Mirades. Hi ha infants que embruten els carrers

No que l’embruten perquè tirin papers a terra. Sinó que l’embruten de manera literal. La seva presència embruta les places, els parcs i les voreres. Perquè van sols i bruts, i perquè corren i criden i juguen. I hi ha joves que pla, l’embruten, el paisatge urbà. Quan s’as-seuen a xerrar als bancs, a les escales de la biblioteca o a altres equipaments municipals on poden rampinyar la connexió wifi. Els joves guixen les parets, posen la música a tot volum i fumen porros. No tots, és clar. Els que van a futbol, a bàsquet, a classes de repàs o a música no, que no l’embruten (tot i que de porros en fumen igual, no ens enganyem). És la privatització de l’oci, de la cultura i de l’espai públic.
I és la negació d’una evidència: a les nostres ciutats hi ha moltes maneres de viure, d’entendre el carrer, moltes i riques cultures i identitats. Solució de les administracions: treure els bancs perquè no s’hi asseguin els joves, posar tanques de ferro o tallar la connexió wifi. Traslladar el problema a altres espais i privar el dret a totes les persones a desenvolupar-se plenament i lliurement al seu poble o ciutat.
De vuit a tres o de nou a cinc, infants i joves gaudeixen, en principi, d’igualtat d’oportunitats: tots tenen dret a anar a l’escola i a l’institut. A partir que sona el timbre, comencen les desigualtats. Perquè no totes les famílies poden pagar les quotes dels clubs esportius, d’acadèmies o conservatoris. Perquè no tothom pot pagar els preus de discoteques, teatres, sales de concerts o begudes a bars i restaurants. L’art, la cultura, l’oci, el lleure, s’han convertit, no en un dret, sinó en un privilegi. És el sistema capitalista: privatitzar els serveis i relacionar l’oci, la cultura, la socialització, la vida, amb el consum.
I amb aquesta mirada s’han anat construint i desconstruint les ciutats i els barris: grans superfícies comercials on abans hi havia petit comerç, centres i locals d’oci privats, parcs abandonats, equipaments municipals descuidats, sense recursos. L’espai públic com a ideologia al servei dels diners. O, altrament, la vida urbana com a reflex de la societat on vivim: una societat heteropatriarcal, racista i classista, desigual.
Manuel Delgado, especialista en antropologia urbana, aporta reflexions molt interessants en nombrosos articles i en el seu llibre El espacio público como ideología (Catarata, 2011). Afirma que l’espai públic no existeix. Que és un constructe polític nascut fa comptades dècades per forjar el discurs igualitarista dels principis democràtics. Que es vol definir com l’esfera de coexistència pacífica i harmoniosa de la societat, el marc on es conforma la possibilitat de conviure junts de forma lliure. Un marc amb unes normes de «civisme» que tota la «ciutadania» ha de complir. La «ciutadania” en genèric, com una massa borrosa homogènia.
I unes normes de «civisme» escrites per la classe política dominant, és clar, i al servei dels seus interessos. I és aquesta voluntat de voler convertir l’espai públic en un espai místic i ideal on tothom és lliure i amb igualtat d’oportunitats, que fa que qualsevol ús considerat inapropiat de les places o carrers sigui neutralitzat, deshabilitat i fulminat, perquè si no ho fessin, se’ls desmuntaria el relat que som una societat democràtica, igualitària i justa. Per això els nens que juguen sols al carrer, els joves que escolten música als bancs o els marroquins que xerren a la cantonada han de ser desarticulats, perquè embruten. La realitat és, però, que la nostra societat és asimètrica i desigual, i només netejant els carrers d’infants, joves, immigrants i avis, d’aquells que no formen part d’aquella classe mitjana ideal d’homes feliços, és possible reafirmar aquest discurs.
Estem fent un projecte molt bonic, es diu Camins Escolars Segurs. Un dia us en parlaré amb calma. Però és bonic perquè infants, famílies i tècnics, tothom, de totes les escoles i procedències, estem dissenyant uns itineraris per on puguin circular els infants sols i de forma segura. Hem pintat passos de vianants amb colors. Hem resseguit la ciutat amb cintes de colors amb els dissenys que ens agradarien per fer de la ciutat un espai amable també per als més petits. Cent cinquanta infants de cinquè de primària, amb les seves tres·centes manetes, van pintar un mural en una paret bruta. I els veïns i les veïnes, els tècnics municipals, els joves, tots, hi hem dit la nostra. Ens hem trobat al carrer, hem parlat, hem discutit, hem jugat i hem arribat a acords. Hem compartit l’espai, infants, adults, vells i persones de tots els orígens. L’hem fet petar mentre es feia fosc, malgrat la fred. «Es que hoy todavía no había hablado con nadie», diu la Maripepa, que baixava a passejar el gos. Volem recuperar els espais de tots i per a tots, espais de joc, de trobada, de compartir. Espais que cuidem entre tots i que ens cuidin, que ens sentim nostres, que siguin casa. Però això, ja us dic, us ho explicaré un altre dia.
Mentrestant: assumir que no existeix una societat uniforme sense conflictes ni misèria. Assumir que la ciutat és el mirall de la so· cietat. Que la ciutat és l’escenari dels antagonismes i les incompatibilitats entre les identitats i els interessos de la societat. I que els conflictes hi són perquè la societat, la vida humana, és conflicte. La vida en societat és complexa i heterogènia. Per tant, el conflicte serà, en principi, crònic.
Només ens queda apostar perquè les decisions polítiques i tècniques sobre l’arquitectura urbana no es prenguin des d’un despatx. Que tots els agents implicats en la complexitat de la vida urbana hi intervinguin. I que des de les escoles i instituts en siguem còmplices: perquè és d’on en sortiran els nous polítics i arquitectes, però, sobretot, perquè és la plataforma des de la qual tots els infants i joves poden participar de tota la vida pública de la ciutat, gaudir-la, reivindicar-la i aportar-hi la seva veu.

ELENA MONTIEL BACH
Educadora social i pedagoga

Subscriu-te al nostre butlletí!

Vols rebre informació sobre totes les novetats formatives i activitats de l'Associació?
Subscriu-t'hi!