Editorial. Institut escola

L’al·lusió a l’institut escola té per nosaltres, des del primer moment, connotacions positives. Evoca, per començar, la Institución Libre de Enseñanza i el seu esforç continuat per transformar i modernitzar l’ensenyament a Espanya. Ens transporta a l’embranzida que va experimentar l’educació durant la Segona República i l’esperança que va despertar en la ciutadania. Ens recorda encara l’Institut Escola del Parc de la Ciutadella, el doctor Estalella, el seu director, i naturalment les nostres estimades Angeleta Ferrer i Marta Mata, l’una com a professora i l’altra com a alumna.

Però l’institut escola que apareix en la Llei d’Educació de Catalunya té poc a veure amb aquest precedent històric. Ni l’estructura del sistema educatiu és la mateixa, ni per descomptat es preveia escolaritzar tota la població com a mínim fins als 16 anys; amb prou feines hi havia dos instituts (un de masculí i un altre de femení) per provín­cia, i l’Estat no va pas traspassar els seus establiments a la Generalitat (de fet els instituts escola tenien caràcter d’assaig pedagògic, el que avui en diríem centres experi­mentals). En principi, segons la LEC, l’institut escola és aquell establiment que integra en un únic centre el segon cicle d’Educació Infantil, l’Educació Primària i l’Educació Secundària Obligatòria.

Des d’aleshores se n’han creat una trentena, alguns de nous, d’altres, fruit de fusions o reconversions, la majoria en zones urbanes marginalitzades amb població escolar especialment vulnerable i/o en risc d’abandonament es­colar o bé en poblacions de mida mitjana, massa petites per comptar amb un institut complet i massa allunyades o amb massa alumnat per traslladar-los al centre de re­ferència més pròxim. No obstant això, els institut escola han tingut sempre molt bona acollida, com han posat de relleu l’estudi encarregat pel Consell Superior d’Avaluació, les Jornades organitzades per la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica, la iniciativa endegada pel Grup Socialista al Parlament de Catalunya o les demandes d’al­guns ajuntaments i escoles, malgrat que el Departament d’Educació, almenys fins ara, ha estat molt restrictiu al respecte. De fet, fa poques setmanes que s’ha anunciat que el curs vinent dues escoles de Ripollet passaran a ser instituts escola (en aquest cas per donar continuïtat a uns projectes educatius de Primària singulars, fet que obre tota una altra problemàtica).

La demanda d’instituts escola posa en relleu una diferència estructural que moltes famílies viuen com un greuge: la majoria de centres concertats catalans o bé ja integren en un mateix espai aquestes etapes educatives o bé preveuen un canvi d’ubicació perfectament encarrilat. Així les famílies s’estalvien un nou procés de preinscripció i matrícula, que cada dia que passa es viu amb més incertesa i angoixa, i els nois i noies s’estalvien una transició, que no només és geogràfica sinó també substantiva, i que alguns celebren amb alegria i d’altres viuen amb inseguretat i recança.

Per altra banda, l’institut escola simbolit­za perfectament el nou rostre del nostre sistema educatiu, ja que aplegaria tota l’escolaritat obligatòria (més el segon cicle d’Educació Infantil que, tot i no ser obligatori, pràcticament arriba al 100% de la població). Tindria tot el sentit que el projecte educatiu, que l’ambient i la cultura escolar, fossin únics –que no uniformes i inflexibles– al llarg de tot aquest trajecte, fonamentalment per afavorir el benestar de l’alumnat i perquè els aprenentatges més importants i duradors s’avenen amb aquestes continuïtats.

Ara com ara, però, les escoles i els instituts tenen un tarannà i un estil de funciona­ment força diferents. Començant per les dimensions: hi ha moltes escoles petites a Catalunya i això, en general, genera un clima comunitari de proximitat, de relaci­ons fàcils i de vincles reals entre infants, famílies i personal docent i no docent, que és valorat com a molt positiu. En canvi, hi ha força instituts de dimensions grans on les qüestions organitzatives adquireixen tota una altra dimensió en detriment d’un cert informalisme.

Tot el que gira entorn del currículum també sol encarar-se de manera diferent. A Secundària, en sintonia amb una lògica disciplinària, tot queda més fragmentat: horaris, aules, matèries, professorat i alumnat. Aquesta especialització, d’una banda, i la mateixa edat dels estudiants, per l’altra, abonen un canvi en les metodo­logies, tècniques i estratègies per afavorir l’aprenentatge que apel·len de manera molt més evident a l’autonomia i a la respon­sabilitat dels estudiants. Tot plegat acaba dificultant el coneixement a fons de cada estudiant per part del professorat, la detec­ció de les seves possibilitats i dificultats i, en definitiva, la personalització de l’ense­nyament i l’aprenentatge, una orientació i un acompanyament més necessaris que mai en aquestes edats, i una avaluació que jugui a favor dels aprenents…

Finalment, el professorat. Ni la formació inicial, ni la socialització professional, ni la cultura institucional, ni les condicions de treball no són les mateixes i això té repercussions en totes les direccions i tots els àmbits. En resum, que la transició cap a un nou tarannà institucional, cap a un projecte compartit, si és així, no serà en cap cas senzilla ni ràpida, perquè l’objec­tiu hauria de ser que tothom hi guanyi, començant pels estudiants, i que ningú hi surti perdent.

Algunes veus han volgut veure en la gene­ralització dels instituts escola una manera indirecta de fer front als mals que afecten l’ensenyament del país, de resoldre els seus problemes endèmics i d’entrar directament al cel de la innovació… Cal dir clarament que els instituts escola, per si mateixos, no són la solució de res, malgrat ser una via que val la pena d’explorar. Però sense falses expectatives, com un element de diversificació i pluralitat del sistema, i procurant evitar els efectes no desitjats, que també hi podrien ser.

Associa't!

Vols ser soci/a o subscriptor/a de Rosa Sensat i tenir descompte en formacions i accés a tots els nostres continguts i recursos?
Fes-te'n ara!