L’Escola Nova: Una cruïlla de malentesos… (i III)

Philippe Meirieu

Professor de la Universitat Lumière-Lyon 2

Malentès 6: L’educació ha de ser democràtica

Evidentment, si es tracta de subratllar que ha de tenir per objectiu democratitzar l’accés als sabers bàsics… Però l’expressió educació democràtica també s’utilitza, dins de l’Escola Nova, per referir-se al mateix procés educatiu: s’hauria, per tant, d’educar democràticament. Què deu voler dir això? Per a alguns –partidaris de l’autogestió pedagògica– es tractaria de practicar una democràcia en miniatura a les institucions educatives per tal que els infants prenguessin decisions democràticament sobre la seva pròpia educació. Als qui pensen això, se’ls hauria de respondre amb claredat que el seu projecte és una il·lusió: un infant, mentre no estigui format, no pot escollir lliurement els aprenentatges i la manera d’assolir-los; necessita que l’adult decideixi per ell. L’adult, tal com ha dit Hannah Arendt, ha d’assumir la responsabilitat del món; té el deure d’anticipar-se a l’esguard d’aquell que arriba infinitament desproveït, fràgil i inacabat… En aquestes condicions, valdria més parlar d’educació per a la democràcia més que no pas d’educació democràtica: l’educació per a la democràcia és la que es fa amb l’objectiu d’acompanyar l’alumne cap a la seva responsabilitat de ciutadà de dret, de comprendre el món on viu i de jugar-hi el seu paper. Però, contràriament al que afirmen els partidaris de la pedagogia tradicional, aquesta formació intel·lectual no és suficient: no es passa espontàniament i miraculosa d’una situació de subordinació educativa total a l’exercici de la llibertat plena. És per aquest motiu que, al llarg de la seva educació, caldrà oferir a l’infant ocasions per decidir i espais de llibertat al seu abast, treballar la capacitat d’expressar-se de manera autònoma, independentment de la pressió del col·lectiu, ajudar-lo a formar la seva voluntat i a motllurar la seva decisió de comprometre’s al servei del bé comú per tal d’assumir progressivament la responsabilitat dels seus propis actes.
Principi 6: L’entrada en el debat democràtic i la possibilitat d’exercir la seva responsabilitat de ciutadà demanen una formació que requereix tenir els coneixements necessaris per comprendre el món i les oportunitats per comprometre’s progressivament. D’aquesta manera esdevindrà una persona i es guanyarà el poder de pensar per si mateix, d’actuar amb coneixement de causa i d’assumir la responsabilitat del que diu i fa.

Malentès 7: L’infant té dret a la llibertat d’expressió

Aquest és un dels principis invocats més sovint pels pedagogs de l’Escola Nova. Es manifesten clarament en contra de la pedagogia de les prèvies, que sempre remet l’expressió de l’infant a un després… un cop se sàpiga expressar, domini el llenguatge, sigui capaç de valorar la pertinença i l’impacte de les seves propostes, disposi del coneixement suficient per argumentar-les, etc. Aquestes prèvies permetrien rebutjar sistemàticament qualsevol expressió de l’infant, en afirmar que no es compleixen les condicions perquè pugui ser pres seriosament. Els defensors del dret de l’infant a l’expressió tenen la precaució de precisar que, si bé l’adult té el deure d’escoltar l’infant, no té pas cap obligació d’estar-hi d’acord. De fet, hi ha una autèntica esquerda dins del moviment d’Escola Nova entre els qui voldrien estimular l’expressió espontània de l’infant i els qui consideren que aquesta expressió només seria veritablement lliure si, paradoxalment, fos recolzada per les limitacions educatives posades per l’adult… Va ser Korczak –promotor dels drets de l’infant i poc sospitós de voler embridar la seva expressió– qui ha afirmat amb més claredat la importància de les bones limitacions capaces de permetre l’expressió de la llibertat. Amb els infants i adolescents especialment difícils que acollia al seu orfenat aplicava la suspensió de l’expressió a través del dispositiu de la bústia: Escriu-me i jo et respondré… Dona’t temps per pensar-hi i jo em donaré temps per respondre’t… Entre l’autoritarisme que rebutja la paraula de l’infant –amb el pretext que encara no és admissible– i l’espontaneisme que es meravella davant de qualsevol expressió de l’infant, Korczak proposa vincular el dret a l’expressió al deure de l’educació, articulats l’un i l’altre amb l’exigència. Crea situacions on les limitacions de l’adult permeten que l’expressió de l’infant es deslliuri de les pulsions instintives, de la repetició d’arquetips i del mimetisme estèril; crea dispositius que permeten l’emergència del pensament.
Principi 7: L’infant construeix la seva expressió lliure gràcies a les limitacions fecundes que li imposa l’adult. Aquestes limitacions no han pas de constituir un entrebanc a la seva llibertat, sinó que són el mitjà que ha de permetre a l’infant de distanciar-se d’una expressió instintiva estereotipada, repetitiva o infantil. Les bones limitacions no serveixen perquè l’infant renunciï a expressar-se, sinó que, en la mesura que l’adult posi a la seva disposició recursos i mostri una actitud acollidora, això li permetrà d’experimentar la satisfacció d’una expressió ajustada a la llibertat que assumeix.
Com es pot veure, l’Escola Nova és plena d’ambigüitats, que es manifesten a través d’interpretacions diferents, a vegades divergents, de la majoria dels seus principis. Aquest moviment pedagògic, que reivindica la tradició rous-seauniana i s’estructura a començament del segle xx, és lluny de ser ideològicament homogeni. Hi podem trobar liberals, com Ferrière, gent d’esquerres, com Wallon, llibertaris, com Neill, partidaris de la pedagogia científica, com Montessori, partidaris del mètode natural, com Freinet, i defensors de l’ensenyament individualitzat, com Parkhurst.
En realitat, es tracta de conjugar dues exigències: l’exigència de la transmissió i la de l’apropiació. És l’adult qui educa i ensenya, però és l’infant qui es fa gran i aprèn. L’infant no pot decidir què ha d’aprendre, però ha d’aprendre per si mateix. L’Escola Nova no és altra cosa que el treball obstinat de creativitat metodològica i institucional per depassar a través de la pràctica l’aporia teòrica dels debats que contraposen autoritat i llibertat.
D’aquesta creativitat en dóna proves Pestalozzi, i Makarenko, i Joan Bosco. És aquesta creativitat la que trobem en Maria Montessori i en Célestin Freinet i en tots els grans pedagogs de l’Escola Nova. Uns i altres proven de fer realitat la màxima de Rousseau: Jove instructor, jo preconitzo un art difícil, el de fer-ho tot sense fer res. Empresa infinitament arriscada –i fàcilment criticable per tots els dogmatismes– però l’única via possible per a una educació per a la democràcia que no renunciï ni a la transmissió d’un univers comú ni a la for-
mació de la llibertat.

Relacionats

Et necessitem: associa't!
Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!

Et necessitem: associa't!

Suma't a la comunitat educativa de Rosa Sensat, aprofita els teus descomptes en formació i llibres i ajuda'ns a seguir treballant per transformar i millorar l'educació!
Fes-te'n ara!