaume Torrens de la Roca del Vallès (Vallès Oriental)
